Galí de Santmartí
Corria el segle IX, quant desprès de ser
destruït el Castell de Sant Martí Sarroca, per part de les ràtzies sarraïnes,
arribà al poble, Galí, magnat del compte Ramon Berenguer I de Barcelona, que el
nomenà governador o veguer de les fronteres del Penedès, i vicari del castell
de Sant Martí Sarroca, acompanyat de la seva esposa Ermengarda, anomenada
Bonafilla, i, en veure el mal estat en que es trobava el Castell, Galí,
juntament amb la seva esposa i els pocs repobladors, és posà mans a l’obra i
començar a reconstruir i fortificar el Castell.
En època de Galí, segurament el castell no
era més que una senzilla torre de defensa erigida amb l’ajuda dels mateixos
repobladors per garantir la seva seguretat.
Repoblador,
emprenedor i home pietós, Galí era un gran protector del monestir de Sant
Cugat, al que ajuda en moltes ocasions, per l’edificació dels cenobis de Santa
Creu de Vallirana i Santa Maria de Castelldefels, igual que la seva esposa,
dona pietosa i amplament generosa com ell mateix, i és per això, que també el
monestir li encarregà la repoblació de les terres ermes, però planes dels
estanys de Calders, a la entrada del camp de Tarragona.
Galí era un empresari traçut en la seva feina, que
domina el món arriscat, fins i tot en el caire econòmic. Per agilitzar la
colonització de terres ermes, comprava les propietats d’aquells a qui volia
establir en algun lloc a repoblar, per tal que el lligam de les coses ja
posseïdes, no fes d’entrebanc en el trasllat que calia fer. Després, aquestes
terres hagudes de les permutes, passarien a d’altres mans a qui poguessin
interessar, o a algun monestir o comunitat, de les que contribuïen a l’obra
cultural i social del país, com aportació del donant.
Seguint
en la seva tasca de repoblador i per la seva amistat amb els monjos de Sant
Cugat, sabria la dificultat que aquets tenien per trobar qui volgués anar a les
possessions que al monestir li foren assignades, en l’extrem meridional del
Penedès, en lloc certament temptador per les seves terres planes, on abundava
la caça i tenia estanys per pescar, però exposat extraordinàriament a les
ràtzies sarraïnes per les excel·lents comunicacions que proporcionava la via
Morisca i les seves derivacions, per això estigué anys i panys com a terra “on
sols hi vivien els cérvols i ases salvatges”, segons una expressió d’aquell
temps.
Galí d’acord amb la practica existent, aniria
a escollir un sector d’aquelles propietats de Sant Cugat, marcaria el lloc
escollit, per enfocar la repoblació pel dos vessants; fer tracte amb els titulars,
i oferir als possibles repobladors, la finca escollida, com fa avui dia
qualsevol corredor de finques. Entre els possibles, pensa en el seu fill
Guillem I i sa muller Adelaida, a qui potser els quedava petit el que
disposaven a Vallformosa i Sant Boi de Llobregat, per dotar els fills que
esperaven tenir del seu matrimoni.
Aquestes
adjudicacions a comunitats repobladores, eren corrents a l’hora d’iniciar la
repoblació d’algun sector. Així coneixem les dues extensíssimes demarcacions
adjudicades a la Seu
de Barcelona, en puntes extremes del Penedès: la de prop de Gaià i la que
comprendria des de Ribes fins al mar, i des de Sitges a la Geltrú: demarcacions que
estarien incloses originàriament, en el terme d’algun dels kastrum (Olèrdola i
Font-rubí, en aquets casos). La adjudicació feta a Sant Cugat, comprenia des de
Santa Oliva fins més avall dels estanys de Calders.
No
era feina fàcil la que Galí s’hauria proposat de portar gent a Calders; ho era
més, l’arribar a un acord amb els monjos, que necessitaven aquells
colonitzadors per les seves terres, i la mort el sorprengué mentre no tenia
encara la feina feta. Desprès, les ràtzies sarraïnes dels temps d’Almansur,
deixaren sense resultat aparent l’obra de repoblació propugnada per Galí.
