Casament de Pere III amb Sibil.la de Fortià

 CASAMENT DE PERE III AMB SIBIL.LA DE FORTIÀ.- Per Josep Domènech

Pere III vidu des de dia 21 d'abril del 1375, -la seva muller Elionor havia mort a Lleida-, encara que ja tenia l'edat de 55 any, es casà amb Sibil.la de Fortià, amb sorpresa i disgust de la família reial.

Sibil.la acceptà de primer el paper de concubina del comte-rei amb totes les prerrogatives inherents al concubinatge oficial, pel gener de l'any 1376, Sibil.la ja havia ocupat aquest lloc.

El primogènit s'empenyà a tenir content el monarca, puig preferia més la vida irregular que el seu nou mullerament lícit.

Sibil.la essent encara concubina s'instal·là al palau reial en companyia de la seva filla que havia tingut amb el comte-rei l'any 1376.

A causa d'aquest cas, el primogènit escrigué a Joan Gener, familiar seu a la cort del comte-rei, que digués a Madona Sibil.la que li sabria molt de greu, que algun dia es fes un tracte de matrimoni amb el Senyor-rei. Però ella aspirava a molt més que el concubinatge oficial, la seva il·lusió, era d'ésser muller del Comte-rei  i cenyir al front la corona de reina, era molt bella i la seva atracció damunt el vell monarca era molt forta, no sabia de lletra, però tenia gran talent natural.

Sibil.la aconseguí el seu propòsit, es casà amb Pere III el dia  d'octubre de l'any 1377.

Efectuat ja el matrimoni nasqué un infant anomenat Pere a últims de juny o primers de juliol del 1378 que morí infant el 17 d'abril del 1379.

Pròsper Bofarull:"Los Condes de Barcelona

vindicados", tom II, pàg. 270.

Pere III de Catalunya

 PERE III DE CATALUNYA- (Per Josep Domènech)

Pere III tingué molta importància en la història d'aquest castell de ant Martí Sarroca, més com a rei que com a propietari.

Havia nascut setmesó a Balaguer el 5 de setembre de 1319.

Fou baix d'estatura, se sentia rei i creia que Déu sempre el guiava i el feia sortir bé de totes les dificultats, tenia traça de teòleg per justificar-se de tots els seus actes, però el seus propis escrits el traeixen a més diuen que era un home de refinada hipocresia i repugnant sang freda i que algunes de les seves venjances foren verament horrible.

Una de les tals, es troba en una lletra seva del de gener de 1382 escrita al veguer de Barcelona amb motiu de la coronació de Sibil.la de Fortià, encarregant-li que vagi despresa en l'execució de les sentències pendents, a fi que els criminals no puguin aprofitar-se de l'indult que anava a concedir per la celebració de dit esdeveniment, demanant-li que compleixi l'ordre amb la major reserva.

Pere III es casà quatre vegades, la primera amb Elionor de Portugal, que el més d'octubre de l'any 1338 morí de la pesta a Terol, sense deixar fills.

La segona fou Maria de Navarra; d'aquest matrimoni nasqueren 3 fills i tots nenes, Constança, Joana i Maria.

La tercera muller, va ésser Elionor de Sicília, filla dels reis d'aquella illa, Pere i Isabel, i fou conduïda a València per un estol català, allà es celebrà el casament cap el és de juliol del 1349, tingué 3 fills i una filla, el primer es digué Joan que va néixer a la vila de Perpinyà el 27 de desembre de 1350.

El segon, Martí, nascut a Barcelona l'any 1352; el tercer, Alfons que també va néixer a Barcelona, morí de poca edat: i una nena anomenada Elionor, nascuda l'any 1356. es casà amb el primogènit de Castella Joan, i fou mare de Ferran d'Antequera elegit el 1412 comte-rei de Catalunya i Aragó pels compromissaris de Casp.

I la quarta fou Maria Sibil.la de Fortià, dama jove, filla d'un cavaller empordanès de poc relleu i escassa hisenda vídua d'Artal de Foces, que fou camarlenc de la reina Elionor des de l'any 1365 al 1370, la família de la qual va estar molt lligada  la casa reial.

