MIR GERIBERT. PRÍNCEP D’OLÈRDOLA
Mir Geribert (?- Tortosa 1060) va ser un important noble
català que va ser capaç de posar en entredit l’hegemonia comtal
barcelonina. La seva revolta
nobiliària hagués pogut canviar la història si hagués tingut èxit en la seva
empresa. Possiblement Catalunya
hagués tingut una història molt diferent si aquest noble de frontera hagués
aconseguit els seus propòsits.
EL
PENEDÈS DE L'ANY MIL I LES NOVES FRONTERES
El
Penedès era un país fronterer dels cristians front els sarraïns Els musulmans
de l’època tenien com a posicions avencades l’arc format per Lleida-Tortosa. Al
985 va haver-hi un important fet que va fer trontollar la delicada pau d'aquesta turbulenta terra, el cabdill musulmà Al-Mansur va començar una
invasió i, Olèrdola, una població altament fortificada, va caure juntament amb
altres castells penedesencs, cosa que va deixar la via lliure perquè els
sarrains arribessin a Barcelona el 6 de juliol del mateix any.
Després
de la invasió del cabdill musulmà ,Olèrdola va quedar devastada i deserta.
Els atacs dels musulmans (ràtzies) es caracteritzaven perquè només pretenien
rapinyar, assaltar, destruir o rebre pagues de submissió, tot sense imposar
guarnicions permanents ni càrregues tributàries perennes. No és fins el 992 que
començà a fer-se alguna cosa quan l’ardiaca Seniofred restaura l’església
de Sant Miquel i de Sant Pere tot repoblant la ciutat.
Cal
destacar també l’aparició de nobles valents disposats a lluitar per preservar
aquelles terres que podien caure en mans de l’enemic natural. Galí, governador i veguer de les
fronteres del Penedès, havia emprés des del seu castell de Sant Martí Sarroca sobre el riu Foix, la colonització dels erms i
els estanys de Calders ocupant terres del Baix Penedès.
Unes
noves fronteres es perfilaven als volts de l'any mil. La mateixa Barcelona
havia estat ciutat fronterera on el seu poder just arribava a la riba esquerra
del Llobregat, davant els sarrains ocupaven l’arc Tortosa-Lleida, emparada
Tortosa per les muntanyes de Cardó, Tivissa i Vandellòs i Lleida per les de la Segarra. Així doncs
entre les dues forces quedaven, com a vasta terra de ningú, les valls de
l'Anoia, del Gaià i el Penedès, amb l’espai que, després del massís del
Garraf arriba fins el marge dret del Llobregat.
Es
en aquesta terra de ningú on es feien trobades entre musulmans i cristians amb
uns importants intercanvis comercials. Poc a poc aquesta terra va començar a
deixar de ser de ningú i, gràcies a la fortalesa d'Olèrdola, la casa comtal de
Barcelona va estendre el seu poder fins el marge esquerra del Gaià ja que es
veia clar que la capital no podia quedar tant a prop de la frontera.
ELS
NOBLES DE LA MARCA
El vescomte Guitard I del casal de Barcelona
(+ vers 985) estava casat amb Geriberga (+ v 1010) i sembla que la parella va
tenir quatre fills. El primer va ser Udalard I (+ v 1014), posteriorment
nomenat vescomte com el seu pare, que es va casar amb Riquilda de Barcelona i varen tenir com a fill en Guislabert que
primer va ser vescomte i desprès va aconseguir el bisbat de Barcelona, el segon
va ser Adalbert (+ 1010) el tercer fill va ser Geribert que es va casar amb Ermengarda
que era germana del compte Ramon Borrell i l’últim de tots els fulls va ser en
Folc.
Del
matrimoni de Geribert (fill del vescomte) i de Ermengarda (germana del comte)
va néixer en Mir Geribert un
personatge que era net del vescompte Guitard I, cosí del bisbe de Barcelona i
nebot per part de mare del mateix comte Ramon Borrell, la família doncs que
estava emparentada amb el Casal de
Barcelona que era el poder hegemònic i per altre banda hi tenien un alt
dignatari eclesiàstic.
