Onofre Llorenç de Montbui i de Subirats Barberà

ONOFRE LLORENÇ DE MONTBUI i DE SUBIRATS BARBERA

Cavaller i castlà de Sant Martí Sarroca

Altres nissagues nobiliàries de la comarca també van participar en bona part a les Corts de Monsó.  Caldria parlar, per exemple, d’Onofre Llorenç de Montbui i de Subirats Barberà, cavaller i castlà de Sant Martí Sarroca.

Joan Martin de Montbui

JOAN MARTIN DE MONTBUI.

Carlà de Sant Martí Sarroca i Senyor de la Casa de Savall; net de Joan de Montbui, donzell de Vilafranca del Penedès, Senyor de la Casa de Savall, assistent a les Corts de Monsó de 1528 i1537, besnét de Miquel de Montbui, donzell de Vilafranca del Penedès, Carlà de Subirats, Senyor de la Casa de Savall, assistent a les Corts de Barcelona de 1519.

Lliçà d'Amunt i els Santmartí

LLIÇÀ D’AMUNT

El terme de Lliçà d’Amunt, integrat per les dues antigues parròquies de Sant Julià i Sant Esteve de Palaudàries, des dels seus orígens coneguts formava part del terme o domini de Montbui, originalment un alou comtal cedit en feu a Gombau de Besora vers el 995. Ambdues parròquies són esmentades nominalment el 1059 quan els comtes Ramon Berenguer I i Almodis van fer les paus amb Mir Geribert i van cedir-li el feu de Montbui que ell reclamava com a part de l’herència de la seva muller Guisla de Besora, filla de Gombau.

Aquestes parròquies no es van separar mai més del terme i, després, baronia de Montbui i com a part integrant d’aquesta foren propietat dels descendents de Mir Geribert, els Santmartí, després dels Montbui, dels Planella, de la corona, dels Torrelles i del Consell de Cent de Barcelona (1490-1714) i, finalment, batllia reial. Forma municipi propi des del 1836, data en què es consumà l’esquarterament de l’antic terme de la baronia.

Guerau de Rocabertí

Guerau de Rocabertí

 (?-1497) pertanyia al llinatge dels Rocabertí de Cabrenys. Fou fill i hereu de Dalmau de Rocabertí iBeatriu de Cervelló. Del pare heretà la baronia de Cabrenys i de la mare el castell de Sant Martí Sarroca. Sabem que, com el seu pare i els seus oncles, participà en la guerra civil al costat del rei Joan II d'Aragó i, com el seu pare, fou fet presoner al principi del conflicte. El 1469 ja consta com a alliberat.

Es va casar amb Elionor de Montcada i van tenir dos fills: Hug, que no va viure gaire temps, i Pere Rocabertí i de Montcada, l’hereu.

Lluis de Cervelló i Alemany de Cervelló

LLUIS DE CERVELLÓ Y ALEMANY DE CERVELLÓ

Abat de Sant Cugat del Vallès (1561-1573), mort a Barcelona el 1573

Corts de 1563

Era fill de Martí Joan de Cervelló i de Castro Pinós, donzell de Cervelló, Baró de la Llacuna, Senyor de Vilademager i de Pontils, i de Catalina Alemany de Cervelló i Castro Pinós, baronessa de Querol, de Montagut i de Sant Martí Sarroca

Beatriu Alemany de Cervelló

Beatriu Alemany de Cervelló

Era filla de Ramon Alemany de Cervelló i de Beatriu de Queralt, barons de Queralt, de Querol, Montagut, Subirats i Sant Martí de Sarroca. La baronessa Beatriu, mentre el seu marit lluitava al regne de Sicília per defensar amb les armes els drets de Martí el Jove, duc de Montblanc, ella formava part de la Cort de la reina Maria de Luna, muller de Martí I l’Humà.

Ramon Alemany de Cervelló i de Cardona

RAMON ALEMANY DE CERVELLÓ I DE CARDONA

? --- ?  1409

Senyor de Montagut, Querol, Subirats i Sant Marí Sarroca

Funcionari reial, fill d'Hug de Cervelló i d'Elionor de Cardona. De jove estigué a Sardenya al servei reial (1354), i prengué part en la guerra de Castella. Pere III li vengué el mer imperi de Querol i de Montagut (1363). Assistí a les corts de Barcelona i de Tarragona (1368 i 1370) i a les de Montsó (1388). Regí la governació general de Rosselló i Cerdanya (1361) i fou castellà de Perpinyà.