El
matrimoni Galí – Ermengarda, tingué diversos fills i filles, del quals coneixem
el nom, a més de Guillem I, d’un Miró, explícitament citat en el testament, on
de manera no tan explícita hi trobem el nom d’un tercer, Mus, i un quart que
firma Aeci, fill de Galindoni, en altre document.
Galí
de Santmartí, morí abans del 984 (probablement el 981, ja que els seus
marmessors, entre altres la seva muller Ermengarda, compliren les comandes
testamentàries aquell mateix any 981) .
Guillem I de Santmartí
De
Guillem I, se`n parla ja el 1002, i fou veguer de Sant Martí Sarroca
Ara
li tocava a Guillem I prendre l’iniciativa, si volia consolidar el projecte del
seu pare, però Guillem I era d’un tarannà mol altre, i la seva muller,
Adelaida, tampoc era com la seva mare. Per altre part les desfetes ocasionades
per l’Almansur, alteraren molts del plantejaments que hom tenia.
Ell i els seus, potser pogueren escapar de la
desfeta per l’allunyament del seu Castell a Sant Martí, del pas del gros de les
hosts sarraïnes, ja que aquelles passarien per les vies que, pujant de
Tarragona, encerclaven Olèrdola: la via Morisca i la via Cerdana, que confluïen
prop de l’ermita de Sant Llorenç, mentre uns escamots de protecció,
s’infiltrarien pel camí que baixava d’Olèrdola a la Calçada i Santa Digna, per
evitar que els cristians poguessin parar una trampa als que venien pel camí:
l’objectiu no era la pagesia de les terres del Penedès, sinó la gran ciutat de
Barcelona on pensaven fer un bon botí.
Amb
tot aquest enrenou, semblava que els Santmartí havien oblidat el projecte de
Calders, i el monjos de San Cugat seguien esperant trobar algú que volgués
assumir aquella tasca. Per això, tenen una gran alegria quan Isimbert, un dels
repobladors afincat al Penedès, dins del terme parroquial de Santa Margarida,
els demana poder-se establir a Santa Oliva. Poc hi devien anar el monjos per
les terres de Santa Oliva i Calders, ja que els sembla que instal·lant-se
Isimbert a Santa Oliva, ja tenien repoblador per tota la possessió. El que no
s’ho mirava així, era Isimbert, que un cop ja instal·lat a Santa Oliva, mai no
havia pensat anar fina a Calders.
L’any
1010 morí Guillem I, sembla que morí en l’expedició de catalans a Còrdova,
deixant el seu fill Bernat, que morí de jove, sota la tutoria de la seva mare
Adelaida, i dues filles, Ermengarda, amb el mateix nom que l’avia i que rebé
del seu pare els dominis de Sant Boi, i Dispòsia, la pubilla del Castell de
Sant Martí, casada desprès amb el príncep d’Olèrdola, el Mir Geribert de
Subirats.
Isimbert
formalitza l’establiment del 26 de juliol de 1012, i el 29 de març del 2013 el
Comte fa constar la propietat de San Cugat sobre Santa Oliva i Calders, cosa
que ocasiona que la vídua de Guillem I, Adelaida, interposes un plet contra el
monestir de Sant Cugat reclamant ser víctima d’una gran espoliació.
Els
jutges, tothora reclamaren a ambdues parts que presentessin proves on
fonamentar el seu dret. La de San Cugat sempre fou la mateixa: invocar
l’assignació que el Rei li havia fet del dit territori, en temps preterits.
Adelaida invocava el dret d’aprisió, volen entendre com a tal, el fet que el
seu sogre, Galí, havia marcat amb l’arada i am fites, el tros escollit. El dret
del monestir podia fallar per l’abandó en que els erms seguien, per no haver
trobat qui hi volgués anar. Adelaida no podia demostrar l’aprisió, precisament
pel mateix: allí no hi havia ningú que treballes de cap manera aquelles terres;
perquè l’aprisió fos efectiva, desprès d’haver-ne marcat el terme, amb el solc
d’arada i les fites, calia que allò fos treballat o almenys habitat: però els
erms seguien tan solitaris i erms com quan Galí anà a triar-ne la part que l’interessava.
