Berenguer de Vilaragut i de Sarrià

BERENGUER DE VILARAGUT I DE SARRIÀ

? –- ? V 1348

Fill de Berenguer de Vilaragut, senyor d’Albaida, i de Guerau de Sarrià

Pel fet d'ésser senyor de Sant Martí Sarroca i Subirats, fou tingut per noble, car abans només era cavaller. Prengué part en la campanya d'Almeria (1309). Tingué un plet amb la seva mare sobre els béns familiars (1311). Anà a Sicília en ajut de Frederic II, i intervingué en la treva, en assetjar Trapani el rei Robert I de Nàpols (1314). Després anà a la conquesta de Sardenya, i, arran de la rebel•lió de Sàsser, hi fou enviat com a reformador, juntament amb Bernat Gomir (1326-28, 1330-34). 

Fou procurador general del rei Jaume III de Mallorca. Amb el seu fill Berengueró, féu bandositats contra altres nobles catalans (1336). Conseller reial de Pere III, fou un dels seus enviats a prestar homenatge al papa pel feu de Sardenya (1337). El seu fill Berengueró, amic, conseller i camarlenc de Jaume III, lluità contra Pere III de Catalunya-Aragó, atacà Puigcerdà i fou detingut a Llançà (1344). Després acompanyà els fills de Jaume III a la cort d'Avinyó (1345), i fou testimoni de les noces de la seva germana Violant amb el rei (1347). 

Pere III li havia confiscat Sant Martí Sarroca i Subirats, que tenia per donació paterna, i els havia donats a Joan de So, vescomte d'Évol, a canvi d'Évol, Llívia i altres llocs (1345).. Mort Berengueró, potser abans que el seu pare, la successió fou per a un fill del tercer matrimoni, Berenguer (III). 

Berenguer de Vilaragut i de Sarrià: de llinatge procedent de València  tot i que hom el veu originari d’Hongria. Berenguer de Vilaragut, fou senyor de Subirats des del 1314 fins ben bé el 1345, era també baró d’Albaida (un municipi de València). Casat amb Sancia de Mallorca (vídua de Pere Galcerà I de Pinós). A més va ésser senyor de Sant Martí Sarroca. Prengué part en la campanya d’Almeria (1309). Tingué un plet amb la seva mare sobre els béns familiars (1311). Anà a Sicília en ajut de Frederic II, intervingué en la treva, en assetjar Trapani i el rei Robert I de Nàpols (1314). Aquest mateix any, se’l troba escrit en una visita pastoral que es fa a l’església de Subirats, com a senyor del dit castell. Després anà a la conquesta de Sardenya, i, arran de la rebel•lió de Sàsser, hi fou enviat com a reformador, juntament amb Bernat Gomir (1326-28,1330,34). Fou procurador general del rei Jaume III de Mallorca. Berenguer, per un deute que li tenia el rei, rebé en penyora Ontinyent, Bocairent i Biar, que formarien la baronia d’Ontinyent (València). Allà visqué els seus darrers anys, durant els quals fou acusat de prestar ajut als unionistes valencians. Es posà en el bàndol que sostenia la casa de Jaume d’Urgell a València contra la candidatura de Ferran d’Antequera, sostinguda pel bàndol contrari dels Centelles. 

En el terme de Subirats en els anys que n’era senyor Berenguer de Vilaragut, Blanca de Castellvell, muller del senyor del castell de Lavit, anomenat Alemany de Subirats,(aquests si cognominats de Subirats) ordenava fer testament. Sabem que era mare d’un Gispert de Subirats, l’hereu d’Alemany. Blanca, fa deixes a l’església de Sant Sadurní de Subirats, al seu altar de Sant Jaume i Sant Nicolau, a la capella de Santa Maria de Vilarnau, a Sant Pere de Subirats, a l’hospital de Sant Sadurni de Subirats...

Berenguer de Vilaragut, degut a la seva activitat fora de la comarca, no va tenir més remei que anomenar ,en l’any 1338, a Bernat Martí de Vilobí del Penedès, administrador de les rendes del castell i terme de Subirats.

Berenguer de Vilaragut

BERENGUER DE VILARAGUT

? --- ? V 1300

Fill probable de Pere de Vilaragut

Fou escuder de Jaume I, el qual li donà, vitalici, el castell de Duocastella o de Rocafiguera (1273) i les vegueries de Bages, Osona, Ripoll i Berguedà (1274), concessions confirmades per Jaume II (1295). Anà a Sicília, on actuà com a agent de negocis de l'infant Jaume per al comerç marítim amb el nord d'Àfrica (1286-89).

Fou mestre portolà de Sicília, i al temps de l'infant Frederic li fou pres aquest càrrec, bé que pogué recuperar-lo com a col·laborador de Tomàs de Pròixida (1295).