A
més a més aquest noble Penedesenc havia aconseguit, part per herència i part
pels seus dos matrimonis, una bona part de l'Alt Penedès: Olèrdola, Robes,
Subirats, Sant Martí Sarroca,
Cezina, Lavit... El seu poder era important, un dels grans dins del comtat de
Barcelona i, com a tal, la màxima personalitat dins del territori de la marca.
Segons comenta en Ramon Planes en el seu petit llibre Un príncep per
Olèrdola (L’aventura de Mir Geribert) “Tenia aquest poder a les mans i era home
altiu i esquerp i amb l’esperit ben sadollat de l’ambient turbulent de la seva
època”.
MIR
GERIBERT CONTRA L’ESGLÉSIA
En
l’ambient de conquesta i repoblació de terres despoblades hi havia vàries
tensions. Els nobles que s’ocupaven de guerrejar amb l’enemic tenien la
necessitat d’ocupar aquelles terres que amb suor i sang havien aconseguit però
l’església també hi volia part del seu pastís i el poder comtal veia amb més
bons ulls que les terres conquerides quedessin en mans de la santa mare
església que en mans de nobles guerrers amb ganes de grandesa i poder.
L’aprisió
era la forma que tenien els nobles de ocupar les terres conquerides. Galí de Santmartí governador i veguer de les terres
del Penedès, va aconseguir unes terres a la marca habitada, a Calders. Amb la
seva mort la seva dona Adelaida i el
seu fill Guillem I de Santmartí
varen construir una fortalesa i van fer conrear les terres. Però aquelles
riques terres (es coneix que hi havia uns estanys on es podia pescar) van
captar l’atenció d'un home ambiciós, l’abat del monestir de Sant Cugat, en
Guitard.
El
monestir de Sant Cugat s’havia convertit en referència per la repoblació
cristiana de les terres conquerides als sarraïns i tenien el beneplàcit de la
família comtal Barcelonina. Amb la necessitat que hi havia en aquells temps de
reconstruir i fer créixer el mateix monestir (segons sembla molt deteriorat per
l’atac d’Almasur) era necessari aconseguir terres que donessin beneficis.
l’abat Guitard va protestar davant del compte dient que no sabia res de
l’aprisió i que la possessió de Calders feia molt de temps que estava
confirmada a favor de la seva església per decret reial i privilegis dels
romans pontífex.
Podem
imaginar la cara que van posar els membres de la família dels Santmartí al descobrir que l’abat els hi volia treure
aquelles terres que amb grans despeses, treballs fatigosos i perills havien
tret de l’erm, hi havien cultivat i construït fortaleses. El compte Ramon
Borrell va repel·lir l’aprisió per mitjà d'un ordre tot declarant Calders
com a propietat de l’església de Sant Cugat.
Tot
hagués quedat tranquil si no fos que al 1032 un altre noble tornava a reclamar
aquelles terres com a seves. Aquesta vegada en Guitard no s’enfrontava a una petita família de la marca formada per un
hereu i una vídua sinó que s’enfrontava a un dels grans magnats del
Penedès, en Mir Geribert. Aquest
noble s’havia casat amb Dispòsia, filla de Guillem I de Santmartí i ara reclamava
el que el pertanyia pel seu matrimoni.
El
plet organitzat per en Mir va fer
molt de soroll, els jutges van escoltar totes dues parts. En Guitard va parlar d'un decret del rei franc Lotari on s’indicava que concedia i confirmava que
l’església de Sant Cugat havia de ser propietària de tots els bens concedits i
que actualment tenia el monestir, aquest decret era confirmat pel seu pare
Ludovic. Malauradament aquells documents havien estat destruïts per la invasió
dels pagans que van ocupar Barcelona (atac d'Al-Mansur al 985).
Els
jutges al no tenir els documents van decidir prendre testimonis, més aviat de
la banda de l’abat que del mateix Mir
ja que, segons semblava, el desaparegut decret d’en Ludovic era anterior a
l’aprisio que Galí havia fet sobre
aquelles terres. Així doncs l’abat va demanar vuit dies per poder presentar
els testimonis.
