ADELAEZ, ADELETA, ADELAIDA o ANDELAEZ DE SANTMARTÍ
Filla de Mir Geribert i de Dispòsia. Mir Geribert li donà en testament la Torre de Ventallols, ubicada a San Cugat de Sesgarrigues (actualment no existeix).
La Torre de Ventallós és documentada el 1018 com a posessió de Hug de Cervelló i a meitats del 1054 pasà a la familia del Sanmartí.
dimecres, 9 de desembre del 2015
divendres, 4 de desembre del 2015
dimarts, 17 de novembre del 2015
dimecres, 4 de novembre del 2015
divendres, 16 d’octubre del 2015
divendres, 2 d’octubre del 2015
dimarts, 22 de setembre del 2015
dimecres, 26 d’agost del 2015
dijous, 6 d’agost del 2015
dimecres, 17 de juny del 2015
La pesta a Sant Martí Sarroca, any 1854
Que la pesta havia arribat
novament al Penedès, ens ho demostra aquesta anotació en el llibre de l'arxiver
de la comunitat de Santa Maria de Vilafranca:
(Ateses les atzaroses circumstancies
en que es troba la parròquia de Sant
Martí Sarroca, on existeix la repugnant malaltia (suposem que es tracta del
colera) i trobant-se V. accidentalment en la mateixa parròquia espero de vostè
que ajudarà en tot aquest Sr. Rector i, com que V. no té llicencies per
administrar sagraments en aquesta parròquia, jo les hi concedeixo durant el
temps que persisteixi la necessitat i V. estigui a Sant Martí Sarroca. Espero
que acceptarà aquesta disposició i la complirà amb el màxim zel.)
Aquesta nota porta data del
22 de setembre de 1854.
dimarts, 2 de juny del 2015
Cognoms més freqüents a Sant Martí Sarroca al llarg de la primera meitat del segle XVI
COGNOMS MÉS FREQÜENTS A SANT MARTÍ SARROCA AL LLARG DE LA PRIMERA MEITAT DEL SEGLE XVI.
- Rafeques
- Soler
- Guerau
- Mteu
- Rossel
- Calabuig
- Bernarda
- Montserrat
- Sala
- Gomar
dilluns, 11 de maig del 2015
Noms més freqüents al llarg del segle XVI
NOMS MÉS FREQÜENTS A SANT MARTÍ SARROCA AL LLARG DE LA PRIMERA MEITAT DEL SEGLE XVI.
- Joan
- Antonio (amb la forma hipocorística de Toni)
- Mateu
- Bartomeu
- Pere
- Jaume
- Gabriel
- Miquel
- Gaspar
- Melcior
dimecres, 4 de març del 2015
El Castell de Montbui i els Santmartí
Tot el terme de Bigues i Riells, amb les
parròquies de Sant Pere de Bigues, Sant Mateu de Montbui, Sant Vicenç de Riells
del Fai i Sant Bartomeu de Mont-ras, pertanyia a la baronia de Montbui, que
tenia el seu centre en el castell de Montbui, que es troba dintre el seu terme.
El castell de Montbui es dreça al cim d’una
muntanya que ateny els 544 m
d’altitud i que es troba entre les poblacions de Sant Feliu de Codines, Bigues
i Caldes de Montbui. Avui dia és envoltat per les carreteres de la urbanització
dita del Castell de Montbui (565 h el 2005). Resten notables llenços de murs d’estructura
poligonal, fets amb filades de pedra inclinada que recorden l'opus spicatum.
Als peus i al mateix llom de la serra hi ha l’antiga església parroquial de
Sant Mateu de Montbui, un edifici notable d’època preromànica, amb un absis de
planta de ferradura i nau, en part refeta en època romànica. Té volta de mig
punt i restes d’una antiga rectoria a la part de migdia. El portal i la porta
de ponent són més tardans.
El castell, centre de la jurisdicció de la
baronia de Montbui, és esmentat des del 987. Vers el 995 fou infeudat pels
comtes de Barcelona a Gombau de Besora, que morí vers el 1050 i el traspassà a
la seva filla Guisla, casada amb Mir Geribert, dit d'Olèrdola. La posició de
rebel·lia de Mir Geribert contra Ramon Berenguer I féu que el comte s’oposés a
aquest traspàs de domini fins el 1059, quan Mir Geribert i el comte pactaren
les paus. El castell continuà en poder dels Santmartí, descendents de Mir
Geribert, fins als volts del 1170.