Com a capità de galeres, lluità contra els angevins a Calàbria, on saquejà diversos ports, i féu una ardida entrada a Bríndisi. Fou ambaixador a Tunis (1294). Reclamat, amb d'altres, per Jaume II, tornà a Catalunya. Un dels qui no tornaren, Corrado Lancia, fou tingut per rebel, i li foren confiscades les possessions d'Albaida i la torre de Carrícola, que foren donades a Berenguer (1296).

Dels altres drets que aquest rebia a València, permutà els que tenia, amb la seva muller, sobre la taula del pes pel lloc de l'Alcaissia (1295). Assistí al setge d'Elx (1296). Juntament amb Bernat de Sarrià, tingué els castells de Tamarit i Montoliu, i Berenguer I d'Entença li vengué els de Sant Martí Sarroca i Subirats. Tornà a Sicília, on lluità contra els súbdits de Frederic II (1298). Estigué casat amb Gueraua de Sarrià. 

Relació de propietaris dels castell de Castellet

 RELACIÓ DE PROPIETARIS DEL CASTELL DE CASTELLET

 Sunyer, fundador i creador del castell
 Borrell II, fill de Sunyer, el ven al 977 a Unifred.
 El hereta Odger de Castellet.
 El hereta Bernat d'Odger
 El hereta Ramon Bernat de Castellet i el seu germà Rotllan Bernat de Castellet                                                                              
 Per venda en el 1076 passa a mans de Ramon Berenguer I
 El hereta Ramon Berenguer II que fa un Jurament de fidelitat.
 El hereta Arnau Mir de Santmartí.
 El hereta Jordà de Santmartí qui jura fidelitat a Ramon Berenguer III.
 Entre 1112 i 1131 ho hereta Guillem III de Santmartí.
 1189 hi ha un canvi de drets entre el castell de Sant Martí Sarroca i el Castell de Castellet
 El hereta Ferrer de Santmartí
 El hereta Saurina de Castellet i Guillem de Mediona
 Aquí comença el llinatge Castellet,

El Castell de Subirats i els Santmartí

EL CASTELL DE SUBIRATS

Si bé l’alta jurisdicció del castell de Subirats pertangué a la casa comtal barcelonina, en posseïren el domini directe els vescomtes de Barcelona, excepte per un curt període, immediatament posterior a la invasió d'Almansor, en què Ènnec Bonfill de Cervelló fou senyor de Subirats.

A la primeria del segle XI posseïa el castell Geribert, fill del vescomte Guitard; de la seva muller Ermengarda, que era filla del comte Borrell de Barcelona, el castell de Subirats passà a mans de Mir Geribert, el qual s’intitulà príncep d'Olèrdola. En el seu testament del 1060 deixà el castell a la seva vídua, Guisla de Besora.

El 1067 el castell era d'Arnau Mir de Santmartí, fill de Mir Geribert, succeït pel seu fill Jordà de Santmartí, i d'aquest passà a altres personatges de la família, que es cognomenaren de Subirats o de Santmartí, ja que posseïen tots dos castells.

Els succeïren els Vilaragut (segles XIII i XIV). Pel fogatjament de vers el 1370 se sap que el castell de Subirats era de Berenguer d'Abella, majordom i conseller de l'infant Joan. Posteriorment pervingué als Cervelló (1377); acabada la guerra contra Joan II, però, els béns de Guerau Alemany de Cervelló foren confiscats per la seva lleialtat a la causa de la generalitat, i el castell de Subirats fou concedit a Roderic de Perea. Reincorporat a la corona el 1493, poc temps després el rei Ferran vengué la castlania a Miquel Joan de Gralla, alt funcionari reial. Els Gralla posseïren la castlania del castell de Subirats fins el 1611, que fou venuda als Milsocors.

La Baronia d'Eramprunyà

LA BARONIA D’ERAMPRUNYÀ

El castell d’Eramprunyà, aixecat dalt d’un penyal del massís del Garraf especialment estratègic, va ser el centre de la gran baronia d’Eramprunyà, que comprenia sis parròquies: Sant Miquel d’Eramprunyà, Begues, Castelldefels, Gavà, Sant Climent de Llobregat i Viladecans.

Un dels primers castells de la Marca. Eramprunyà fou testimoni en el segle XI de les lluites entre el comte de Barcelona, Ramon Berenguer I, i el noble sublevat Mir Geribert, que s’intitulava “príncep d’Olèrdola”.

La baronia d’Eramprunyà, amb el seu centre el castell d’Eramprunyà, es diferència de les altres baronies, i del altres castell, del Baix Llobregat, en el fet que fins a una època molt avançada els comtes-reis del casal de Barcelona en posseïren el domini superior, és a dir, aquest no va ser ni venut ni infeudat a cap dels grans llinatges baronials.