Per
això, la sentència dels jutges fou molt assenyada al demanar una colonització
conjunta d’aquells erms, ja que actuant així, cada un d’ells ajudava a l’altre
a consolidar el suposat dret, al vèncer la soledat excessiva del lloc per la
presència de l’altre, quan era precisament aquella soledat excessiva la causa
que ni un ni l’altre no haguessin prosperat en els seus pretesos drets. En
realitat, la que sortia més beneficiada era Adelaida, que aconseguí en millor
condicions el que havia planejat el seu sogre, a canvi de petites limitacions
plenament compensades a l’adquirí com alou propi, el que hauria pogut ser un
simple establiment.
El
monestir és conforma a la renúncia d’una part de la seva propietat, a canvi
d’obrir camí per vèncer la soledat que espantava els possibles repobladors,
problema en que tants anys és trobaven encallats. La que en realitat no és
conformà fou Adelaida, encara que en el primer moment sembla avenir-se amb la
sentència: de fet, no hi va trametre a ningú, potser per la dificultat de
trobar qui hi volgués anar, i com que no s’ho podia vendre a altre que no fos
el monestir, desprès d’un temps, insistí en la seva pretensió de possessió
total d’aquells erms i estanys.
Mir Geribert, Príncep d’Olèrdola
Quan
Mir Geribert casat ja en primeres núpcies, amb Dispòsia mestressa de Sant
Martí, (morta abans de 1033) per haver mort l’hereu Bernat i sa mare Adelaida,
intenta recuperar els arguments per fer-se amb els erms i estanys, sols li
quedava un camí, que era negar l’autenticitat de la donació real i fer creure
que el monestir els havia tret a ells, volent fer passar per alt, que si els
erms ja no eren tant erms, no és devia pas a l’obre dels Santmartí, sinó dels
establerts pel monestir, com que veu que per aquest camí no hi té res a fer,
vol desacreditar la possessió del dit monestir i invalidar el testimoniatge
dels que acreditaven la veritat de dita donació real.
En
el seu afany, Mir Geribert promet presentar uns testimonis que acreditin com
els erms estaven en possessió dels Santmartí, dient que un d’ells serà un tal
Giscafret. Però Giscafret no es presenta, com tampoc l’altre testimoni. Mir
Geribert, tot i els seus fums, hagué de conformar-se i deixar-ho córrer, perquè
ningú no li donava la raó.
Durant
aquest temps el castell de Sant Martí es va continuar ampliant amb noves
estances i panys de muralla.
Mir
Geribert, es casà en segones núpcies, amb Guisla de Besora, que morí vers el
1050, de qui tingué tres fills, Arnau Mir de Santmartí, Bernat, clergue de la Catedral de Barcelona,
que morí el 1060, i Gombau Mir II de Besora. De la seva tercera esposa, Almodis
de la Marca no
és coneixen fills.
Mir
Geribert era fill del matrimoni de Geribert (fill del vescomte Guitard del
Casal de Barcelona), amb Ermengarda
(germana del comte Ramon Borrell).
Guillem II de Santmartí
Morí
molt jove, desprès de 1033, poc desprès
de rebre l’herència del seu pare Mir Geribert, sen senyor de Sant Martí Sarroca,
Ribes i Subirats.
L’herència
passar al seu germanastre Arnau Mir de Santmartí, fill de la segona esposa de
Mir Geribert, Guisla de Besora, que era filla de Gombau de Besora que fou
conseller i amic de la comtessa de Barcelona Ermessenda de Carcassona, i que va
tenir una influència molt gran en als afers polític de l’època. Un altre fill
fou Bernat de Santmartí.
