Translate

dissabte, 30 de març del 2013

Bartomeu de Llunes


BARTOMEU LLUNES

?—Barcelona. 1387

Funcionari reial

Adscrit a la rebosteria de l’infant Joan, hom li concedí l’escrivania de la lleuda de Cotlliure (1379), la de governació de Rosselló i Cerdanya i la batllia de Cervera (1381). El 1383, essent ja reboster de la infanta Violant, en fou nomenat de l’Infant Joan. Destituït per pressió de les corts, acusat de malversació i processat per l’Infant Joan (1384), es passà al bàndol del rei Pere el Cerimoniós, que el nomenà receptor de les multes imposades als oficial del seu fill (1386). Pres entre el seguidors de la reina Sibil·la pel gener de 1387, els llavors ja rei Joan I el condemnà per traïció i lesa majestat. Morí esquarterat el dia 29 d’abril.

dilluns, 25 de març del 2013

Francesc d'Aranda



FRANCESC D'ARANDA

Terol 1346 – Cartoixa de Portaceli 5 de març 1438  (92 anys)

Va participar al costat del infant Martí a la persecució de la reina Sibil·la de Fortià que havia abandonat al seu marit, el rei, moribund per por del fillastre, el futur rei, Joan I, i s’havia refugiat amb el seu germà Bernat i la gent del seu camarilla, al castell de Sant Martí Sarroca a finals de 1386.

Fins allà els va seguir l'infant Martí amb molts nobles, Guerau de Cervelló, Francesc Sagarriga i, Francesc d'Aranda es van encarregar  d'exigir al germà de la reina Bernat de Fortià, el lliurament a la justícia dels  ex-consellers reals Berenguer d'Abella i Bartomeu Llunes, que van ser executats, mentre la reina i el seu germà van salvar la vida encara que van perdre els béns que els havia concedit Pere III El Cerimoniós.

dilluns, 18 de març del 2013

Bernat de Fortià


BERNAT DE FORTIÀ

?--?,  d 1424

Cavaller empordanès, germà de la reina Sibil·la de Fortià.

De primer (1365) l’amistançament i desprès (1377) el casaments d’aquesta amb el rei Pere el Cerimoniós li permeteren d’acumular riqueses i de fer ràpida carrera política: es constituí el cap del partit de la petita noblesa, afavorit per Sibil·la, enfrontat als grans nobles i a l’Infant Joan. El 1379 ja era majordom del rei, i el 1382 camarlenc i lloctinent de governador de Catalunya.

Posseí, per adquisició o per donació, els castells de Sant Martí Sarroca, la Geltrú, Cubelles, Vilanova, Font-rubí, Foix, Magallón i Borja. El 1384 fou nomenat pel rei capità general de les tropes enviades a combatre l’insurrecció del comte d’Empúries, càrrec que hauria hagut de correspondre a l’Infant Joan. No pogué ésser portat endavant, però ( pel fet d’ésser inconstitucional), el projecte de confiar-li la lloctinència general dels regnes desprès de la destitució de l’Infant Joan.

Tement la venjança del nou rei, abandonà, amb Sibil·la, el palau real de Barcelona, on agonitzava el rei Pere, a la fi del 1386, i es refugià amb ella i altres cortesans, al castell de Sant Martí Sarroca, on l’Infant Martí els assetjà i els obligà a rendir-se.