D'aquest casament nasqué un fill que mori molt petit i una filla que es digué Isabel, la qual l'any 1407 es casà amb el comte Jaume d'Urgell.

Pròsper Bofarull: "Los condes de Barcelona", tom II, pàg. 270

Relació final dels propietaris del castell de Sant Martí Sarroca

RELACIÓ FINAL DEL PROPIETARIS DEL CASTELL DE SANT MARTÍ SARROCA.- (Per Josep Domènech.

Desprès de la mort d'Arnau Mir, que va ésser a principis del segle XII, no s'ha trobat el nom de cap més feudatari del  castell, fins l'any 1194, en el qual ho fou Guillem de la Granada.

Aquest, quan Pere I el catòlic era un infant, fou el seu administrador i en ser rei, fou el seu conseller que, en aquella època, Guillem era bastant ancià.

El 1208 fou comprat per Ferrari Ferrer i encara que posseís el títol de Vescomte de Bearn, sempre fou anomenat Ferrari Ferrer de Sant Martí Sarroca, que junt amb Guerau de Cervelló anà a la host o exèrcit e Jaume I per a la conquesta de les Balears amb cent cavallers i servents, l'any 1228.

El 3 de març del 1247, Ferrari se'l va vendre a Raimon de Ballurride, i no s'ha trobat cap més feudatari o senyor del castell fins l'any 1339 que perteneixia a Berenguer de Vilaragut que en aquella època també era propietari del castell de Subirats

El 1343 era senyor del castell el noble Bernat Guillem d'Entensa, els Lunas comtes de Segorb varen ésser els seus successors.

Entre els Luna successors dels Entensa, també es troba mestressa del castell, Maria de Luna, com hereu i pubilla del Segorb, la qual, l'any 1376 en féu donació al seu fill Martí el Jove rei de Sicília; l'escriptura està feta pel notari Jaume de Fonte.

L'any 1381 amb escriptura del notari Bartomeu Sirvén, Martí el Jove se'l vengué a Bernat de Fortià; en aquella època Bernat posseïa el castell de Fontrubí i el de Canyelles.

Després passà a Joan I el qual l'any 1387, en féu donació a la seva segona muller  Violant de Bar.

En el 1418 ja es troba senyor del castell a Guerau Alemany de Torrelles i el 1472 ja era de Guerau Alemany de Cervelló, que el passà o vengué a Joan II rei de Catalunya i Aragó, el qual féu gràcia de dit castell i terme a Arnau Guillem de Cervelló.

Segons una escriptura feta per Bartomeu Llopis notari de Vilafranca. l'any 1480, aquest Arnau féu donació de tots sos bens i especialment el castell i terme de Sant Martí Sarroca  a en Berenguer Arnau de Cervelló i aquest es vengué el terme, castell i l'església als canonges de Barcelona, el dia 5 de juny del 1481 pel preu de noranta-cinc mil sous, segons consta en l'escriptura feta pel notari Pere Pasqual de Barcelona.

La venda està feta amb carta de gràcia per en Guerau o Grau Alemany de Cervelló i el seu fill en Martí Joan al Rnd. Capítol de la seu de Barcelona.

Dit dia, en poder del mateix notari hi ha una altra venda feta per en Berenguer Arnau de Cervelló al mateix Capítol de tots els drets i concessions de dit terme i castell. El 4 de juliol de 1481 hi ha una cessió feta per dit Berenguer Arnau de Cervelló, en poder de Mª Montserrat Roig, notari de Vilafranca del Penedès, amb un Codern Volant, hi ha un acte del Sindicat fet pels Jurats i Universitat de Sant Marí Sarroca amb intervenció del Veguer de Vilafranca.

Aquí s'acaba la part feudal i reial del  castell passant als béns de l'església amb motiu d'aquesta venda.

___________________________

NOTA.- Tots els feudataris que s'han anomenat, només en les dades de compra o venda, coincideixen amb les notes històriques del canonge Boada, excepte alguna petita errada que tingué.