Bernat de Santmartí
Fill gran de Mir Geribert i Guisla de Besora, fou destinat a
l’església, cosa que no el privà de prendre part en les revoltes del seu pare
contra Ramon Berenguer I (1049-58). El 1059 se sotmeteren a l’autoritat comtal
i cediren el castell del Port de Barcelona (Montjuic), i l’heretatge de Gombau
de Besora en canvi del reconeixement d’altres copiosos béns.
Amb
el seu pare combaté els sarraïns de Tortosa, tots dos moriren (1060), en una
expedició contra Móra d’Ebre. No deixà fills.
Arnau de Santmartí
Morí
l’any 1100, fill de Mir Geribert i Guisla de Besora. A la seva joventut prengué
part en la revolta del seu pare contra el comte Ramon Berenguer I. Mort el seu
pare, Mir Geribert, i morts també els germans més grans, heretà la major part
del dominis paterns i materns (Olèrdola, Subirats, Eramprunyà i Sant Martí), i
és convertir en un dels primers personatges del regnat de Ramon Berenguer I, i
dels fills d’aquest, Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II.
Fou
un dels signants del nucli primitiu dels Usatges (1068?) i desprès fou un dels
primers barons que s’aixecaren contra Berenguer Ramon II, inculpant-lo de
l’assassinat del seu germà Ramon Berenguer II. Fins el 1089, Arnau no tornarà a
l’obediència del Fratricida. El succeí el seu fill Jordà de Santmartí, i del
seu casament amb Jordana, de la qual tenia un altre fill, Umbert.
Arnau
començà a construir l’església de Sant Martí Sarroca.
Jordà de Santmartí
És
el 1108, en que hi ha notícia el qual, Jordà de Santmartí, senyor de Sant Martí
Sarroca, juntament amb un personatge anomenat Pere Bernat de Puigdàlber, atorga
a l’ordre de l’hospital d’un mas en terme del castell de Sant Martí Sarroca.
Feudalització
i violència sembla que anaven aparellades, perquè el 1111 trobem el nou senyor
d¡Eramprunyà, el susdit Jordà, fill d’Arnau Mir de Santmartí, en una concòrdia
amb l’abat Rotllà de San Cugat sobre unes parellades de Gavà que el dit Jordà
prengué al cenobi, les quals havien estat donades per la seva besàvia
Ermengarda.
A
causa d’aquest furt, Jordà, el seu germà Umbert i els homes que amb ell
col·laboraren, foren amenaçats d’excomunió pel legat Papal, el Cardenal Boso,
devers el 1117. Això no obstant, no va ser fins el 1121 que Jordà féu cas del
requeriment. El 13 de març, d’aquest any, finalment restituí i definí a l’abat,
les parellades de Gavà que la seva besàvia havia donat a Sant Cugat.
A canvi rebé 30 morabatins i l’aixecament de
l’excomunió que contra d’ell havia formulat Calitx III. El document de
restitució, és firmat per Jordà i la seva muller Ermessenda, per llur fill,
Arnau Jordà, pel vicari d’Eramprunyà. Guillem Ramon i per altres homes, entre
els quals el batlle Gerall Remun.
Però
el afer de les parellades encara cuejava. Es resolgué definitivament gràcies al
consell de Sant Oleguer, com consta amb un document del 5 d’abril de 1131, pel
qual Jordà retornà al monestir i al seu abat Ermengol, la meitat de les dites
parellades, retenint l’altra meitat, per la qual, juntament amb els seus fills
Arnau Jordà i Guillem III, aquest últim fill de la seva segons muller anomenada
Anglesa, donà al cenobi 50 morabatins d’or.
Sala interior del castell
Jordà,
va iniciar les obres de remodelació de la fortalesa per tal que aquesta
esdevingués inexpugnable: sota el seu govern s’aixecaran les dues torres
atalussades de planta rodona de l’ala de ponent, la muralla s’amplià fins al
precipici i s’inicià la construcció del segon perímetre fortificat.