Fou processat, i finalment fou absolt, amb la condició que renunciés totes les possessions, en cavi de les quals rebé una pensió anual de 12.000 sous.

dijous, 14 de març del 2013

Llegenda negra de Sibil·la de Fortià


Quant arribí,
de Sant Martí
–castell fort pres
en Penedès,
hon ab gran cuyta
se n'era fuyta–
ne viu cobrar,
presa tornar,
no menys ferrada
que d'ull mirada,


Na Forciana,
qui catalana
fon natural.
Ab prou de mal
he malaltia,
llexat havia
abandonat,
palau robat,
sense remey
son senyor rey


–propi marit!–
mig mort al llit,
enmetzinat
he fetillat
seguons se deya.
Atre tal feya
a sos fillastres,
he mals empastres
contra sa nora,
hun punt ne hora


nunca sessant;
lo rey ginyant
ab frau, enguan,
major Johan
–aprés rey fon–,
Martí, seguon,
sos fills abdós
com ha traydós
deseretàs;
sols prosperàs


ella y els seus,
fent-los ereus
de sos regnats.
Per tals peccats
fon ben rodada
he turmentada;
moltes cremades
de ses criades,
a llur mal grat.


diumenge, 10 de març del 2013

Sibil.la de Fortià - Reina de Catalunya i Aragò



SIBIL·LA DE FORTIÀ

Reina de Catalunya i Aragó

Anomenada la Fortiana (o Forciana) (Fortià?, vers 1350 – Barcelona 24 novembre de 1406), fou reina consort d’Aragó, de València, de Mallorca, de Sardenya i de Còrsega (nominal), duquessa consort d’Atenes i de Neopàtria i comtessa de Barcelona, Roselló, de Cerdanya i d’Empúries (1377 -1387). Als textos medievals el seu nom és escrit sovint Sibília de Forcià.

Sibil·la pertanyia al llinatge dels Fortià, filla de Berenguer de Fortià i de Francesca Vilamarí, de la baixa noblesa, amb possessions al medi rural empordanès, dins el comtat d’Empúries, del qual eren feudataris.

Era llavors una jove de gran bellesa però sense cap formació, entrà al servei de la reina Elionor de Sicília, que l’admeté entre les seves dames possiblement arran d’algun viatge reial a l’Empordà. A la cort s’arranjà el seu matrimoni, el 1371, amb Artal de Foces, noble aragonès llavors ja d’edat avançada protegit per Pere IV. Artal, de qui no va tenir descendència, mori el 1374 i la reina Elionor el 1375. Aviat la jove vídua va atreure l’atenció del monarca, aleshores amb 56 anys, i n’esdevingué l’amant, del que tingué una filla, Isabel, el 1376.

Els infants fills d’Elionor, Martí i sobretot el Joan, duc de Girona, van veure amb bons ulls que el pare mantingués aquest lligam, que evitava un nou matrimoni i i els problemes dinàstics que podria comportar. Però Pere III tenia uns altres plans, que desplagueren profundament el seu hereu quan es van fer realitat.

Efectivament, l’anunci del matrimoni dels amants reials, en el moment que esperava el segon fill, Pere, que morí de petit, conduí a unes tenses relacions entre el rei i el seu hereu, que aviat empitjorarien, implicarien Sibil·la i les esposes successives de Joan (Marta d’Armanyac i Violant de Bar), i facilitarien el perillós alineament de poderosos sector socials i polítics rere cadascun d’ells.

L’11 d’octubre de 1377, a Barcelona, Sibil·la es casà amb el rei Pere III el Cerimoniós, convertint-se així en la quarta muller del sobirà catalanoaragonès.

Fou coronada a Saragossa el 1381, cap del seus fillastres assistí a la coronació

Fou una de les tres reines catalanes que va tenir la Corona d’Aragó (amb Elisenda de Montcada i Margarida de Prades) i, sobretot, un cas excepcional entre les consorts dels seus monarques, ja que no procedia i d’una família reial ni de l’alta noblesa.

Del matrimoni de Sibil·la amb Pere III nasqueren:
  • L’Infant Alfons d’Aragó (1376-1377). Comte de Morella, nascut abans del matrimoni i legitimitat el 1377. L’existència real d’aquest infant, però ha estat discutida, ja que no ha pogut ser documentat i només apareix citat a l’apèndix tardà de la Crònica de Pere el Cerimoniós.
  • La infanta Isabel d’Aragó (1377-1424) casada el 1407 amb el comte Jaume II d’Urgell i àvia dels conestable Pere de Portugal.
  • L’Infant Pere d’Aragó (1378-1379).
  • Joan ?