El lloc de Gavà formà part del terme del castell
d'Eramprunyà i posteriorment de la baronia d'Eramprunyà. Documentat des del
957, el castell pertanyia als comtes de Barcelona, que l’infeudaren a Gombau de
Besora i posteriorment pervingué al gendre d'aquest, Mir Geribert d'Olèrdola i
als seus descendents, els Santmartí
i bé l’alta jurisdicció del castell de Subirats
pertangué a la casa comtal barcelonina, en posseïren el domini directe els
vescomtes de Barcelona, excepte per un curt període, immediatament posterior a
la invasió d'Almansor, en què Ènnec Bonfill de Cervelló fou senyor de Subirats.
A la primeria del segle XI posseïa el castell Geribert, fill del vescomte
Guitard; de la seva muller Ermengarda, que era filla del comte Borrell de
Barcelona, el castell de Subirats passà a mans de Mir Geribert, el qual s’intitulà
príncep d'Olèrdola. En el seu testament del 1060 deixà el castell a la seva
vídua, Guisla de Besora. El 1067 el castell era d'Arnau Mir, fill de Mir Geribert,
succeït pel seu fill Jordà de Santmartí, i d'aquest passà a altres personatges
de la família, que es cognomenaren de Subirats o de Santmartí, ja que posseïen
tots dos castells. Els succeïren els Vilaragut (segles XIII i XIV). Pel
fogatjament de vers el 1370 se sap que el castell de Subirats era de Berenguer
d'Abella, majordom i conseller de l'infant Joan. Posteriorment pervingué als
Cervelló (1377); acabada la guerra contra Joan II, però, els béns de Guerau
Alemany de Cervelló foren confiscats per la seva lleialtat a la causa de la
generalitat, i el castell de Subirats fou concedit a Roderic de Perea.
Reincorporat a la corona el 1493, poc temps després el rei Ferran vengué la
castlania a Miquel Joan de Gralla, alt funcionari reial. Els Gralla posseïren
la castlania del castell de Subirats fins el 1611, que fou venuda als
Milsocors.
El terme de Lliçà d’Amunt, integrat per les dues
antigues parròquies de Sant Julià i Sant Esteve de Palaudàries, des dels seus
orígens coneguts formava part del terme o domini de Montbui, originalment un
alou comtal cedit en feu a Gombau de Besora vers el 995. Ambdues parròquies són
esmentades nominalment el 1059 quan els comtes Ramon Berenguer I i Almodis van
fer les paus amb Mir Geribert i van cedir-li el feu de Montbui que ell
reclamava com a part de l’herència de la seva muller Guisla de Besora, filla de
Gombau. Aquestes parròquies no es van separar mai més del terme i, després,
baronia de Montbui i com a part integrant d'aquesta foren propietat dels
descendents de Mir Geribert, els Santmartí, després dels Montbui, dels
Planella, de la corona, dels Torrelles i del Consell de Cent de Barcelona
(1490-1714) i, finalment, batllia reial. Forma municipi propi des del 1836,
data en què es consumà l’esquarterament de l’antic terme de la baronia.
diumenge, 22 de febrer del 2015
El Castell de Sant Martí Sarroca
|
C
|
ASTELL DE SANT MARTÍ SARROCA
La
primera referència la tenim l’any 966, probablement d’origen islàmic, quan Galí de Santmartí, (mort abans del 981),
magnat del comte Ramon Borrell I de Barcelona, que el nomenà governador o
veguer de les fronteres del Penedès i vicari del castell de Sant Martí Sarroca, que possiblement
havia conquerit als musulmans. el va fer reconstruir, després de que fos
destruït pels sarraïns.
El
seu fill Guillem I, de Santmartí
(mort el 1010), que morí el l’expedició comtal a Cordovà, va iniciar
l’ampliació del castell, es casà amb Adelaida
de la família vescomtal de Barcelona. En morí aquesta i el seu fill Bernat, tot el patrimoni passà a la
seva filla Dispòsia de Santmartí
(morta abans del 1032), primer muller de
Mir Geribert, príncep d’Olèrdola.,la
qual féu hereu llur fill, Guillem II de
Santmartí, que morí mol jove poc després, va ser reforçat per Mir Geribert com a fortificació
militar.
L’any
1023. el “castri Sancti Martini” limitava amb el terme de Castellví de la Marca , “castrum Vetulum
Extremarium”.