El feudalisme, tanmateix, era present a la baronia, en alguns dominis o jurisdiccions infeudats o subinfeudats a tercers.

Els comte de Barcelona hi tingueren com a vicaris els Santmartí, que desprès esdevindrien senyors d’Eramprunyà, i com a sots-castlans els Santa Oliva, esdevinguts aquests castlans majors a partir del segle XIII.

El 1323 el rei Jaume II vengué el domini superior del castell d’Eramprunyà i de la seva baronia als seu tresorer, Jaume March

Berenguer I d'Entença (V Baró d'Entença)

BERENGUER I D’ENTENÇA (V Baró d'Entença)

? -- ?, 1294-1300

Senyor de les baronies d’Entença,  Xiva i també de Móra, Tivissa, Pratdip. Falset i Marçà, de Sant Martí Sarroca i Subirats, fill de Guillem II d’Entença i d’Alamanda de Santmartí, senyora de Subirats, Falset i Móra.

Fou un dels jutges de les bregues entre el comte d’Empúries i el vescomte de Cardona (1268), i testimoni de l’arbitratge de l'infant Pere entre Jaume I i els nobles rebels. 

Tingué també el domini del Puig, a València, i també el del Castell d'Olèrdola i el de Montornès, que vengué a Guillema de Montcada (1291) i després recuperà. Signà com a testimoni la confirmació dels Recognoverunt proceres (1284). Guerrejà contra els sarraïns (1276) i contra els francesos (1285) i participà en la conquesta de Menorca (1286-87). Lluità contra Guillem, Pere i Simó de Montcada, els quals assetjaren Móra i Falset mentre ell era a la Cerdanya per impedir l’entrada de les tropes del rei de Mallorca (1289). Fou conseller de Jaume II

Es va casar amb la dama Galbors de Montcada i van tenir un total de dotzes fills, entre els que destacaren:  

 Guillem d'Entença i de Montcada (sisè baró d'Entença)

 Berenguer d'Entença i de Montcada, cap d'almogàvers i company de Roger de Flor.

 Saurina d'Entença i de Montcada, casada amb l'almirall Roger de Llúria

Alamanda II d'Entença

ALAMANDA II D’ENTENÇA

Alamanda de Santmartí o Alamanda de Subirats, més coneguda com Alamanda II d'Entença (segle XIII). Senyora de la baronia de Castellvell (posteriorment anomenada Entença) (1244-1246) i de Móra d'Ebre, Garcia, Tivissa, Ulldemolins, Siurana, Falset, Marçà, Cabacés, Pratdip, Colldejou i El Masroig.

Filla de Ferrer de Santmartí, Alamanda era néta de Guillem III de Santmartí i d'Alamanda de Castellvell, a qui succeí al capdavant de la baronia.

Es va casar amb Guillem II d'Entença el 1242. Amb aquest matrimoni la baronia de Castellvell va agafar el nom de baronia d'Entença. Van tenir un únic fill, Berenguer I d'Entença, primer noble en utilitzar el nom de baró d'Entença.

Hug de Santmartí

HUG DE SANTMARTÍ

Mort després de 1261, fill de Ferrer de Santmartí i d’Alamanda de Subirats.

El 3 de febrer de 1241, cedeix a la seva germana Alamanda i al seu marit Guillem II d’Entença, els seus drets a l’herència del seu pare i de la seva àvia Alamanda de Castellvell, els castells de Móra, Marcà, Falset i Tivissa.

Ferrer de Santmartí

FERRER DE SANTMARTÍ

1189? – d 1247

L’hereu de Guillem III de Santmartí, va ser el seu fill, i d’Alamanda de Castellví, Ferrer de Santmartí, que nasqué després de la mort del seu pare (1189), per la qual cosa els castells d’Eramprunyà, Sant Martí Sarroca, Subirats i Olèrdola degueren ser tinguts pels marmessors, a fi d'acomplir les voluntats testamentàries del difunt.

La primera notícia de Ferrer de Santmartí referent a Eramprunyà és del 1208, quan devia tenir prop de vint anys. El 8 de juliol d'aquest any rebé de la seva tia Guilleuma de Castellví la quantitat de quatre mil cent sou, com a penyora del castell d’Eramprunyà (i els honors de Sant Genís a Sant Joan Despí i Sant Just Desvern) que en nom seu havia hipotecat a Berenguer de Castellet.

En una data que s’ha de situat entre els anys 1226 i 1247, el rei Jaume I adquirí de Ferrer de Santmartí el domini directe del castell d’Eramprunyà. D’aleshores ençà, els antics feudataris dels Santmartí a Eramprunyà, els Santa Oliva, restaren com castlans reials, detenint el domini del castell i depenent directament del rei. En el moment que es féu la venda, Saurina de Santa Oliva, filla de Guillem de Santa Oliva, era castlana. Son pare, en testar el 1226 li havia deixat a ella i al seu marit el castell d’Eramprunyà.