De tots els de la seva família, el predilecte, el dilectíssim, el que tenia més a prop del cor, era el seu germà Bernat. Per ell són totes les preferències i atencions, concessions i jerarquies. Ho fa a mans partides de diners i robes de tota mena per a vestir com a germà de la Reina: li paga una taula de junyen que havia tingut a Barcelona, la casa que tenia llogada, les despeses i la provisió de la casa, un parament de cambra de tela vermella amb senyals, fet per en Pere Traver, perpunter de Barcelona, peces de Venècia, diverses cavalleries  pel seus us i per atzembles; àdhuc li manté els falcons .

Gestiona a prop del Rei perquè la donació feta al seu germà de les rendes, emoluments i drets adquirits de l’església de Saragossa siguin sense restriccions ni excepcions. Així mateix s’interessa amb un marmessor del seu primer marit, perquè faci remissió a  Bernat de lo que deu a N’Artal de Foçes.

Als començaments del seu regnat lo que primer procura es el pagament a jueus prestamistes de deutes del seu germà i després empenyorar objectes pertanyents a la mare Madona Francescha, agraint a Bernat Senesterra les gestions fetes. Tenia en tractes la compra per en Bernat, del castell de la Geltrú, però se’n desdiu.

El Rei, com a bon enamorat, compartia aquest afecte i ja a l’abril de 1376 el tenia al seu servei. Li concedeix 66.000 sous jaquesos, procedents en part de la venda a perpetuïtat feta amb els síndics i procuradors de la Universitat de la vila de Sarinyena, i comunitats dels seus llocs, de Granyen i altres pobles, situats a l’Aragó.

A petició de la Reina, en Pere, dóna al seu cunyat , 800 florins d’or, procedents de les composicions fetes per En Bernat de Fortià a Tarragona. Però ho concedeix amb la condició que se’n convertís en lo que el Rei devia de pagar per descarregar al Castell de Sant Martí Sarroca. Interinament els 800 florins seran portat a la Taula de canvi d’en Pere Pasqual, junt amb les 9.000 lliures que ja hi té per ell, en tal forma que n’ols pugi treure, ni uns ni altres, sense voluntat de la Reina . Així mateix ho escriu el Rei amb la ,mateixa data a en Pere Pasqual.

El Castell de Sant Martí Sarroca que l’Infant del mateix nom havia heretat de la seva mare, aquest se’l ven perpetualment a Mossèn Bernat de Fortià; i com per raó de la successió o vincle que hi te el primogènit ha de firmar dita venda, el Rei. També li escriu la madrastra amb el mateix objectiu. Joan; en el Monestir de Predicadors de Saragossa, dóna el seu beneplàcit a la vendició feta per l’Infant Martí, del castell de Sant Martí Sarroca, a Mossèn Bernat de Fortià. L’Infant Martí mana, a 15 de novembre de 1381, a Bartomeu de Vilafranca, que n’hi doni possessori.

Per la gestió d’en Bernat a Guissona, li concedeix 4.000 florins, dels que el Tresor del general d’Aragó ha de donar a l’arquebisbe de Saragossa, per lo que la Reina demana a Miquel Capella que vulgui facilitar l’operació, i lo mateix fa amb la Justícia aragonesa. El Rei fa donació de 300 florins per contribuir a pagar un fermall d’or que Sibil·la regala al seu germà, en el que hi ha encastades diverses perles i altres pedres precioses, que costà 600 florins d’or d’Aragó.

