Mir Geribert, Príncep d'Olèrdola

MIR GERIBERT. PRÍNCEP D’OLÈRDOLA

Mir Geribert (?- Tortosa 1060) va ser un important noble català  que va ser capaç de posar en entredit l’hegemonia comtal barcelonina. La seva revolta nobiliària hagués pogut canviar la història si hagués tingut èxit en la seva empresa. Possiblement Catalunya hagués tingut una història molt diferent si aquest noble de frontera hagués aconseguit els seus propòsits.

EL PENEDÈS DE L'ANY MIL I LES NOVES FRONTERES

El Penedès era un país fronterer dels cristians front els sarraïns  Els musulmans de l’època tenien com a posicions avencades l’arc format per Lleida-Tortosa. Al 985 va haver-hi un important fet que va fer trontollar la delicada pau d'aquesta turbulenta terra, el cabdill musulmà  Al-Mansur va començar una invasió i, Olèrdola, una població altament fortificada, va caure juntament amb altres castells penedesencs, cosa que va deixar la via lliure perquè els sarrains arribessin a Barcelona el 6 de juliol del mateix any.

Després de la invasió del cabdill musulmà ,Olèrdola va quedar devastada i deserta. Els atacs dels musulmans (ràtzies) es caracteritzaven perquè només pretenien rapinyar, assaltar, destruir o rebre pagues de submissió, tot sense imposar guarnicions permanents ni càrregues tributàries perennes. No és fins el 992 que començà  a fer-se alguna cosa quan l’ardiaca Seniofred restaura l’església de Sant Miquel i de Sant Pere tot repoblant la ciutat.

Cal destacar també l’aparició de nobles valents disposats a lluitar per preservar aquelles terres que podien caure en mans de l’enemic natural. Galí, governador i veguer de les fronteres del Penedès, havia emprés des del seu castell de Sant Martí Sarroca sobre el riu Foix, la colonització dels erms i els estanys de Calders ocupant terres del Baix Penedès.

Unes noves fronteres es perfilaven als volts de l'any mil. La mateixa Barcelona havia estat ciutat fronterera on el seu poder just arribava a la riba esquerra del Llobregat, davant els sarrains ocupaven l’arc Tortosa-Lleida, emparada Tortosa per les muntanyes de Cardó, Tivissa i Vandellòs i Lleida per les de la Segarra. Així­ doncs entre les dues forces quedaven, com a vasta terra de ningú, les valls de l'Anoia, del Gaià  i el Penedès, amb l’espai que, després del massís del Garraf arriba fins el marge dret del Llobregat.

Es en aquesta terra de ningú on es feien trobades entre musulmans i cristians amb uns importants intercanvis comercials. Poc a poc aquesta terra va començar a deixar de ser de ningú i, gràcies a la fortalesa d'Olèrdola, la casa comtal de Barcelona va estendre el seu poder fins el marge esquerra del Gaià ja que es veia clar que la capital no podia quedar tant a prop de la frontera.

ELS NOBLES DE LA MARCA

 El vescomte Guitard I del casal de Barcelona (+ vers 985) estava casat amb Geriberga (+ v 1010) i sembla que la parella va tenir quatre fills. El primer va ser Udalard I (+ v 1014), posteriorment nomenat vescomte com el seu pare, que es va casar amb Riquilda de Barcelona i varen tenir com a fill en Guislabert que primer va ser vescomte i desprès va aconseguir el bisbat de Barcelona, el segon va ser Adalbert (+ 1010) el tercer fill va ser Geribert que es va casar amb Ermengarda que era germana del compte Ramon Borrell i l’últim de tots els fulls va ser en Folc.

Del matrimoni de Geribert (fill del vescomte) i de Ermengarda (germana del comte) va néixer en Mir Geribert un personatge que era net del vescompte Guitard I, cosí del bisbe de Barcelona i nebot per part de mare del mateix comte Ramon Borrell, la família doncs que estava emparentada amb el Casal de Barcelona que era el poder hegemònic i per altre banda hi tenien un alt dignatari eclesiàstic.

