Tot el terme de Bigues i Riells, amb les
parròquies de Sant Pere de Bigues, Sant Mateu de Montbui, Sant Vicenç de Riells
del Fai i Sant Bartomeu de Mont-ras, pertanyia a la baronia de Montbui, que
tenia el seu centre en el castell de Montbui, que es troba dintre el seu terme.
El castell de Montbui es dreça al cim d’una
muntanya que ateny els 544 m
d’altitud i que es troba entre les poblacions de Sant Feliu de Codines, Bigues
i Caldes de Montbui. Avui dia és envoltat per les carreteres de la urbanització
dita del Castell de Montbui (565 h el 2005). Resten notables llenços de murs d’estructura
poligonal, fets amb filades de pedra inclinada que recorden l'opus spicatum.
Als peus i al mateix llom de la serra hi ha l’antiga església parroquial de
Sant Mateu de Montbui, un edifici notable d’època preromànica, amb un absis de
planta de ferradura i nau, en part refeta en època romànica. Té volta de mig
punt i restes d’una antiga rectoria a la part de migdia. El portal i la porta
de ponent són més tardans.
El castell, centre de la jurisdicció de la
baronia de Montbui, és esmentat des del 987. Vers el 995 fou infeudat pels
comtes de Barcelona a Gombau de Besora, que morí vers el 1050 i el traspassà a
la seva filla Guisla, casada amb Mir Geribert, dit d'Olèrdola. La posició de
rebel·lia de Mir Geribert contra Ramon Berenguer I féu que el comte s’oposés a
aquest traspàs de domini fins el 1059, quan Mir Geribert i el comte pactaren
les paus. El castell continuà en poder dels Santmartí, descendents de Mir
Geribert, fins als volts del 1170.
El lloc de Gavà formà part del terme del castell
d'Eramprunyà i posteriorment de la baronia d'Eramprunyà. Documentat des del
957, el castell pertanyia als comtes de Barcelona, que l’infeudaren a Gombau de
Besora i posteriorment pervingué al gendre d'aquest, Mir Geribert d'Olèrdola i
als seus descendents, els Santmartí
i bé l’alta jurisdicció del castell de Subirats
pertangué a la casa comtal barcelonina, en posseïren el domini directe els
vescomtes de Barcelona, excepte per un curt període, immediatament posterior a
la invasió d'Almansor, en què Ènnec Bonfill de Cervelló fou senyor de Subirats.
A la primeria del segle XI posseïa el castell Geribert, fill del vescomte
Guitard; de la seva muller Ermengarda, que era filla del comte Borrell de
Barcelona, el castell de Subirats passà a mans de Mir Geribert, el qual s’intitulà
príncep d'Olèrdola. En el seu testament del 1060 deixà el castell a la seva
vídua, Guisla de Besora. El 1067 el castell era d'Arnau Mir, fill de Mir Geribert,
succeït pel seu fill Jordà de Santmartí, i d'aquest passà a altres personatges
de la família, que es cognomenaren de Subirats o de Santmartí, ja que posseïen
tots dos castells. Els succeïren els Vilaragut (segles XIII i XIV). Pel
fogatjament de vers el 1370 se sap que el castell de Subirats era de Berenguer
d'Abella, majordom i conseller de l'infant Joan. Posteriorment pervingué als
Cervelló (1377); acabada la guerra contra Joan II, però, els béns de Guerau
Alemany de Cervelló foren confiscats per la seva lleialtat a la causa de la
generalitat, i el castell de Subirats fou concedit a Roderic de Perea.
Reincorporat a la corona el 1493, poc temps després el rei Ferran vengué la
castlania a Miquel Joan de Gralla, alt funcionari reial. Els Gralla posseïren
la castlania del castell de Subirats fins el 1611, que fou venuda als
Milsocors.
El terme de Lliçà d’Amunt, integrat per les dues
antigues parròquies de Sant Julià i Sant Esteve de Palaudàries, des dels seus
orígens coneguts formava part del terme o domini de Montbui, originalment un
alou comtal cedit en feu a Gombau de Besora vers el 995. Ambdues parròquies són
esmentades nominalment el 1059 quan els comtes Ramon Berenguer I i Almodis van
fer les paus amb Mir Geribert i van cedir-li el feu de Montbui que ell
reclamava com a part de l’herència de la seva muller Guisla de Besora, filla de
Gombau. Aquestes parròquies no es van separar mai més del terme i, després,
baronia de Montbui i com a part integrant d'aquesta foren propietat dels
descendents de Mir Geribert, els Santmartí, després dels Montbui, dels
Planella, de la corona, dels Torrelles i del Consell de Cent de Barcelona
(1490-1714) i, finalment, batllia reial. Forma municipi propi des del 1836,
data en què es consumà l’esquarterament de l’antic terme de la baronia.