També concedeix a Bernat, i l’Infant Joan ho confirma, el lliure i franc alou de mer i mixta imperi, amb totes les jurisdiccions civils i criminals, alta i baixa, i altres qualsevol existents i tot lo que posseeixi i pugi posseir en el lloc i castell de la Geltrú, amb tot lo pertanyent a ell i el lloc del Palmarar (Montsó 26  de juliol 1383). Li fa donació del castell i vila de Borja (castell de Torrente, 21 de juny 1384), del castell i vila de Magallona del Regne d’Aragó. Les viles i llocs i castells de Cubelles, de Vilanova i de Fontrubía, confirmada per l’Infant Joan, en la vicaria de Vilafranca del Penedès, amb les quadres de Gallifa, de Rocacrespa, de Vilaseca, de Cunit, de Segur, de Puitart, de San Pere i d’Arro, amb tots llurs feus pertinències, molins, rèdits i drets.

Per poder tenir el castell i lloc de Borja, pertanyent a  donya Toda Pérez de Luna per donació del seu germà l’arquebisbe de Saragossa, el Rei ho compra i, en canvi, ven a dita noble els castell d’Aranda i de ‘Alagó, francs i quitis de totes cavalleries i altres càrrecs.

Amb la mort del rei l’any 1387 Sibil·la tement la represàlia dels seus fillastres, es va refugiar al castell de Sant Martí Sarroca. Sense resistència, la reina vídua s’entregà a la nova parella reial, Joan (futur Joan I) i la seva segona esposa, la francesa Violant de Bar. Dos del seus acompanyants, Berenguer d’Abella i Bartomeu Llunes, foren executats el 1387.

El suport de la petita noblesa i de la burgesia (sobretot del Consell de Cent de Barcelona, que Pere III li havia procurat), d’alguns nobles destacats com el comte Hug Roger II de Pallars Sobirà o del cardenal d’Aragó Pedro de Luna en nom del papa d’Avinyó Climent VII, impedí que Joan i Violant, i l’alta noblesa, poguessin anar massa lluny en la seva venjança.
Hagueren de renunciar, però ambdós a les donacions que els havia fet el rei Pere (les de Sibil·la passaren totes a la reina Violant), en canvi de pensions anuals, una de 25.000 sous per Sibil·la i una altra de 12.000 per Bernat de Fortià.

Joan I la reclogué durant un temps al castell de Montcada i finalment va poder residir, sota vigilància, a Barcelona. Martí l’Humà millorà les seves condicions de vida i la tractà amb més respecte. Sibil·la de Fortià morí a Barcelona el 24 de novembre de 1406.
Per ordre del rei Martí, fou enterrada, amb funerals d’estat, al convent de Sant Francesc (framenors) de Barcelona, lloc tradicional d’enterrament dels reis i reines de la Corona d’Aragó a la ciutat. Sibil·la hi ocupà el sepulcre que havia deixat lliura Alfons el Benigne en ser traslladat el 1396 al convent de Sant Francesc de Lleida. Mai no fou traslladada al panteó oficial de Poblet.

Quan el convent de Framenors fou enderrocat, el segle XIX, les seves despulles, com les dels altres personatges reials enterrats allí, foren traslladades, el 20 d’abril de 1852, a la catedral de Barcelona i dipositades primer en una urna encastada en el mur de la capella dels Màrtirs del claustre, sufragada per Isabel II, i, el 13 d’octubre de 1998, traslladades a l’interior del temple, en una altra urna col·locada sobre el mur esquerra de l’altar major..

Fins fa pocs anys s’ha pensat que la figura jacent d’una reina procedent de Framenors i actualment conservada al Museu Nacional d’Art de Catalunya corresponia a la tomba de la reina Sibil·la. S’ha pogut demostrar, però, que pertany a la tomba de Maria de Xipre.