Elionor de Luna, és Maria de Luna i el preu de venda, és de noranta-cinc mil sous en lloc de quatre-mil cinc-centes lliures.

L' AGRICULTURA AL CASTELL DE SANT MARTÍ SARROCA

L'AGRICULTURA.- (Per Josep Domènech)

En tot el temps que el castell dominà les seves terres, l'agricultura fou la gran font de riquesa.

La cria de bestiar. principalment cavalls, a causa de la guerra i viatges, formava un altra part considerable de la riquesa de la seva comarca.

El bestiar que depenia del treball agrícola tenia poca importància, les mules eren buscades com animals de treballs feixucs, els bous eren considerats animals llauradors i els ases, eren les bèsties de treball del pobre.

Entre les explotacions agrícoles a meitat del segle XII, hi havia, el mas, la borda, la pernada, el quintar o quintana, el freginal, la cabana i la condomina.

El mas era, entre el prendis o propietats rústiques, la més important,  consistia en una o més domus (cases), amb curtes (corrals) i horrees (graners).

La borda era una propietat més petita, gravada de prestacions o censos.

Tant el mas com la borda, podien estar formats per extensions de terra continua, com per trossos separats.

El freginal, era la terra on es sembrava el verd per a donar a les besties. podia ésser terra campa o vinca.

La pernada era un tros de terra, gravada per un cens pagant una o diverses pernes de porc directament al Senyor. La relació de la grandària venia a ésser, la borda la meitat del mas, la pernada la quarta part, el quintar o quintana la cinquantena part.

La cabana era la casa o caseta rústica on eren posats els fruits de les collites, en el testament o vendes  era anomenat un tros de terra amb cabana.

La condomina era un tros de terra lliure de censos que es reservava el Senyor.

El freginal, la cabana i la condomina, eren de poca extensió.

Els masos i les bordes, generalment prenien el nom dels que hi vivien, rares vegades prenien el nom directe del propietari.

En el mateixos documents, es troba el nom de ministral, era el que dirigia les feines agrícoles, fetes per treballadors del camp que no tenien masos, i que més tard, prengueren el nom de capatàs o davanter.

Guillem Mª de Broca: en <La història del dret de Catalunya>. tom I, diu, que l'any 1164 començà el desenrotllament de la rabassa morta, la duració era de trenta anys, els trastes del conreu eren: una tercera part se sembrava de cereals de tardor, una altra tercera part de cereals de primavera i l'altra part per a goret o voret això és, conrear-la, abonar-la sense sembrar-la.

La terra laborable era dividida en dues parts, la més fèrtil i més bona, se la reservava el Senyor per a conrear-la pel seu compte, i a més vestia la casa senyorial, voltant-la de graners i estables.

Els treballs de les terres que manava el Senyor, eren fets, part amb serveis imposats als pagesos, amb les bèsties i eines d'aquests. i part amb els treball dels domèstics, rares vegades es llogaven jornalers.

E. de Hinojosa: <Regimen senyorial  i

qüestió agrària de Catalunya> pàg. 170

ELS ESCLAUS - CASTELL DE SANT MARTÍ SARROCA

ELS ESCLAUS.-  Per Josep Domènech

En aquest castell també hi havia esclaus, com en molts d'altres i com arreu, la major part eren sarraïns.

És de creure que com que la guerra era quasi permanent, el nombre d'enemics capturats i reduïts a l'esclavitud era nombrós, tot això també ho demostra els gran treballs fets per ells,que avui encara es conserven.

El que no s'ha trobat, ni es coneix, són les condicions d'aquesta esclavitud.

Tots els esclaus o cantins eren apreciats com a mercaderia i tenien el valor segons l'art o ofici que posseïen.

L'any 1164 un esclau valia onze moravatins i en el 1166 catorze.

L'usatge (Sarracenos in fuga positos) disposava que el que capturava un esclau fugitiu entre el riu Llobregat i el Francolí, se li havia de pagar dos mencuso per cap i passat el Francolí una unça d'or.