Llegir
els fets ocorreguts durant aquest fets un no pot evitar tenir la sensació que
hi ha una lluita entre dos poders importants i que dins d'aquesta lluita hi ha
certa corrupció que implica que l’únic guanyador es aquell amb una estratègia
més acurada i uns aliats poderosos.
El
jutge Bonfill Marc va rebre com a testimonis hàbils en Gomar i Guillara que,
segons en Ramon Planes en l’obra citada anteriorment, eren “decrèpits i
malalts”, aquests van dir que coneixien de l’existència de l’esmenta’t decret
de Ludovic i com aquest va ser destruït per l’atac dels musulmans.
Al
cap d'uns dies es varen reunir de nou els jutges Bonfill Marc, Guifred Guillem
i Vives a l’església de Santa Maria al costat de Martorell per tenir en
consideració els testimonis de l’abat i desprès d'un debat força llarg es va
veure que l’abat tenia raó i que si els testimonis deien la veritat estava clar
que el decret era anterior a l’aprisió de
Galí i que, per tant, no era necessari prendre declaració dels testimonis
de Mir Geribert, s’argumentava que
l’aprisio era una apropiació de coses que eren de la Santa Església de
Déu i que aquesta era la primera ocupant.
Tornava aquí a sorgir la tensió que hi havia a la terra de frontera, en opinió dels
jutges era molt millor que a terres de la marca, per lluitar contra els pagans,
hi fes acte de presència l’església, més de fiar que un noble arrauxat i rude.
En Mir va esclatar davant d'aquella injustícia i va declarar en veu alta que era injust el dret de l’església de
Sant Cugat i just el dret dels seus fills, dit això va marxar sense el permís
del tribunal tot tancant la porta amb gran estrèpit darrera seu.
Es
important parar un moment i reflexionar sobre les accions del noble penedesenc.
En Mir Geribert tenia raó? o potser
la seva ambició era massa elevada? Sense saber-ho el nostre protagonista estava
posant sobre la taula un problema jurídic que s’arrossegava des de l’època del
reis francs. El fet que una llei feta per un rei carolingi tingués validesa en
un moment en que els comtes ja no tenien cap relació amb els monarques francs
ja inexistents. Perquè servir l’antiga llei visigoda que era una llegat d'un passat allunyat de les realitats de l’època? Certament es evident la necessitat d'una legislació nacional pròpia que, més endavant, es formaria amb la redacció
dels Usatges que, curiosament, van ser fets pel mateix jutge Ponç Bonfill Marc.
La
màquina administrativa ja estava en marxa, desprès del plet es va establir per
escrit que el monestir de Sant Cugat es quedaria amb les terres dels Santmartí i que, per tant, ningú podria
remoure aquell plet per reclamar-lo de nou, per allò que disposaven les lleis
contra les peticions injustes i s’establia que es pagaria dotze lliures d'or puríssim a aquell que fos feta injustícia. Aquesta sentència la firma el jutge
Bonfill Marc, clergue jutge i paborde de la Seu de Barcelona i juntament amb ells comtes,
bisbes, altres jutges i homes bons.
No
obstant la sentència no va ser ferma ja que, en consideració del jutge, es va
reservar legalment el dret de Mir a
reclamar-la. Aquell noble que no desemparava en el camp de batalla no es
rendiria fàcilment. Va comparèixer davant del jutge Bonfill Marc a Barcelona i
va dir-li que podia acusar racionalment els testimonis que havien declarat a
favor del monestir. El jutge va escoltar pacientment el que el noble li havia d'explicar El sacerdot que va ser nomenat per prendre els testimonis era un
tal Gelmir, aquest personatge havia estat primer monjo, després sacerdot per
acabar apostatant i passar a l’estat laic i se’l coneixia per la seva afició a
les concubines de les quals havia tingut fills. De Guillara, un dels
testimonis, va comentar que havia comés adulteri i que ho havia reconegut en
l’audiència de l’abat Guitatd i de Gomar, que s’havia fet circumcidar,
desviant-se així de la fe cristina i imitant la dels muslims.