L’oposició de la parella reial, Joan I i Violant de Bar, i de l’alta noblesa, triomfants amb l’entronització del primer el 1387, i el duríssim procés que va seguir a continuació contra Sibil·la i els seus familiars i aliats, van posar en circulació, ja des d’aquell moment, una imatge de Sibil·la de Fortià com a madrastra malvada, intrigant, dotada de poders malèfics, en última instància d’intrusa que ascendeix només gràcies als seus dot sexuals. Una imatge òbviament interessada i que no es correspon amb la veritat històrica, però que ha gaudit, ja des de l’Edat Mitjana, de poderosos altaveus.

dimecres, 6 de març del 2013

Joan I de Catalunya i Aragó


JOAN I DE CATALUNYA-ARAGÓ

De sobrenom: el Descurat, el Caçador, l’Aimador de la Gentilesa

Perpinyà, 1350 – Foixà, Alt Empordà, 19 de maig de 1396

Rei de Catalunya-Aragó (1387-1396)

Fill de Pere el Cerimoniós i d'Elionor de Sicília, ostentà, essent infant, els títols de duc de Girona i comte de Cervera, que el seu pare li concedí el 1351. Tingué per preceptor Bernat (II) de Cabrera. Jurat com a primogènit (1352), des del 1363 fou lloctinent general dels regnes. El 1370 fou promès a Joana, filla de Felip VI de França, però aquesta morí a Besiers, de camí per a celebrar el matrimoni (1371). Dos anys després es casà amb Mata (Mata d'Armanyac), filla del comte d'Armanyac (que morí el 1378).

Les seves inclinacions francòfiles repercutiren també en l’elecció de la segona muller; el rei Pere proposava la reina Maria de Sicília, però l'infant s’obstinà a rebutjar-la (en part, possiblement, per motius religiosos, puix que era partidari de Climent VII en el Cisma d'Occident, mentre que Sicília era de l’obediència del papa Urbà VI), i finalment es casà, el 1380, amb Violant (Violant de Bar), filla del duc Robert I de Bar i neboda de Carles V de França.

La seva francòfila i el seu clementisme s’accentuaren amb la presència de la nova muller, així com també el gust pels refinaments cortesans: les robes precioses, les joies, les festes, la música i les caceres. Però s’aprofundiren també les divergències entre l'infant i el seu pare.

El 1381 Joan no assistí a la coronació de Sibil·la de Fortià com a reina, i arrossegà en la seva actitud l'infant Martí. Un altre motiu de fricció sorgí en no voler prescindir Joan d’alguns dels seus cortesans, especialment de Constança Pròixida, muller de Francesc de Perellós, i de Bartomeu Llunes, que, juntament amb altres consellers de l'infant i del mateix rei havien estat censurats per la cort de Montsó del 1383, acusats de traïció, corrupció i malversació, i sotmesos a enquesta judicial.

D’altra banda, la rebel·lió del comte d’Empúries (1384-88) agreujà les discòrdies. El primogènit no volgué enfrontar-se amb el seu cunyat per les armes, i el rei confià la capitania de l’exèrcit a Bernat de Fortià, germà de la reina, preterint l'infant. Malgrat tot, quan el comte d’Empúries s’alià amb el d'Armanyac i les tropes d’aquest es disposaven a entrar a Catalunya, l'infant acudí a la frontera i les desbaratà a Durban, en l'única acció de guerra que se li coneix (1385).

La protecció dispensada per Joan a Constança Frederic d'Aragó, enemiga de la reina Sibil·la, provocà la ruptura amb el rei, que el destituí del càrrec de lloctinent general i li inicià un procés, bé que la destitució fou declarada il·legal pel justícia d'Aragó.

L'infant no assistí a les festes celebrades a Barcelona el 1386 per commemorar els cinquanta anys de regnat del seu pare, com tampoc l'infant Martí, i quan Joan demanà per veure el seu pare, aquest no l’admeté a la seva presència.