Els esclaus estaven protegts per la llei, en els inventaris, eren citats com objectes entre el bestiar.

J. Balari: en el llibre <Orígens històrics de Catalunya> pàg. 502, diu que els esclaus adquirien la llibertat, per testament o per contracte, tant l'un cas com l'altre eren molt freqüents.

ELS MAL USATGES AL CASTELL DE SANT MARTÍ SARROCA.-

ELS MALS USATGES.- (Per Josep Domènech)

Cap el segle X el Senyor d'aquest castell, tenia sobre els seus vassalls adscrits a la gleva, una sèrie de drets que el usatges o lleis sancionaven.

Alguns d'aquests drets de caràcter abusiu, reberen el nom de mal usatge, junt amb altres que van introduir-se en la pràctica.

El primer era el mal ús de la cogúcia, que era el càstig que tenia l'adulteri, el Senyor els ho prenia tot íntegrament. si era comès amb consentiment del marit.

El segon era el dret  d'intestia això és, morir sense fer testament, en aquest cas el Senyor es quedava la tercera part dels béns del vassall mort intestat si deixava vídua o fills. si només deixava vídua sola el Senyor tenia la meitat, l'altra meitat, anava als parents del difunt, salvant els drets de la vídua, i en cas de no haver.hi parents el Senyor adquiria la totalitat de la herència.

Després venia el dret d'eixorquia o sigui morir sense tenir fills; aquest dret atribuïa  al Senyor una part dels bens dels pagesos casats que morien sense fills, això és la part dels fills que haurien tingut.

Els alous o propietats dels nobles o burgesos morts sense fills, no passaven al Senyor del castell, sinó al Príncep, el qual, a més disposava dels mobles en favor dels parents, l'església i l'ànima del difunt.

Aquest cas era considerat de reversió a la corona, per això passaven al Príncep, que molts anys després, s'acabà en virtut de privilegis especial i pels progressos del feudalisme.

També hi havia el mal usatge anomenat l'arsina (mot derivat d'arsum que vol dir cremar) era la indemnització que el Senyor percebia es calava foc casualment al prendi o propietat en tot o part; tenia per objecte, castigar la negligència del pagès, la indemnització, era variable, solia ésser la tercera part dels béns i mobles del pagès,

L'últim era la firma d'espoli; que era la quantitat que el Senyor percebia per autoritzar al pagès a hipotecar el dot de la seva muller en les terres del Senyor que ell treballava, diu Pere Alber que l'import de la firma d'espoli era la quarta part de la suma calculada en tal concepte.

Els drets que s'introduïren de caràcter lucratiu pel Senyor era el de fàbrega o fàbrica pel qual el pagès havia d'apariar les eines i útils de conreu a la forja del Senyor i pagar-li aquest servei amb una pensió, en espècie o metàl·lic; desprès de fornatge, pel qual tenia de coure el pa al forn del Senyor i pagar-li el dret de fornatge; i el de molineria pel qual també havia de portar el gra al molí del Senyor, tots aquests dret eren anomenats llòssol.

E. de Hinojosa: en el llibre <Regiment 

senyorial i la qüestió agrària a Catalunya>

El pagesos al castell de Sant Martí Sarroca, segle X

ELS PAGESOS.- (Per Josep Domènech)

Quan començà el sistema feudatari, després de l'any 966, les terres foren més ben treballades, principalment les que posseïa o dominava aquest castell.

Hi havia en aquell temps tres classes de pagesos, uns que posseïen terres d'arrendament perpetu i hereditari, uns altres que no estaven lligats per cap vincle de subjecció personal al propulari i els que estaven subjectes al Senyor, només com a homes propis i vassalls, la qual aquesta condició els unia a la d'estar adscrits a la gleva, és a dir que no podien deixar el prendi sense consentiment del Senyor, que per aquest consentiment cobrava un preu de redempció o rescat; aquests últims, eren els remences.

