Antoni Romeu Guitart - anarcosindicalista

ANTONI ROMEU GUITART

Pagès i anarcosindicalista a Sant Martí Sarroca (s.XX). Dirigent camperol cenetista durant la Guerra Civil a Sant Martí Sarroca, fou regidor d’aquest municipi l’any 1938, en representació de la CNT.

Josep Font - dirigent rabassaire

JOSEP FONT

Pagès i dirigent rabassaire i cooperativista agrari a Sant Martí Sarroca i l’Alt Penedès (segle XX).

El 1922 fou President de la Federació comarcal de les Societat Obreres Agrícoles de l’Alt i Baix Penedès. Com a dirigent d’aquesta federació, participà activament en el moviment reivindicatiu rabassaire conflictius els anys 1919 i 1920. En aquest darrer any fou empresonat com a sindicalista. Quan la federació penedesenca desaparegué el 1922, s’adherí, juntament amb la Societat de Rabassaires de Sant Martí Sarroca, a la Unió de Rabassaires. Durant els anys vinent fou el delegat local de Sant Martí Sarroca d’aquesta Unió.

Col·laborà amb alguns articles a La Terra, òrgan d’aquest sindicat rabassaire. Formà part de la primera junta de la Federació de Cooperativistes i Sindicats Agrícoles del Penedès, creada el 1922. Fou un del dirigents i màxims col·laboradors de la cooperativa “El Progreso Agrícola” de Sant Martí Sarroca.

Establiment dels Hospitalers en el Penedès

Establiment dels Hospitalers en el Penedès. 

Si no està  equivocada la data d'un document que sols coneixem per trasllat molt  posterior, enl’any 1108, Jordà de Santmartí, senyor del Castell de Sant Martí Sarroca y sa muller Ermessenda y son fill Guillem, junts amb Pere Bernat de Puigdàlber atorgaren donació al orde del  Hospital d'un mas del terme del esmentat castell en franc alou.   Ens consta que en Jordà de Santmartí, posseí en dit terme altre mas anomenat Romaní, lo qui havia venut en 1101, als consorts Bertran Ot y Rotlen-dis, per seixanta unces d’or. 

En Carreras Candi, qui ha donat noves biogràfiques y genealògiques de la família dels Santmartí en la interessantíssima monografia Lo Montjuich de Barcelona (Memòries de la Real Acadèmia de Buenas Letras, volum VIII), ha trobat en Jordà de Santmartí des de 1110 fins a 1130 com a senyor d’Eramprunyà, però no va saber que ho era també del citat castro del Penedès. De totes maneres la donació feta per en Jordà, en 1108, no prova que ja estesin establerts los Hospitalers en aquella comarca. Això nos veu fins en la tercera o quarta dècada del segle mateix.           

Llegenda tradicional - Beatriu de Montcada

LLegendA TRADICIONAL DE BEATRIU DE MONTCADA

Autor: José Carrers Vals.

Editorial: Libsa.

ISBN: 84-662-0188-2 Beatriu de Montcada.

Fa molt, molt, molt temps, el comte de Barcelona, En Ramon Berenguer IV, estava en guerra amb un dels més poderosos nobles de Catalunya: Don Guillem de Montcada. En va el comte tractava d’assossegar l’ambició del senyor Guillem, perquè la supèrbia del noble no tenia límits i, es diu, fins i tot que va arribar a pretendre el poder absolut a Barcelona. [...] El senyor Guillem vivia al seu castell de Montcada amb la seva dona, Beatriu, una de les joves més belles i més dolces de Catalunya, la bellesa havia fet parlar.

El poder de Don Guillem havia aconseguit que Beatriu li donés el sí a l’església [...] Però el cor de Beatriu tenia un amo i ni tan sols la força bruta del seu espòs havia aconseguit dominar aquesta passió: des de molt jove, la preciosa donzella havia estimat a Guillem de Santmartí, un cavaller ben plantat i gentil, més donat a les cançons amoroses que a l’espasa. El trobador havia cortejat a Beatriu des de molt jove i la noia havia quedat enamorada de la seva cortesia i galanura [...]

Tots dos amants seguien veient-se en secret i el poeta anava al castell de Montcada quan el senyor es trobava fora. Una tendra cançó d’amor servia perquè Beatriu obrís la seva finestra i el trobador escalés fins l’alcova del seu fidel estimada. Aquests amors eren coneguts per tothom a Catalunya, excepte pel iracund senyor Guillem, més ocupat en destronar al seu enemic que en desar la casa pròpia. El senyor de Montcada havia reunit, una vegada, a tots els cavallers al castell. Hi havia també nobles, guerrers i soldats de fortuna arribats des de França, Aragó i Castella. Era a la idea de Don Guillem donar l’assalt definitiu a Barcelona i desterrar al comte Berenguer IV. Per a això havia disposat una gran tall a la que cadascú donaria la seva opinió i es disposaria per a la guerra oberta. Però era Don Guillem qui portava la veu cantant i tot el que ell deia s’acceptava immediatament.[...]