Jordà
morí abans de 1167, sen veguer d’Olèrdola i senyor de Sant Martí Sarroca,
Subirats, Eramprunyà i Castellet, i es va casar de primer amb Ermessenda, de la
que tindre un fill, Arnau Jordà, mort abans de 1167. De la seva segona muller,
Anglesa, va tindre un altre fill, Guillem III, i de la seva tercera esposa
Sança, es desconeix si van tindre fills.
Guillem III de Santmartí
A
partir del decenni de 1140, el nou senyor directe d’Eramprunyà serà Guillem III
de Santmartí.
El
1136 es va casar primer amb Beatriu de Montcada (morta abans 1163), divorciada
del seu parent el gran senescal Guillem Ramon de Montcada. Tingué un fill,
Guillem IV. En segones núpcies es casar amb Guisla de Banyeres, de la que no és
coneixen fill, l’enllaç amb la qual contribuir en gran manera a la decadència
econòmica dels Santmartí, i en terceres núpcies amb Alamanda de Castellvell,
senyora de Falset, Siurana i Subirats, del que tingueren un fill, Ferrer de
Santmartí, i una filla, Blanca, que fou castlana de Falset.
El 1142 Guillem III de Santmartí, La seva muller
Beatriu i el seu fill Guillem IV, cediren el castell de Selma, que el 978 el
bisbe Vives de Barcelona els havia cedit, amb tots els seus termes i en franc
alou, al Templers.
Els
Templers hi crearan la comanda de Sant Cristòfol de Selma (el primer comanador
conegut és R. Solar el 1196) i sembla que toparan amb la família de Robert
d’Aguiló, que hi pretenia drets i amb el qual firmaran una concòrdia el 1225.
Extingit
l’ordre, el terme passà als Hospitalers el 1312, que compraren al Rei el 1381,
el mer i mixt imperi i tota la jurisdicció civil i criminal damunt el lloc.
Durant la guerra contra Joan II, el castlà Hospitaler de Selma restà fidel a la Generalitat. El
darrer comanador documentat és Jordi Serra el 1788.
Com
ha fadristern, participà en la
Creuada contra Al-Mayürqa el 1229 en la conquesta de
Mallorca, establint una nova branca del seu llinatge en les terres conquerides.
Feu
testament el 1189. Deixà als seus marmessors els seus castells d’Eramprunyà,
Sant Martí Sarroca, Olèrdola i Castellet, així com altres béns al Garraf,
perquè els tinguessin fins que haguessin pagat els seus deutes i fins que
aconseguissin 100 morabatins amb els quals poder establir un sacerdot que
celebrés misses a Sant Sebastià dels Gorgs per la seva ànima i les dels seus
parents.
Ferrer de Santmartí
Ferrer
de Santmartí que nasqué desprès de la mort del seu pare (1189), per la qual
cosa els castells d’Eramprunyà, Sant Martí Sarroca, Subirats i Olèrdola,
degueren ser tinguts pels marmessors, a fi d’acomplir les voluntats
testamentàries del difunt.
La
primera notícia de Ferrer de Santmartí és del 1208, quan devia tenir prop de 20
anys. El 8 de juliol d’aquest any rebé de la seva tia Guilleuma de Castellví,
la quantitat de quatre mil cent sous, com
a penyora del castell d’Eramprunyà.
Ferrer
de Santmartí és va casar en primeres núpcies amb Alamanda de Subirats o de
Castellvell el 1205, del qual van tindre dos fills, Hug i Alamanda. El 1209
Alamanda de Subirats, obtingué per compra, la senyoria damunt Falset.
En
segones núpcies és va casar amb Saurina de Cervera, que ja vídua de Ferrer de
Santmartí és va vendre el 1250
a Guillem de Terrassa, un mas al terme de la parròquia
de Sant Miquel del castell d’Eramprunyà situat al Sitjar, per 300 sous
barcelonesos.