A més a més aquest noble Penedesenc havia aconseguit, part per herència i part pels seus dos matrimonis, una bona part de l'Alt Penedès: Olèrdola, Robes, Subirats, Sant Martí Sarroca, Cezina, Lavit... El seu poder era important, un dels grans dins del comtat de Barcelona i, com a tal, la màxima personalitat dins del territori de la marca. Segons comenta en Ramon Planes en el seu petit llibre Un príncep per Olèrdola (L’aventura de Mir Geribert) “Tenia aquest poder a les mans i era home altiu i esquerp i amb l’esperit ben sadollat de l’ambient turbulent de la seva època”.

MIR GERIBERT CONTRA L’ESGLÉSIA

En l’ambient de conquesta i repoblació de terres despoblades hi havia vàries tensions. Els nobles que s’ocupaven de guerrejar amb l’enemic tenien la necessitat d’ocupar aquelles terres que amb suor i sang havien aconseguit però l’església també hi volia part del seu pastís i el poder comtal veia amb més bons ulls que les terres conquerides quedessin en mans de la santa mare església que en mans de nobles guerrers amb ganes de grandesa i poder.

L’aprisió era la forma que tenien els nobles de ocupar les terres conquerides. Galí de Santmartí governador i veguer de les terres del Penedès, va aconseguir unes terres a la marca habitada, a Calders. Amb la seva mort la seva dona Adelaida i el seu fill Guillem I de Santmartí varen construir una fortalesa i van fer conrear les terres. Però aquelles riques terres (es coneix que hi havia uns estanys on es podia pescar) van captar l’atenció d'un home ambiciós, l’abat del monestir de Sant Cugat, en Guitard. 

El monestir de Sant Cugat s’havia convertit en referència per la repoblació cristiana de les terres conquerides als sarraïns i tenien el beneplàcit de la família comtal Barcelonina. Amb la necessitat que hi havia en aquells temps de reconstruir i fer créixer el mateix monestir (segons sembla molt deteriorat per l’atac d’Almasur) era necessari aconseguir terres que donessin beneficis. l’abat Guitard va protestar davant del compte dient que no sabia res de l’aprisió i que la possessió de Calders feia molt de temps que estava confirmada a favor de la seva església per decret reial i privilegis dels romans pontífex.

Podem imaginar la cara que van posar els membres de la família dels Santmartí al descobrir que l’abat els hi volia treure aquelles terres que amb grans despeses, treballs fatigosos i perills havien tret de l’erm, hi havien cultivat i construït fortaleses. El compte Ramon Borrell va repel·lir l’aprisió per mitjà  d'un ordre tot declarant Calders com a propietat de l’església de Sant Cugat.

Tot hagués quedat tranquil si no fos que al 1032 un altre noble tornava a reclamar aquelles terres com a seves. Aquesta vegada en Guitard no s’enfrontava a una petita família de la marca formada per un hereu i una vídua sinó que s’enfrontava a un dels grans magnats del Penedès, en Mir Geribert. Aquest noble s’havia casat amb Dispòsia, filla de Guillem I de Santmartí i ara reclamava el que el pertanyia pel seu matrimoni.

El plet organitzat per en Mir va fer molt de soroll, els jutges van escoltar totes dues parts. En Guitard va parlar d'un decret del rei franc Lotari on s’indicava que concedia i confirmava que l’església de Sant Cugat havia de ser propietària de tots els bens concedits i que actualment tenia el monestir, aquest decret era confirmat pel seu pare Ludovic. Malauradament aquells documents havien estat destruïts per la invasió dels pagans que van ocupar Barcelona (atac d'Al-Mansur al 985).

Els jutges al no tenir els documents van decidir prendre testimonis, més aviat de la banda de l’abat que del mateix Mir ja que, segons semblava, el desaparegut decret d’en Ludovic era anterior a l’aprisio que Galí havia fet sobre aquelles terres. Així doncs l’abat va demanar vuit dies per poder presentar els testimonis.