La reina Sibil·la, tement la venjança de Joan, abandonà el rei agonitzant pel desembre del 1386 i es refugià a Sant Martí Sarroca, on l'infant Martí la prengué, juntament amb els seus consellers, dos dels quals, Berenguer d'Abella i Bartomeu Llunes, foren executats per ordre de Joan, esdevingut rei, mentre que la reina hagué de renunciar als seus béns, en canvi dels quals li fou assignada una pensió anual.

diumenge, 3 de març del 2013

Joan I de So


SO

Llinatge noble originari del castell de So, al Donasà (LLenguadoc), la castellania del qual tenia pel vescomtes de Cerdanya.

Una línia romangué al Donasà, que senyorejà fins el 1711, quan Lluís XIV l’incorporà a la corona per cessió de Louis d'Usson (forma francesa de So), marquès de Bonac. A una altra línia pertangué Estefania de So, filla d'Arnau (I) de So i germana d'Arnau (II) de So, castlans de So i de Queragut, els quals succeí. Fou casada amb Bernat de Llo (o d'Alió) i foren pares d'Arnau (III) de So (mort el 1308), que el 1260 rebé del rei Jaume I les senyories d'Évol, Saorra, Estavar i Eus i la castlania de Puigbaladó i el 1266 en propietat, però sota la senyoria dels vescomtes de Castellbò, So i Queragut. Tenia també Font-rabiosa i Sautó. Amb la seva muller Geralda de Cortsaví fou pare de Bernat (IV) de So i de Cortsaví (mort vers el 1337), que heretà d'un oncle matern la baronia de Cortsaví. Fou un magnat del rei Sanç I de Mallorca, i el 1320 ell i el vescomte Jaspert V de Castellnou lluitaren a favor del vescomte Eimeric V de Narbona, nebot de Bernat (V), contra Pere (VII) de Fenollet, vescomte d’illa, i el baró Guillem (III) de Canet. Tot seguit s’alià amb aquest darrer per lluitar contra el baró Ademar (IV) de Mosset. El 1335 el rei Jaume III de Mallorca li donà les castlanies de Llívia i So i el creà vescomte d'Évol. Deixà dos fills: Joan (I) i Bernat de So (mort després del 1358), que heretà en vida del pare la baronia de Cortsaví i la Bastida, que permutà (1335) amb el rei per les senyories de Calça i Millars. Fou un dels magnats de Jaume III de Mallorca, però acabà reconeixent Pere III de Catalunya-Aragó, que el féu conseller i majordom seu. (Del seu fill Joan de So i de Bulteró, casat amb Margarida, senyora de Talavera i Pavia, descendiren els So senyors de Talavera, extingits al s XV.) Joan (I) de So (mort el 1347), segon vescomte d'Évol, romangué fidel a Jaume III de Mallorca, del qual fou conseller. El 1345 Pere III li confiscà els béns, malgrat que li havia retut homenatge el 1344. Uns quants anys abans el sobirà mallorquí li havia venut els llocs de Jújols, Aiguatèbia i Ralleu de Conflent. Més tard Pere III l’indemnitzà amb els castells de Sant Martí Sarroca i Subirats, pertanyents a la família de la seva muller Elisabet de Vilaragut; des d’aleshores sembla que s’intitulà vescomte de Santmartí o de Subirats. El vescomtat d'Évol fou restituït el 1352 al seu fill Berenguer (I) de So i de Vilaragut, que morí jove, i l’heretà el seu germà Bernat (V) de So i de Vilaragut, que es casà amb la pubilla Blanca d'Aragall, la qual li aportà les senyories de Miralles, Queralt, Ansovell i Arànser, i foren succeïts per llur fill Bernat (VI) de So i d'Aragall (mort el 1413), capità general de Conflent i Cerdanya, el qual assistí a l'expedició de Sardenya (1409) i fou governador del palau papal d'Avinyó quan Benet XIII es trobava assetjat, i hagué de capitular el 1411. La seva néta Blanca de So i de Sagarriga aportà el vescomtat d'Évol al seu marit Pere Galceran de Castre-Pinós i de Tramaced, i llurs descendents empraren algunes vegades com a primer cognom el de So, bé sol, bé unit al de Castre-Pinó