L’any
1060, Mir Geribert finà deixant com
usufructuària a la seva segona muller Guilla
de Besora i llegava els castells de Sant
Martí i d’Olèrdola al seu fill Arnau
I de Santmartí (una altre fill fou
Bernat de Santmartí).
Entre
els anys 1076 i 1082, Arnau Mir que
rebria el sobrenom “ de Santmartí”,
i era el germà menor de Gombau, jurà
fidelitat al comte Ramon Berenguer II pels castells d’Olèrdola i Eramprunyà, i
fou governador del Penedès, ell era el fill més jove de Mir Geribert i més tard heretaria al seu germà Gombau.
El
va succeí el seu fill Jordà de Santmartí, casat amb Ermessenda, ell reedificà part del
castell, amb ell el va succeí el seu fill Guillem
III de Santmartí (mor vers el 1189). Es va casà primer (1136) amb Beatriu de Montcada, divorciada del seu
parent el gran senescal Guillem Ramon de Montcada, i desprès amb Alamanda de Castellví, senyora de
Falset i Siurana
Els Santmartí van viure l’època de màxima esplendor a principis
del segle XIII, quan posseïen també els castells de Subirats, Olèrdola,
Eramprunyà, Falset i Mora.
L’any
1247 n’era senyor Ferrer de Santmartí,
el va constituir en feu i senyoria de Ramon de “Ballurride” o “Vallurride”.
Al
segle XIII s’extingí el llinatge Santmartí
amb Alamanda de Santmartí, dita
també de Subirats, que fou muller de Guillem
d’Entença, llinatge al qual passà la resta del bens familiars dels Santmartí.
L’any
1339, Berenguer de Vilaragut era
senyor dels castells de Sant Martí
Sarroca i Subirats.
L’any
1343. n’era senyor Bernat Guillem
d’Entença i deu anys més tard aquest castell era venut als senyors de
Font-rubí.
En
temps del Pere el Cerimoniós (1360), va pertànyer a la Casa de Barcelona.
L’any
1376, n’era senyor l’Infant Martí d’Aragó –futur rei Martí “l’Humà”- i fill de
la reina Elionor, cinc anys més tard va vendre el castell i el seu terme a Bernat de Fortià, germà de la reina Sibil·la de Fortià, quarta dona de Pere
el Cerimoniós.
L’any
1386, la reina Sibil·la es refugià
en aquest castell després d’abandonar al seu marit el rei Pere III quan estava
a punt de morir, tement les represàlies dels seus fillastres Joan I i Martí, i
de Violant de Bar, esposa del primer, va optar per abandonar la cort per anar a
Sitges i després al castell de Sant
Martí. El castell després del setge que va patir va ser lliurat per
l’Infant Martí el 7 de gener de 1387, un dia abans havia finat el rei Pere III.
L’any
1472, n’era senyor Arnau Guillem per
ordre del rei Joan II.
Posteriorment
el castell passà al llinatge Cervelló,
senyors de Montagut i Querol (després de la Llacuna ), i fou heretat per Guerau de Rocabertí.
L’any
1481, tenia la senyoria del castell i el terme la Pia
Almoina de la seu de Barcelona que l’adquirí en una
subhasta pública, i que hi tenia drets des del segle anterior i que tingué el
mer i mixt imperi i que el va senyorejar fins el 1837. El seu personal hi
passava les vacances.
A
principis del segle XVIII el castell tornà a tenir ús militar durant la Guerra de Successió i fou
un dels últims nuclis de resistència a les tropes de Felip V, juntament amb el
castell de Cardona. Es va rendir el 18 de setembre de 1714, una setmana després
que Barcelona i els seus defensor van ser perseguits fins a Sant Quintí de
Mediona i morts en ser trobats allà.
El
1831 apareix com a senyor el marquès de Dosaigües
Giner Rabassa de Perellós.
Durant
la guerra Carlista (1833-1839) i la guerra Civil (1872) el poble, que es
trovaba a l’entorn del Castell, fou fortificat i l’església destinada a
caserna, va ésser maltractada i profanada i el castell quedà convertit en un
munt de ruïnes.
L’any
1906, l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch restaurà el temple i es trobà una
imatge romana de la Mare
de Déu de Sarroca, o Verge del castell, atribuïda al segle XII, en la revolució
de 1936 va ésser totalment destruïda.
L’any
1933 les seves pedres van servir per construir el pont de can Rabell.
L’any
1963, Pepet Teixidor i Lluís Pujadó, entre altres, començaren les obres de
restauració, propietat ja de l’Ajuntament.