Llegir els fets ocorreguts durant aquest fets un no pot evitar tenir la sensació que hi ha una lluita entre dos poders importants i que dins d'aquesta lluita hi ha certa corrupció que implica que l’únic guanyador es aquell amb una estratègia més acurada i uns aliats poderosos.

El jutge Bonfill Marc va rebre com a testimonis hàbils en Gomar i Guillara que, segons en Ramon Planes en l’obra citada anteriorment, eren “decrèpits i malalts”, aquests van dir que coneixien de l’existència de l’esmenta’t decret de Ludovic i com aquest va ser destruït per l’atac dels musulmans.

Al cap d'uns dies es varen reunir de nou els jutges Bonfill Marc, Guifred Guillem i Vives a l’església de Santa Maria al costat de Martorell per tenir en consideració els testimonis de l’abat i desprès d'un debat força llarg es va veure que l’abat tenia raó i que si els testimonis deien la veritat estava clar que el decret era anterior a l’aprisió de Galí i que, per tant, no era necessari prendre declaració dels testimonis de Mir Geribert, s’argumentava que l’aprisio era una apropiació de coses que eren de la Santa Església de Déu i que aquesta era la primera ocupant.

Tornava aquí a sorgir la tensió que hi havia a la terra de frontera, en opinió dels jutges era molt millor que a terres de la marca, per lluitar contra els pagans, hi fes acte de presència l’església, més de fiar que un noble arrauxat i rude. En Mir va esclatar davant d'aquella injustícia i va declarar en veu alta que era injust el dret de l’església de Sant Cugat i just el dret dels seus fills, dit això va marxar sense el permís del tribunal tot tancant la porta amb gran estrèpit darrera seu.

Es important parar un moment i reflexionar sobre les accions del noble penedesenc. En Mir Geribert tenia raó? o potser la seva ambició era massa elevada? Sense saber-ho el nostre protagonista estava posant sobre la taula un problema jurídic que s’arrossegava des de l’època del reis francs. El fet que una llei feta per un rei carolingi tingués validesa en un moment en que els comtes ja no tenien cap relació amb els monarques francs ja inexistents. Perquè servir l’antiga llei visigoda que era una llegat d'un passat allunyat de les realitats de l’època? Certament es evident la necessitat d'una legislació nacional pròpia que, més endavant, es formaria amb la redacció dels Usatges que, curiosament, van ser fets pel mateix jutge Ponç Bonfill Marc.

La màquina administrativa ja estava en marxa, desprès del plet es va establir per escrit que el monestir de Sant Cugat es quedaria amb les terres dels Santmartí i que, per tant, ningú podria remoure aquell plet per reclamar-lo de nou, per allò que disposaven les lleis contra les peticions injustes i s’establia que es pagaria dotze lliures d'or puríssim a aquell que fos feta injustícia. Aquesta sentència la firma el jutge Bonfill Marc, clergue jutge i paborde de la Seu de Barcelona i juntament amb ells comtes, bisbes, altres jutges i homes bons.

No obstant la sentència no va ser ferma ja que, en consideració del jutge, es va reservar legalment el dret de Mir a reclamar-la. Aquell noble que no desemparava en el camp de batalla no es rendiria fàcilment. Va comparèixer davant del jutge Bonfill Marc a Barcelona i va dir-li que podia acusar racionalment els testimonis que havien declarat a favor del monestir. El jutge va escoltar pacientment el que el noble li havia d'explicar  El sacerdot que va ser nomenat per prendre els testimonis era un tal Gelmir, aquest personatge havia estat primer monjo, després sacerdot per acabar apostatant i passar a l’estat laic i se’l coneixia per la seva afició a les concubines de les quals havia tingut fills. De Guillara, un dels testimonis, va comentar que havia comés adulteri i que ho havia reconegut en l’audiència de l’abat Guitatd i de Gomar, que s’havia fet circumcidar, desviant-se així­ de la fe cristina i imitant la dels muslims. 