Alamanda de Santmartí
Heretà
del seu pare Ferrer de Santmartí, i és va casar amb Guillem II d’Entença el
1242. Més coneguda com Alamanda d’Entença (segle XIII), era senyora de la
baronia de Castellvell, Mora d’Ebre, Garcia, Tivissa, Ulldemolins, Siurana,
Falset, Marçà, Cabacés, Pratdip, Colldejou, Altafulla, Móra i el Masroig, per
l’herència rebuda de la seva avia Alamanda de Castellvell i de Vilademuls, i de
la seva mare Alamanda de Subirats o Castellvell..
Amb
Alamanda de Santmartí, aquest llinatge desapareix, ja que casada amb Guillem I
d’Entença, va agafar el nom de baronia d’Entença. Van tenir un únic fill,
Berenguer I d’Entença.
Posteriors senyors i propietaris
del Castell de
Sant Martí Sarroca
Berenguer I d’Entença, anomenat Berenguer V, mort vers el 1300, senyor de la baronia d’Entença,
Xiva, Móra, Tivissa, Pratdip, Falset i Marçà, i també de Sant Martí Sarroca i
Subirats. Es va casar amb Galbors de Montcada i tingueren sis fill, entre els
quals figura Berenguer I.
Fou
un del jutges de les bregues entre el comte d’Empúries i el vescomte de Cardona
(1268), i testimoni de l’arbitratge de l’Infant Pere entre Jaume I i els nobles
rebels.
Tingué
també el domini del Puig a València, i el del castell d’Olèrdola i el de Montornès.
Guerrejà contra els sarrains (1276) i contra els francesos (1285) i participà
en la conquesta de Menorca (1286-187). Fou conseller de Jaume II. Li vengué el
castell a Berenguer de Vilaragut.
Berenguer I, senyor d’Anatòlia, megaduc de
Romania, ostentà el títol de senyor de Sant Martí Sarroca i Subirats. Fill de
Berenguer V i de Galbors de Montcada. Morí el 1307. Ostentà el títol, però no
va ser propietari
Bernat Guillem, senyor de Barbastre, ostentà el
títol de senyor de Sant Martí Sarroca i Subirats. Mori vers el 1370. Es casar
primer amb Francesca de Ribelles, de la qual no tingueren fills, i en segones
núpcies es casar amb Maria (o Pascuala) del que tingueren dos fills, Guillem I i Amoni, que foren
senyor d’Ivars i Barbastre. Ostentà el títol, però no va ser propietari.
Berenguer de
Vilaragut, l’any
1339 era senyor dels castells de Sant Martí Sarroca i Subirats, fou escuder de
Jaume I, com a capità de galeres, lluità contra els angevins a Calàbria, on
saquejà diversos ports, i féu una ardida entrada a Bríndisi.
Fou
ambaixador a Tunis (1294). Reclamat per Jaume II, tornà a Catalunya. Assistí al
setge d’Elx (1296) i tornà a Sicília, on lluità contra els súbdit de Frederic
II (1298). Estigué casat amb Gueraua de Sarrià.
Berenguer de Vilaragut i de
Sarrià, que pel
fet d’ésser senyor de Sant Martí Sarroca, fou tingut per noble, car abans només
era cavaller. El seu fill Berengueró, amic, conseller i camarlenc de Jaume III,
lluità contra Pere III de Catalunya i Aragó, atacà Puigcerdà i fou detingut a
Llançà (1344). Per aquest motiu Pere III li va confiscà, (1360) Sant Martí
Sarroca i Subirats, que tenia per donació paterna, i els va donar a Joan I de
So, segon vescompte d’Évol, i que estava casat amb Elisabet de Vilaragut,
família a la qual havien pertanyi’t.
Joan I de So, mort el 1347 s’intitulà vescomte
de Sant Martí i Subirats, al està casat amb Elisabet de Vilaragut, a la qual
era propietària del castell de Sant Martí Sarroca.
Infant Martí d’Aragó – futur rei Martí l’Humà, L’any
1376, n’era senyor del Castell de Sant Martí Sarroca, i cinc anys més tard el
va vendre a Bernat de Fortià
Bernat de Fortià, germà de la reina Sibil·la de
Fortià, i que el casament d’aquesta amb el rei Pere III el Cerimoniós, li
permeteren d’acumular riqueses i de fer una ràpida carrera política.
