C
|
ASTELL DE SANT MARTÍ SARROCA
La
primera referència la tenim l’any 966, probablement d’origen islàmic, quan Galí de Santmartí, (mort abans del 981),
magnat del comte Ramon Borrell I de Barcelona, que el nomenà governador o
veguer de les fronteres del Penedès i vicari del castell de Sant Martí Sarroca, que possiblement
havia conquerit als musulmans. el va fer reconstruir, després de que fos
destruït pels sarraïns.
El
seu fill Guillem I, de Santmartí
(mort el 1010), que morí el l’expedició comtal a Cordovà, va iniciar
l’ampliació del castell, es casà amb Adelaida
de la família vescomtal de Barcelona. En morí aquesta i el seu fill Bernat, tot el patrimoni passà a la
seva filla Dispòsia de Santmartí
(morta abans del 1032), primer muller de
Mir Geribert, príncep d’Olèrdola.,la
qual féu hereu llur fill, Guillem II de
Santmartí, que morí mol jove poc després, va ser reforçat per Mir Geribert com a fortificació
militar.
L’any
1023. el “castri Sancti Martini” limitava amb el terme de Castellví de la Marca , “castrum Vetulum
Extremarium”.
L’any
1060, Mir Geribert finà deixant com
usufructuària a la seva segona muller Guilla
de Besora i llegava els castells de Sant
Martí i d’Olèrdola al seu fill Arnau
I de Santmartí (una altre fill fou
Bernat de Santmartí).
Entre
els anys 1076 i 1082, Arnau Mir que
rebria el sobrenom “ de Santmartí”,
i era el germà menor de Gombau, jurà
fidelitat al comte Ramon Berenguer II pels castells d’Olèrdola i Eramprunyà, i
fou governador del Penedès, ell era el fill més jove de Mir Geribert i més tard heretaria al seu germà Gombau.
El
va succeí el seu fill Jordà de Santmartí, casat amb Ermessenda, ell reedificà part del
castell, amb ell el va succeí el seu fill Guillem
III de Santmartí (mor vers el 1189). Es va casà primer (1136) amb Beatriu de Montcada, divorciada del seu
parent el gran senescal Guillem Ramon de Montcada, i desprès amb Alamanda de Castellví, senyora de
Falset i Siurana
Els Santmartí van viure l’època de màxima esplendor a principis
del segle XIII, quan posseïen també els castells de Subirats, Olèrdola,
Eramprunyà, Falset i Mora.
L’any
1247 n’era senyor Ferrer de Santmartí,
el va constituir en feu i senyoria de Ramon de “Ballurride” o “Vallurride”.
Al
segle XIII s’extingí el llinatge Santmartí
amb Alamanda de Santmartí, dita
també de Subirats, que fou muller de Guillem
d’Entença, llinatge al qual passà la resta del bens familiars dels Santmartí.
L’any
1339, Berenguer de Vilaragut era
senyor dels castells de Sant Martí
Sarroca i Subirats.
L’any
1343. n’era senyor Bernat Guillem
d’Entença i deu anys més tard aquest castell era venut als senyors de
Font-rubí.
En
temps del Pere el Cerimoniós (1360), va pertànyer a la Casa de Barcelona.
L’any
1376, n’era senyor l’Infant Martí d’Aragó –futur rei Martí “l’Humà”- i fill de
la reina Elionor, cinc anys més tard va vendre el castell i el seu terme a Bernat de Fortià, germà de la reina Sibil·la de Fortià, quarta dona de Pere
el Cerimoniós.
L’any
1386, la reina Sibil·la es refugià
en aquest castell després d’abandonar al seu marit el rei Pere III quan estava
a punt de morir, tement les represàlies dels seus fillastres Joan I i Martí, i
de Violant de Bar, esposa del primer, va optar per abandonar la cort per anar a
Sitges i després al castell de Sant
Martí. El castell després del setge que va patir va ser lliurat per
l’Infant Martí el 7 de gener de 1387, un dia abans havia finat el rei Pere III.
L’any
1472, n’era senyor Arnau Guillem per
ordre del rei Joan II.
Posteriorment
el castell passà al llinatge Cervelló,
senyors de Montagut i Querol (després de la Llacuna ), i fou heretat per Guerau de Rocabertí.
L’any
1481, tenia la senyoria del castell i el terme la Pia
Almoina de la seu de Barcelona que l’adquirí en una
subhasta pública, i que hi tenia drets des del segle anterior i que tingué el
mer i mixt imperi i que el va senyorejar fins el 1837. El seu personal hi
passava les vacances.
A
principis del segle XVIII el castell tornà a tenir ús militar durant la Guerra de Successió i fou
un dels últims nuclis de resistència a les tropes de Felip V, juntament amb el
castell de Cardona. Es va rendir el 18 de setembre de 1714, una setmana després
que Barcelona i els seus defensor van ser perseguits fins a Sant Quintí de
Mediona i morts en ser trobats allà.
El
1831 apareix com a senyor el marquès de Dosaigües
Giner Rabassa de Perellós.
Durant
la guerra Carlista (1833-1839) i la guerra Civil (1872) el poble, que es
trovaba a l’entorn del Castell, fou fortificat i l’església destinada a
caserna, va ésser maltractada i profanada i el castell quedà convertit en un
munt de ruïnes.
L’any
1906, l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch restaurà el temple i es trobà una
imatge romana de la Mare
de Déu de Sarroca, o Verge del castell, atribuïda al segle XII, en la revolució
de 1936 va ésser totalment destruïda.
L’any
1933 les seves pedres van servir per construir el pont de can Rabell.
L’any
1963, Pepet Teixidor i Lluís Pujadó, entre altres, començaren les obres de
restauració, propietat ja de l’Ajuntament.