Els càrrecs contra els seus enemics eren considerables i demostra que la corrupció dels costums ve de lluny. El jutge va preguntar si per mitjà  de testimonis idonis i en número suficient podia provar les seves acusacions, el noble va dir que cercaria els testimonis i demanava al jutge que fes un manament a les persones idònies per a que s’encarreguessin del testimoni de l’aprisió o presa de possessió del mateix Galí­ ja que eren dos homes (Guiscafred i Llobató) molt grans i en un pobre estat de salut.

En Bonfill Marc li va dir que abans de fer aquest manament per tal d'acceptar els seus testimonis primer havia de provar que els testimonis de l’abat eren falsos, sembla que en Mir Geribert va acceptar. Seguidament el jutge va avisar sobre aquest fet a l’abat Guitard i al vescomte Guislabert (cosí de Mir Geribert i que ocupava el càrrec de vescomte temporalment). Els avisats van dir que se'ls obligava injustament a reprendre l’audiència perquè havien passat els sis mesos donats per poder motejar d'infàmia els testimonis. Amb tot, l’un i l’altre van comparèixer el dia i en el lloc assenyalats que era l’església de Santa Maria de Cornellà, del territori de Barcelona.

Però en Mir Geribert no es va presentar i el jutge va quedar convençut que el noble no podia ni legal ni racionalment motejar d'infàmia els testimonis i provar que havien donat fals testimoni, es va confirmar la sentència a favor del monestir de Sant Cugat. No obstant, per assegurar-se de que aquesta sentència fos definitivament ferma, el jutge va esperar al Mir durant onze dies desprès del termini assenyalat perquè comparegués, per si tenia res a dir. Com sigui que no va comparèixer el jutge va confirmar el dret de domini de l’antiga possessió. Varen firmar la sentència Ponç Bonfill Marc, segueixen quaranta-set signatures de testimonis, entre els quals hi ha el compte Berenguer Ramon I "el Corbat" (1018-1035), el vescomte Guislabert, el bisbe Guadall, levites i altres jutges.

EL PRÍNCEP D’OLÈRDOLA I LA SEVA REVOLTA

En Mir Geribert era rancorós i, per descomptat, que tornaria a guerrejar per defensar els seus interessos enfront del poder establert de comptes i eclesiàstics. Davant d'ell, com ja hem dit, hi havia una terra de ningú entre la frontera cristiana y musulmana. Aquell home audaç va pensar que aquell territori que dominava des de la seva fortalesa a Olèrdola podia convertir-se en un Estat-tampó entre cristians i sarraïns  Un Estat dirigit per cristians capaços de col·laborar amb l’enemic tradicional trencant d'aquesta manera amb l’idea de Reconquesta que es començava a perfilar i tot pensant que l’arc Lleida-Tortosa romandria sempre en mans sarraïnes.

La situació permetia pensar en tot això. Les lluites entre els cabdills invasors, la pugna a la mateixa Casa de Barcelona i els altres comtats de la Catalunya Vella, tot feia pensar que aquella terra de ningú podia ser una terra d'algú que reeixís un enclau comercial entre dos Estats poderosos. Mir Geribert devia tenir que Olèrdola era el pany i la clau del pas de la Catalunya Vella a la Nova i ell pensa  en apoderar-se d'aquesta clau.

Les idees d'aquell noble de frontera sembla que van agradar a cert personatge important a Barcelona. L’hem vist de passada en l'anterior judici on en Mir va perdre terres en favor del monestir de Sant Cugat, en Guislabert, el cosí del nostre protagonista, havia estat vescompte durant la minoria d’edat del seu nebot Udalard i al 1034 va esdevenir bisbe de Barcelona. Aquest home, culte i intrigant, que va posar-se al costat de l’abat Guitard ara es posava al costat del seu cosí per anar en contra del compte Ramon Berenguer (el Vell) i van iniciar un pla ambiciós amb gran diplomàcia per assestar un fort cop desprès de tenir lligats tots els fils.