Fou enviat al rei de França per tal d’arranjar uns deutes entre les dues corts (1363). Nomenat governador de València a la mort de Garcia de Lloris (1370), des de l’any següent fins al 1376 fou sovint ambaixador a la cort pontifícia i a Castella per tal de fer la pau amb Enric II i de concordar el matrimoni del fill d’aquest amb Elionor d'Aragó. Llavors li fou donada l’administració del dret de quema, que tingué tota la vida. Així mateix, fou enviat a fer una lliga amb el rei de Navarra.

En morir Berenguer d'Abella obtingué el càrrec de governador de Catalunya (1374) i intervingué en algunes qüestions amb l’arquebisbe de Tarragona pel senyoratge de la gent del Camp. Adquirí els castells de Subirats (1377) i d'Avinyó (1381). Pel seu intens treball a la cort, li fou posat com a lloctinent a la governació el seu fill Hug (1379). Ramon fou destituït del càrrec per malvolença dels seus enemics i substituït per Pere d'Avinyó.

Gran amic de Joan I, fou rehabilitat per ell i nomenat de bell nou governador de Catalunya (1389). Tot seguit s’ocupà dels tractes matrimonials de la infanta Violant amb Lluís d'Anjou i de la pau amb Carles VI de França. El 1390 era ambaixador, encara, a Avinyó. Joan I li féu donació del castell de Sant Martí Sarroca (1391), on Ramon havia combatut abans contra el partit de Sibil·la de Fortià, i més endavant li vengué el lloc de Cabra (1393).

Assistí a les noces de la infanta Joana (1392). Li fou creat el títol de conestable, o lloctinent de senescal, en absència de l'infant Martí. El càrrec de governador fou deixat sovint per Ramon a mans de lloctinents. El rei Martí li posà com a ajudant el seu fill Guerau Alemany (1397); però Ramon, fins que pogué, continuà recorrent els pobles catalans per afers de govern. Finalment, en veure’l vell i malalt, el rei li féu deixar el càrrec i el donà provisòriament a un altre fill, fra Guillem Ramon, comanador d'Alcanyís, i, en definitiva, a Guerau Alemany (estiu del 1404), tot prometent a Ramon que li restituiria el seu ofici quan es veuria amb forces per a regir-lo. 

Berenguer d'Abella

BERENGUER D’ABELLA

¿--? Barcelona, 1387

Conseller i majordom de Pere III

En l’enfrontament entre el rei i la Unió valenciana procurà de guanyar Alfons XI de Castella a la causa de Pere III. Participà a l’expedició contra Jaume III de Mallorca (1349) i en diverses campanyes a Aragó, el 1363, en la guerra contra Castella. Intervingué en el procés que condemnà a mort l’almirall Bernat de Cabrera. El 1369 formava part de l’ambaixada que anà a París a gestionar el matrimoni, frustrat, de l'infant Joan amb Joana de Valois. Fou el negociador principal del tractat amb Gènova del 1386. A la mort de Pere III fou processat, com altres cortesans, sota l’acusació de fomentar les dissensions dins la família reial, i condemnat a mort. Pres entre els seguidor de la reina Sibil·la.

Berenguer d’Abella, fou senyor del castell de Subirats el 1365 fins ben bé la seva mort (1387). Fou una donació que li feu el rei pels seus serveis. És a dir cinc anys justets. Fou funcionari de la Corona d’Aragó. El 1347 visità Alfons XI de Castella, amb el fi d’assolir que aquest rei prestés suport al Cerimoniós en les lluites contra la Unió, i dos anys després participà en la victòria de Llucmajor (1349) sobre les forces de Jaume III de Mallorca. Actuà així mateix en diversos afers relacionats amb la guerra contra castellà (1363) i en el procés i l’execució de Bernat de Cabrera (1364). El 1369 formava part de l’ambaixada que anà a París a gestionar el matrimoni, frustrat, de l’infant Joan amb Joana de Valois. Principal artífex d’un tractat de pau amb Gènova (Barcelona, 1386). Es vinculà al bàndol de la reina Sibil·la de Fortià, ja sabem cap on es va amagar aquesta reina fugint del Palau del rei de Barcelona, va ser a Sant Martí Sarroca, probablement Berenguer d’Abella hi va tenir decisió per escollir aquest lloc. Arrel d’aquest motiu fou executat (decapitat) en pujar Joan I al poder. Es casà amb Constança de Próixida i Carrós filla d’Olf de Proíxida de València, que posteriorment la família de la seva muller va posseir molts territoris al Penedès. Constança obtingué per compra els alous de sant Pere de Riudebitlles, Terrassola, Santa Fe, La Granada (1381-82) Acusada amb el seu marit perdé algunes possessions però les del Penedès li foren restituïdes (1385) Tingueren un fill anomenat Nicolau d’Abella.