Posseí,
per adquisició o per donació, (1381) el castell de Sant Martí Sarroca, entre
d’altres.
A punt de morí Pere III, i tement la venjança del
nou rei, abandonà. amb Sibil·la, el palau real de Barcelona a la fi del 1386, i
es refugià amb ella i altres cortesans, dos del quals, Berenguer d’Abella i
Bartomeu Llunes, al castell de Sant Martí Sarroca, on l’Infant Martí, germà del
futur rei Joan I, els assetjà i els obligà a rendir-se.
Fou
processat, i finalment fou absol, amb la condició que renunciés a totes les
seves possessions, en canvi de les quals rebé una pensió anual de 12.000 sous.
Ramon Alemany de Cervelló i de
Cardona, funcionari
reial, fill d’Hug de Cervelló i d’Elionor de Cardona. Es va casar amb Beatriu
de Queralt i tingueren deu fills i en segones núpcies amb Elisenda de Santjaume
de la tingueren un fill. Obtingué el càrrec de governador de Catalunya el 1374
i fou destituït del càrrec per malvolença dels seus enemics. Gran amic del rei
Joan I, fou rehabilitat de nou governador de Catalunya el 1389, i Joan I li féu
donació del castell de Sant Martí Sarroca el 1391.
També
era senyor de Montagut, Querol i Subirats, aquest últim adquirit el 1377
juntament amb el d’Avinyó el 1381. Morí el 1405.
Guerau Alemany de Cervelló i
Queralt, senyor
de les baronies de Querol, Montagut i Sant Martí Sarroca, es va casar amb
Aldonça de Cardona. Tingueren dos fills, Guerau Alemany i Beatriu. Morí el
1418.
Guerau Alemany de Cervelló i
Cardona, Senyor
de les baronies de Querol, Montagut i Sant Martí Sarroca, es casar amb Caterina
(Beneta) de Cervelló, de la
Llacuna, Vilademáger i Pontils. Tingueren tres fills. Morí el
1489.
Martí Joan Alemany, senyor de Sant Martí Sarroca. Es
va casar amb Magdalena de Castre – Pinós. Tingueres tres fills.
Guerau de Rocabertí,
pertanyia al
llinatge del Rocabertí de Cabrenys. Fou fill i hereu de Dalmau de Rocabertí i
Beatriu de Cervelló. Del pare heretà la baronia de Cabrenys i de la mare el
castell de Sant Martí Sarroca, que havia heretat del seu pare Ramon Alemany de
Cervelló. Es casar amb Elionor de Montcada, de la qual tingueren dos fills, Hug
i Pere. Morí vers el 1497.
Pia Almoina de Barcelona, l’any 1481, tenia la senyoria
del castell i el terme, que l’adquirí en una subhasta pública, i que hi tenia
drets des del segle anterior. Tingué el mer i mixt impero i el va senyorejar
fins el 1837. El seu personal hi passava les vacances.
A principis del segle XVIII, el castell tornà a tenir ús
militar durant la Guerra
de Successió i fou un dels últims nuclis de resistència a les tropes de Felip
V, juntament amb el castell de Cardona. Es va rendir el 18 de setembre de 1714,
una setmana després que Barcelona, i els seus defensors van ser perseguits fins
a Sant Quintí de Mediona i morts en ser trobats allà.
El 1831, apareix com a senyor el marquès
de Dosaigües, Giner Rabassa de Perellós.
Entre el 1833-1839, durant la Guerra Carlista, i
la Guerra Civil
el 1872, el poble fou fortificat i l’església destinada a caserna, va ésser
maltractada i profanada i el castell quedà convertit en un munt de ruïnes.
El 1933, les seves pedres van servir per
construir el pont de Can Rabell.
El 1963, a iniciativa de Pepet Teixidor i Lluís Pujadó, entre
altres, començaren les obres de reconstrucció del castell que era propietat ja
de l’Ajuntament.
Φ