Els
càrrecs contra els seus enemics eren considerables i demostra que la corrupció
dels costums ve de lluny. El jutge va preguntar si per mitjà de
testimonis idonis i en número suficient podia provar les seves acusacions, el
noble va dir que cercaria els testimonis i demanava al jutge que fes un
manament a les persones idònies per a que s’encarreguessin del testimoni de
l’aprisió o presa de possessió del mateix Galí
ja que eren dos homes (Guiscafred i Llobató) molt grans i en un pobre estat de
salut.
En
Bonfill Marc li va dir que abans de fer aquest manament per tal d'acceptar els
seus testimonis primer havia de provar que els testimonis de l’abat eren
falsos, sembla que en Mir Geribert
va acceptar. Seguidament el jutge va avisar sobre aquest fet a l’abat Guitard i
al vescomte Guislabert (cosí de Mir
Geribert i que ocupava el càrrec de vescomte temporalment). Els avisats van
dir que se'ls obligava injustament a reprendre l’audiència perquè havien passat
els sis mesos donats per poder motejar d'infàmia els testimonis. Amb tot, l’un
i l’altre van comparèixer el dia i en el lloc assenyalats que era l’església de
Santa Maria de Cornellà, del territori de Barcelona.
Però
en Mir Geribert no es va presentar i
el jutge va quedar convençut que el noble no podia ni legal ni racionalment
motejar d'infàmia els testimonis i provar que havien donat fals testimoni, es
va confirmar la sentència a favor del monestir de Sant Cugat. No obstant, per
assegurar-se de que aquesta sentència fos definitivament ferma, el jutge va
esperar al Mir durant onze dies
desprès del termini assenyalat perquè comparegués, per si tenia res a dir. Com
sigui que no va comparèixer el jutge va confirmar el dret de domini de l’antiga
possessió. Varen firmar la sentència Ponç Bonfill Marc, segueixen quaranta-set
signatures de testimonis, entre els quals hi ha el compte Berenguer Ramon I "el
Corbat" (1018-1035), el vescomte Guislabert, el bisbe Guadall, levites i
altres jutges.
EL
PRÍNCEP D’OLÈRDOLA I LA
SEVA REVOLTA
En
Mir Geribert era rancorós i, per
descomptat, que tornaria a guerrejar per defensar els seus interessos enfront
del poder establert de comptes i eclesiàstics. Davant d'ell, com ja hem dit, hi
havia una terra de ningú entre la frontera cristiana y musulmana. Aquell home
audaç va pensar que aquell territori que dominava des de la seva fortalesa a Olèrdola
podia convertir-se en un Estat-tampó entre cristians i sarraïns Un Estat
dirigit per cristians capaços de col·laborar amb l’enemic tradicional trencant d'aquesta manera amb l’idea de Reconquesta que es començava a perfilar i tot
pensant que l’arc Lleida-Tortosa romandria sempre en mans sarraïnes.
La
situació permetia pensar en tot això. Les lluites entre els cabdills invasors,
la pugna a la mateixa Casa de Barcelona i els altres comtats de la Catalunya Vella,
tot feia pensar que aquella terra de ningú podia ser una terra d'algú que
reeixís un enclau comercial entre dos Estats poderosos. Mir Geribert devia tenir que Olèrdola era el pany i la clau del
pas de la Catalunya
Vella a la Nova
i ell pensa en apoderar-se d'aquesta clau.
Les
idees d'aquell noble de frontera sembla que van agradar a cert personatge
important a Barcelona. L’hem vist de passada en l'anterior judici on en Mir va perdre terres en favor del
monestir de Sant Cugat, en Guislabert, el cosí del nostre protagonista, havia
estat vescompte durant la minoria d’edat del seu nebot Udalard i al 1034 va
esdevenir bisbe de Barcelona. Aquest home, culte i intrigant, que va posar-se
al costat de l’abat Guitard ara es posava al costat del seu cosí per anar en
contra del compte Ramon Berenguer (el Vell) i van iniciar un pla ambiciós amb
gran diplomàcia per assestar un fort cop desprès de tenir lligats tots els
fils.