En els conclaves bèl·lics estava també Guillem de Santmartí, a qui tots - excepte el senyor de Montcada - veien com a amant de la senyora Beatriu, més que com un guerrer disposat a donar la vida. [...] No és costum, el senyor de Montcada va celebrar un festí en el qual s’hauria de decidir qui seria el senescal de l’exèrcit, és a dir: el capità de totes les tropes. No és privilegi de les dames assenyalar aquest honor, tots van estar d’acord que la pròpia Beatriu de Montcada designés al cabdill que tindria la glòria d’enderrocar al comte de Barcelona. [...] A la cerimònia, la dama en qüestió hauria de lliurar una copa de plata al futur cabdill, i amb aquest gest quedava certificada la validesa del càrrec de capità. Però Beatriu va actuar de manera imprevist. Acompanyada per set donzelles bellíssimes, la senyora de Montcada abocar vi i mel a la copa cerimonial i, després de beure el dolç nèctar, va oferir la copa de plata ... ¡A Guillem de Santmartí!

Un murmuri de desaprovació va recórrer la volta de la sala, i fins i tot alguns reien obertament. - Com vols disposar les tropes, poeta? - Es burlaven - En versos d’art major? No obstant això, tots van beure de la copa de plata, ja que així havia de consolidar l’aliança. Però quan la copa va arribar a mans del senyor de Montcada, aquest la va llançar violentament i es va aixecar de la taula mostrant el seu enuig: - Demà parlarem, senyors. I va tancar la sessió de mala manera. L’endemà, Don Guillem de Montcada va creuar el pati del castell seguit de quatre guàrdies armats fins a les dents. Va pujar a grans gambades a la seva cambra i allí va trobar a Beatriu, la seva dona. Ella va advertir que la ira es reflectia en el rostre del seu marit. - Maleïda guineu! - Va dir - Ets la vergonya de la meva casa! ¡Lleváosla i encerradla a les masmorres! Els guàrdies van capturar a Beatriu i li van col·locar fortes cadenes al coll, les mans i els peus. Després, la van traslladar per les galeries del castell i van baixar una escala de quatre-cents esglaons: allà baix, en les profunditats sinistres de Montcada, s’obria una profunda balma, utilitzada des de temps immemorables per donar suplici als reus. Els ossos dels morts s’apilaven en les cantonades i un fangar de fang i sang era el sòl sobre el que caminava Beatriu.

Va ser llançada a una cel•la i allà, enmig de la terrible foscor, va ser oblidada per sempre. Així ho havia ordenat el senyor de Montcada: << Echadla a les coves i que ningú baixi a visitar-la: que es mengi les rates o que les rates se la mengin a ella, tant me fa >>.

No es va aturar aquí la terrible venjança de Montcada: a les tres de la matinada, quan encara no havia cantat el gall i tot el castell estava adormit, va entrar en l’alcova on descansava el cavaller Guillem de Santmartí. No obstant això, no ho va trobar al llit, sinó despert i escrivint un apassionat poema a la llum d’una candela. - Ara podràs llegir aquests versos al teu estimada, traïdor. Amb aquestes paraules, el senyor de Montcada va ordenar als seus soldats que el apressessin i que el baixessin a la terrible presó. Mentre baixava per l’escala, carregat de cadenes i sacsejat pels guàrdies, Guillem de Santmartí va sentir al senyor Guillem que, amb grans riallades, deia: - ¡Obre bé els ulls, poeta, o no podràs distingir les lletres!

Va ser llançat de mala manera en el fang d’ona cel•la i quan es va fer el silenci a penes podia escoltar el discórrer de l’aigua sobre les parets i algunes feristeles que es movien en les esquerdes de la presó. Tot romania en la més lúgubre foscor. Tot d’una, en un extrem de la galeria va sentir un feble murmuri ... ¡Una dona sanglotava, morta de fred! No podia veure el seu rostre, però el cor li deia que era la seva estimada Beatriu i que els seus amors havien estat descoberts. El infame senyor de Montcada els havia tancat en aquelles presons, don ningú va poder sortir mai.

Guillem de Santmartí va avançar al costat de la paret i va poder notar que encara hi havia cadàvers en el fang: a penes va poder sortejar-hi espantar les rates que se’ls estaven menjant. Va arribar finalment a prop de Beatriu i tots dos van poder abraçar: al cap, fins i tot en la mort romandrien units. Allà van passar set dies, encara que per a ells tot era nit i penombres. Ja les rates i colobres començaven a acaçar-los, impacients per la tardança de la seva mort, quan van sentir que l’aigua es lliscava per una obertura en un extrem de la cel•la. Si l’aigua corria per allà, significava que un pou o riu subterrani acollia el cabal i aquesta era l'única sortida possible. Només armats amb les seves ungles i amb els còdols despresos pel mur van excavar i van excavar fins que es van fer sang a les mans, però per fi van poder obrir un forat pel qual internar-se en la immensa caverna perforada sota el castell de Montcada.

Per fi lliures , van anar al palau del Comte de Barcelona. Allà, Beatriu i el seu amant, van informar al comte de les traïcions que se li preparaven. Berenguer IV els va acollir en la seva cort i va enviar correus al Papa perquè anul·lés el matrimoni de Beatriu, ja que la jove s’havia esposat contra la seva voluntat i només per la tirania del senyor de Montcada. Les noves noces de Guillem i Beatriu van ser presidides per el propi comte en Ramon Berenguer, i es van celebrar grans festes a Barcelona, on es recorda amb emoció la fidelitat i la passió dels dos amants.