De la liquidació del patrimoni dels Santmartí en posseïm un altre testimoni. La venda que el 1250 féu Saurina de Santmartí (en realitat era Saurina de Cervera,  segona muller i vídua de Ferrer de Santmartí, mort el 1243) a Guillem de Terrassa d'un mas al terme de la parròquia de Sant Miquel del castell d’Eramprunyà, situat al Sitjar, per 300 sous barcelonesos.

El 1197 Arbert de Castellvell, d'acord amb les seves germanes Guilleuma de Montcada i Alamanda de Subirats, donava a la mitra de Tarragona la meitat dels delmes de Falset i els seus termes. Aquell mateix any Arbert de Castellvell empenyorà el castell per 800 morabatins. Subsistien encara, però, els drets de Pere de Déu, el qual els traspassà en testament al seu fill homònim; aquest, el 1209, els vengué a Alamanda de Subirats, que obtingué així la plenitud senyorial damunt la vila.

La senyoria damunt Falset passà d'Arbert de Castellvell a la seva germana Alamanda, casada amb Ferrer de Santmartí i de Subirats el 1205, i d'ella a la seva filla Alamanda, casada amb Guillem II d'Entença el 1244. Amb aquest matrimoni es produeix l’entrada de la família Entença, que donà nom a la senyoria aglutinada. La senyoria iniciada amb les donacions fetes pel rei el 1174 a favor de Guillem de Castellvell desaparegué 139 anys més tard després d'haver passat pels Castellvell, els Subirats, els Santmartí i els Entença, que retornà a la corona.

El castell de Tivissa fou infeudat pel rei Alfons el Cast a Guillem de Castellvell el 1174. Posteriorment, pel matrimoni d’una néta d'Alamanda de Castellvell i filla de Ferrer de Santmartí amb Guillem II d’Entença, Tivissa passà a dependre dels barons d’Entença; posteriorment formà part del comtat de Prades, depengué dels comtes i ducs de Cardona i ducs de Medinaceli.

El castell de Tivissa centrava un ampli territori anomenat terme general de Tivissa o territori de Tivissa, que, a més dels territoris actuals, comprenia els de Vandellòs (Baix Camp) i Capçanes i els Guiamets (Priorat), que s’independitzaren durant la primera meitat del segle XIX. També en tenien possessions el monestir de Santes Creus i els templers de Miravet.

Formà part juntament amb Guerau de Cervelló en la lluita contra Fatil-là; en l’escomesa moren tots els sarraïns que l’acompanyen; els caps de quatre-cents d'ells son llançats pels trabucs dins la ciutat.

El 3 de febrer de 1241, Ferrer de Santmartí, donà com a dot a la seva filla Alamanda, els castells de Falset, Móra, Tivissa, Marçà i altres, pel seu casament amb Guillem II d’Entença-

Testament de Guillem III de Santmartí

TESTAMENT DE GUILLEM III DE SANTMARTÍ

1189, agost, 20

Designa marmessors seus Guillem Ramon, Asbert de Pierola i Ramon de Ribes, als quals encomana que facin complir les seves darreres voluntats.

Vol ser enterrat al monestir de Sant Sebastià i concedeix als monjos el mas de Calabuig, del terme de Subirats, amb totes les seves pertinences, amb la condició que el prior haurà de redimir d’Arnau de Vilanova l’empenyorament que pesa sobre ell per la quantitat de cent sous, els quals hauran de satisfer a mitges el prior i els seus marmessors. Dóna a Sant Miquel el mas de les Arenes, del terme de Montbui. Concedeix a la milícia del Temple un cavall i prega a l’arquebisbe que el doni per satisfer el deute que juntament amb Asbert de Castellvell havia contret amb ell.

Atorga a l’orde de l’Hospital dos-cents sous, a Santa Maria de Montserrat el mas de Piera, del terme de Subirats, al monestir de Poblet cent sous i al de Santes Creus cinquanta sous perpètuament d'aquells dotze dels censos que rep de l’Araó més tres quarteres d’oli. Concedeix diversos sesters d’ordi a l’església de Subirats, a Santa Maria del Bruc, a Santa Maria del castell de Sant Martí. Encomana Berenguer de Ribalta i Guillem de Tàrrega a Ponç de Cabrera, cosí germà seu, perquè els faci cavallers i els doni un feu. Deixa encomanat que si el seu fill és baró que hereti la seva honor, els feus i les tinences i que la seva filla Blanca rebi, en compensació, mil morabatins, i si no ho és, a Blanca li concedeix l’honor franca i el feu que té al Llobregat. Deixa a la seva muller, Alamanda de Castellvell,  l’escreix i la meitat del castell de Subirats.