Així
doncs en Mir tenia importants
recolzaments a Barcelona (el bisbe Guislabert i el vescomte Udalard II), a les
seves terres molts eren els nobles que li feien costat (Bernat Senred i Ramon
de Mediona entre altres) i va aprofitar la tivantor que hi havia a la Casa Comtal
Barcelonina entre la comtessa avia Ermessenda
i el comte Ramon Berenguer posant-se a favor d’un o d’altre segons els seus
interessos.
Va
començar una guerra encoberta amb petits conflictes a les terres frontereres i
dins de la mateixa ciutat de Barcelona. Mir
Geribert va aliar-se amb alguns dels cabdills musulmans per iniciar certs
atacs puntuals en terres cristianes i va convidar als enemics tradicionals a
deixar de pagar les /paries/ un impost que suposava uns importants ingressos
pels comtes. Dins la ciutat el fill de Mir,
Bernat, que era clergue de la catedral dirigia els atacs que es feien des
del Castell de Montjuic propietat de
Mir.
Mentre
els seus aliats promovien aldarulls dins de la ciutat, Mir Geribert es revoltà obertament. Al 1041 es va proclamar
com a Príncep d'Olèrdola i prengué actituds de sobirà com hereu del
patrimoni del veguer de Santmartí
amb un important poder sobre el Penedès i una part del Baix Llobregat. Aquella
acció va molestar en sobre manera al comte que possiblement no podia suportar
que aquell noble de frontera li fes ombra.
La
lluita entre les dues potències estava servida, el nou Príncep d'Olèrdola va
continuar amb els seus atacs i aviat va arribar als dominis de Ramon Berenguer
i, per aquest fet, el comte de Barcelona va atacar la mateixa capital
d'Olèrdola, el turó fortificat va tornar a rebre la fúria de les armes. Mir Geribert no devia ésser-hi, més
aviat romania en el seu castell de Lavid o
de Sant Martí Sarroca.
Però
Ramon Berenguer era pacient i més donat a resoldre els conflictes per la via
diplomàtica que no pas per la força de les armes, va esperar el moment de la
submissió o de pacte. L'any 1044 el Comte de Barcelona i el Príncep d'Olèrdola
van presentar-se en un tribunal presidit pel bisbe Oliba de Vic i allí es
van exposar els greuges que en Mir
Geribert i els seus fills Bernat
i Gombau havien fet contra els
interessos de la Casa
Comtal Barcelonina, el fet de que el noble penedesenc hagués
pactat amb els sarrains que aquests últims refusessin la paga de les /pàries
/confirmava una relació entre els enemics infidels i el titulat príncep. Davant
d’aquesta acusació, suposem que aliar-se amb l’enemic era una afronta molt
greu, el bisbe Guislabert i el vescomte es reconcilien amb el comte, però en Mir Geribert no s’avingué a la
sentència donada, la considerà nul·la i tornà a les seves accions
bèl·liques contra les terres del comtat barceloní.
Podem
imaginar que desprès de tot això el comte va rumiar molt el seu següent pas i
va demostrar, una vegada més, que era un gran diplomàtic. Les terres del
Penedès eren del seu germà Sanç Berenguer aquest va renunciar a la
titularitat d’aquell territori a favor de Ramon Berenguer, aquest gest polític
volia cercar la pau en reunir les terres d’un i altre territori sota una
sobirania única, així el comte anomenat el Vell aconseguia posar contra
l’espasa i la paret a en Mir Geribert que
ara s’engrutava el cap de l'Estat.