La major part de les terres conreades pel pagesos, no eren propietat d'ells, sinó que pertanyien a instituts eclesiàstics, esglésies,  monestirs o a un establiment benèfic, hospital o asil.

Els pagesos també rebien terres laborables en arrendament perpetu i hereditari i mitjançant un cànon anual fix en espècie, o en diners o bé una part del fruit o bé certes prestacions en serveis o treballs agrícoles.

Tanmateix la situació dels remences eren conjunt deplorable, la subjecció al Senyor directe del prendi, era molt estricta; posava el pagès enterament a mercè del Senyor i molt més quan s'ajuntava com succeïa moltes vegades, amb les qualitats del senyor directe d'un castell termal, per la concessió especial de la corona de jurisdicció civil i criminal del territori.

E. de Hinojosa: en el llibre del <Regiment 

senyorial de Catalunya>.

Qualitat del castell de Sant Martí Sarroca

QUALITAT DEL CASTELL.- (Per Josep Domènech)

Aquest castell des de la seva fundació fins el seu derrumbament sempre fou tingut per Burg.

La paraula Burg, significa lloc fortificat, tant si es tracta d'un suburbi, com d'un barri voltat de muralles com d'un castell, vila o plaça.

El que manava la part fortificada era anomenat Burgès, nom que avui encara és popular i es conserva.

A conseqüència d'ésser burg o castell fortificat, quan s'inventà la pólvora en el segles XIV fou rearmat amb canons, que la gent d'aquella època els anomenava trons de ferro o ballestes de tro, i més endavant bombardes.

Aquestes armes o canons eren de tamany petit i potser tenien quelcom de fusta, segons uns documents de l'any 1467 es troba la cèlebre Bombarda de les Drassanes de Barcelona traslladada a Puigcerdà lloc de lluita, aquesta era tota de ferro i de major calibre, cada vegada per carregar-la es necessitaven dotze quintes entre projectils i pólvora.

Els Tribunals - Castell de Sant Martí Sarroca

ELS TRIBUNALS,-  Per Josep Domènech

Des de l'ant 986 al 1010 que foren propietaris  del castell els vescomtes Galí i el seu fill Guillem, pel títol de veguer que posseïen administraven justícia a tota la comarca, tots els judicis ordinaris de la qual eren celebrats en aquest castell, més endavant quan s'acabaren els veguers, sols s'hi celebraren els judicis de la jurisdicció. o sigui, de les terres o pobles que el castell manava

Diu la història del dret de Catalunya, que allí on no hi havia castell, se celebraven a les esglésies o en llurs pòrtics i fins a l'aire lliure.

Si el cas era greu, es podia acudir al tribunal de la cúria del comte, la qual al segle XII rebé el nom de Mall, Audiència i Plet.

Aquest tribunal tenia un gran prestigi, estava constituït per prínceps, bisbes, abat, comtes, vescomtes, comdors, varvassors, filòsofs, savis i jutges i el qui  volia oposar-se a les decisions de la cúria o sigui aquest tribunal, era tingut per foll o boig i en la seva persona i bens, era castigat a discreció del príncep.

També hi havia el judici de Déu, que s'hi acudia quan els litigants no havia manera d'avenir-se.

Aquest judici tenia diverses proves, la primera era un combat o desafio a camp clos, amb escut i bastó i si es tractava de gent noble, era amb cavall, escut i llança.

El camp on es feia la prova tenia d'ésser quadrat, medint per cada costat vint-i-cinc destres, cada destre dotze pams.

No valia guarnir els cavalls amb pells d'esquirol o cues d'altres animals, per espantar el cavall del contrari..

Els cavallers, que prenien part en la lluita, eren pagats per la part vençuda, el vencedor s'indemnitzava el dany que havia rebut en la lluita.

També hi havia la prova de foc, l'aigua bullent, la els albats i altres, però les que hem dit eren las més freqüents.

El judici de Déu era copiat dels francs.

El temps godo no era autoritzat i en temps de la marca hispana tingué poca acceptació, pels homicidis l'usatge homicidium prohibia aquestes coses.

Unsatge Judicium in curia datum.