OAN ALBERT
Notari públic de Sant Martí Sarroca. El 6 de juny de
1519 fa un establiment emfitèutic que diu el següent: Onofre de Boxadors,
donzell, i la seva muller Àngela, senyor del mas de Pontons i dels quadre
anomenat Gavarrosa, prop dels termes de Santa Maria de Foix, estableix i dóna
en emfiteusi a Pere Guasch d’Albareda de la parroquia de Santa Maria de Foix una
quadra de Gavarrosa amb un cens de 30 s.b. i dos parells de gallines i perdius
al Nadal.
Emfiteusi:
|
[dr
civ] Contracte pel qual un senyor dóna a una altra persona (emfiteuta)
el domini útil d’una cosa immoble, perpetualment o a llarg termini, per tal
que sigui millorada, tot retenint-ne el domini directe.
|
A
canvi de rebre un cànon, pensió o cens o altres prestacions de l’emfiteuta o
senyor útil; generalment, a l’acte d’establiment, l’emfiteuta paga una
quantitat d’entrada. Aquesta institució ja era d’ús a Grècia, pel cap baix des
del s V aC, on la concessió era sempre perpètua. A la Roma republicana existí també
aquest tipus d’establiment, qualificat com a arrendament a llarg termini,
especialment aplicat als nous territoris conquerits (hom entenia que el domini
era del poble romà, però els terrenys eren lliurats als soldats victoriosos o
als anteriors posseïdors amb l’obligació de pagar un vectigal o cens), i
posteriorment l’utilitzaren les colònies, municipis, col·legis sacerdotals i
ciutadans latifundistes. Amb l'Imperi arrelà profundament la institució i, per
tal com el contracte emfitèutic fluctuava entre la compravenda i l’arrendament,
calgué cercar-li una figura jurídica pròpia. L’imperi d'Orient aplicà, també,
l’emfiteusi als nous territoris. En ple s IV, en emparar-se l’erari dels béns
de les ciutats i antics temples, els emfiteutes passaren a dependre del fisc. A
Catalunya, des del començament de la conquesta cristiana hom utilitzà els
establiments emfitèutics atorgats en les escriptures dites cartae precariae;
els senyors de la terra, ho fossin originàriament o per raó de benefici o
d’aprisió, cedien el domini útil als conreadors tot reservant-se el domini
directe, sovint amb l’objectiu d’assegurar la permanència o estabilitat dels
menadors. El costum era, en un principi, de concedir terres incultes o ermes i
fins i tot casalots o masos en ruïna, segons escau a la natura de millorament,
pròpia d'aquesta institució. Posteriorment hom l’establí en terrenys de bon
conreu, edificis i terrenys per a construir, casos en què l’entrada era
relativament alta. En la carta precaria hom fixava les terrae meritae
(terres cedides) i les prestacions (cinquè, sisè, delmes, redelmes, tasca,
braçatge, lliuraments en numerari, etc); l’obligació de l’emfiteuta de
mantenir-se en el conreu restava assegurada amb la mansio o residència
permanent a la finca, que derivà en l’adscripció a la terra. La institució, pel
que fa als terrenys rústics, participà gairebé sempre dels lligams feudals, amb
la remença. Els revessejats, modalitat de l’emfiteusi catalana, no és altra
cosa que una perduració de l’encomanament feudal aplicat en l’àmbit del dret
civil. L’emfiteusi, malgrat els abusos dimanats de la interferència de normes
feudals (fins a la sentència arbitral de Guadalupe el 1486), produí un gran
benestar econòmic en el món rural, tant per raó del millorament que significava
per a les finques com per la seguretat de permanència dels conreadors i la
facilitat d'aquests de convertir-se en senyors útils. Quant als patrimonis
urbans, ajudà a fomentar la propietat i el creixement de les poblacions. Fins
el 1960, l’emfiteusi es regulava pel dret comú, les Constitucions i altres
drets de Catalunya i costums i estatuts locals. Cal distingir entre l’emfiteusi
amb domini, en què el senyor directe té nombrosos drets, com el cens,
el comís, la fadiga i el lluïsme, l’emfiteusi en nua
percepció, en què només té el dret de cobrar el cens o pensió i la fadiga,
i l’emfiteusi de cens sense domini, en què es limita a la percepció de
la pensió. A vegades hom sotsestableix la cosa emfitèutica a terceres
persones, en el qual cas resta el domini útil per al darrer emfiteuta, el
domini directe per al primer estabilient, i els altres estabilients resten com
a senyors mitjans amb dret a cens en nua percepció, fadiga i lluïsme. Aquesta
pluralitat de senyors en l’emfiteusi només era admesa a la ciutat de Barcelona
i en altres viles i llocs que gaudien de dret especial. Avui dia el
sotsestabliment és prohibit per la compilació; això no obstant, hom respecta
les situacions creades. La creació del contracte emfitèutic ha de tenir lloc en
acte públic i es pot constituir per escriptura d’establiment o per disposició
per causa de mort. El contracte de rabassa morta ha estat considerat des de
sempre emfitèutic, malgrat la seva temporalitat. Actualment l’emfiteusi té molt
poca importància; la llei del 1990 parla ja de cens emfitèutic,
establint una regulació del cens com a institució jurídica de caràcter real, en
virtut de la qual el censatari passa, de ser titular d'un dret limitat de gaudi
sobre la finca gravada amb el cens, a convertir-se en propietari de la finca,
en detriment de la posició jurídica del censalista.