Parem
un moment per veure la importància de la revolta d’en Mir Geribert que, poc a poc, va arribant a la seva fi. Si el
príncep d'Olèrdola hagués tingut èxit en la seva empresa no s’hagués format una
nació catalana amb Barcelona com a nucli central, el nostre destí com a
catalans hagués estat molt diferent. Així doncs Mir Geribert que ara el veiem tant insignificant en el conjunt de
la nostra història hauria pogut enterbolir el nostre caminar com a poble
català. Creant un estat entre les dues fronteres hagués impedit el procés de
Reconquesta que va ser el segell de glòria dels nostres comptes-reis, els
comtes no haguessin estat capaços d’establir la seva frontera al Llobregat, els
sobirans de la Casa
de Barcelona no haguessin prestat
ajuda a altres monarques peninsulars o potser els francs haguessin tingut la
temptació de tornar a conquerir les terres fins el Llobregat o fins l'Ebre i
tot.
Al
1052 el Príncep d'Olèrdola torna a presentar-se a un tribunal presidit per
l’arquebisbe Guifred de Narbona, amb els bisbes de Barcelona, Girona i Vic on
l’obliguen a tornar les franqueses d'Olèrdola i condemnat a multes. En aquell
moment el comte no passa per un bon moment, el seu nou matrimoni amb Almodis de la Marca endut per una
veritable passió amorosa l’ha portat a enemistar-se de nou amb la seva avia Ermessenda això provoca que en Mir Geribert es torni a revoltar i
aquesta revolta s’estengués pels comtat d'Ausona, pel Vallès, a Caldes de
Montbui etc.
Varen
passar els anys i en Ramon Berenguer rep un missatge mentre està a
Camarasa on està resolent uns litigis amb el rei Almudéjar de Lleida. El
missatge es de Mir Geribert que li
demana la reconciliació a la desesperada, el Príncep d'Olèrdola ja havia perdut
tot el Penedès mentre que el comte de Barcelona s’havia afermat políticament i
tenia un gran prestigi i només li havia calgut algunes demostracions de força
que, amb l’ajuda dels mateixos penedesencs cansats de tanta revolta, el van
ajudar a recuperar el territori.
Al
1059 el comte va enviar dos negociadors a Tortosa, l’abat Berenguer i Guillem
Bernat ja que Mir Geribert es
trobava exiliat a mans del rei Muqtàdir a qui havia demanat ajut, cosa que
deixava palès, ara si a cara descoberta, els seus pactes amb els sarrains. El
rei musulmà no es va voler embolicar i la trobada va arribar a bon fi, en
Mir Geribert es presentà
desprès a Barcelona i pactà .
La
sentència va ser pronunciada per un “magne tribunal” constituït pels bisbes de
Barcelona, Girona i Vic, pels vescomtes Ramon Folc de Cardona, Ponç Gerau de
Girona i el vescomte Dalmau, pels magnats i jutges Umbert Ot, Ramon Ademar,
Ramon Arnau i Artau Guadald. El castell del Port de Montjuic va passar a mans
de la casa comtal i el Príncep d'Olèrdola reconeixia no poder establir-se mai
més a les terres d'Olèrdola sense donar-ne l’homenatge necessari el comte
sobirà , els castells d'Eramprunyà i d'Olèrdola foren encomanats a
la seva muller Guisla amb facultat
per deixar-los als seus fills, en Mir ja
no farà servir el títol d'Olèrdola sinó el de Sant Martí Sarroca.
Despullat
dels seus honors i glòries ens trobem un
Mir Geribert possiblement envellit i realment penedit (no sabem si per
obligació) tot i així no es un home de mitges tintes: o rebel o donar-ho tot
pel comte, l'any 1060 forma part d’una expedició contra el castell de Mora
d'Ebre, allí serà on trobarà la mort. "Fou mort pels sarrains de la ciutat de Tortosa amb els seus fills
i els seus homes" precisa Rovira i Virgili, havia mort l’home que
havia estat capaç de enfrontar-se a un poder naixent aliant-se amb els seus
propis enemics, uns aliats que eren els mateixos que li havien tret la vida.
Allunyat de la seva terra en una de les ribes del riu Ebre potser l’últim
pensament d’en Mir Geribert va ser
el record d’haver estat el Príncep d'Olèrdola, senyor del migdia català .
Font: HISTOJOVE