Així­ doncs en Mir tenia importants recolzaments a Barcelona (el bisbe Guislabert i el vescomte Udalard II), a les seves terres molts eren els nobles que li feien costat (Bernat Senred i Ramon de Mediona entre altres) i va aprofitar la tivantor que hi havia a la Casa Comtal Barcelonina entre la comtessa avia Ermessenda i el comte Ramon Berenguer posant-se a favor d’un o d’altre segons els seus interessos.

Va començar una guerra encoberta amb petits conflictes a les terres frontereres i dins de la mateixa ciutat de Barcelona. Mir Geribert va aliar-se amb alguns dels cabdills musulmans per iniciar certs atacs puntuals en terres cristianes i va convidar als enemics tradicionals a deixar de pagar les /paries/ un impost que suposava uns importants ingressos pels comtes. Dins la ciutat el fill de Mir, Bernat, que era clergue de la catedral dirigia els atacs que es feien des del Castell de Montjuic propietat de Mir.

Mentre els seus aliats promovien aldarulls dins de la ciutat, Mir Geribert es revoltà  obertament. Al 1041 es va proclamar com a Príncep d'Olèrdola i prengué actituds de sobirà  com hereu del patrimoni del veguer de Santmartí amb un important poder sobre el Penedès i una part del Baix Llobregat. Aquella acció va molestar en sobre manera al comte que possiblement no podia suportar que aquell noble de frontera li fes ombra.

La lluita entre les dues potències estava servida, el nou Príncep d'Olèrdola va continuar amb els seus atacs i aviat va arribar als dominis de Ramon Berenguer i, per aquest fet, el comte de Barcelona va atacar la mateixa capital d'Olèrdola, el turó fortificat va tornar a rebre la fúria de les armes. Mir Geribert no devia ésser-hi, més aviat romania en el seu castell de Lavid o de Sant Martí­ Sarroca.

Però Ramon Berenguer era pacient i més donat a resoldre els conflictes per la via diplomàtica que no pas per la força de les armes, va esperar el moment de la submissió o de pacte. L'any 1044 el Comte de Barcelona i el Príncep d'Olèrdola van presentar-se en un tribunal presidit pel bisbe Oliba de Vic i allí  es van exposar els greuges que en Mir Geribert i els seus fills Bernat i Gombau havien fet contra els interessos de la Casa Comtal Barcelonina, el fet de que el noble penedesenc hagués pactat amb els sarrains que aquests últims refusessin la paga de les /pàries /confirmava una relació entre els enemics infidels i el titulat príncep. Davant d’aquesta acusació, suposem que aliar-se amb l’enemic era una afronta molt greu, el bisbe Guislabert i el vescomte es reconcilien amb el comte, però en Mir Geribert no s’avingué a la sentència donada, la considerà  nul·la i tornà a les seves accions bèl·liques contra les terres del comtat barceloní.

Podem imaginar que desprès de tot això el comte va rumiar molt el seu següent pas i va demostrar, una vegada més, que era un gran diplomàtic. Les terres del Penedès eren del seu germà Sanç Berenguer aquest va renunciar a la titularitat d’aquell territori a favor de Ramon Berenguer, aquest gest polí­tic volia cercar la pau en reunir les terres d’un i altre territori sota una sobirania única, així­ el comte anomenat el Vell aconseguia posar contra l’espasa i la paret a en Mir Geribert que ara s’engrutava el cap de l'Estat.

Parem un moment per veure la importància de la revolta d’en Mir Geribert que, poc a poc, va arribant a la seva fi. Si el príncep d'Olèrdola hagués tingut èxit en la seva empresa no s’hagués format una nació catalana amb Barcelona com a nucli central, el nostre destí com a catalans hagués estat molt diferent. Així­ doncs Mir Geribert que ara el veiem tant insignificant en el conjunt de la nostra història hauria pogut enterbolir el nostre caminar com a poble català. Creant un estat entre les dues fronteres hagués impedit el procés de Reconquesta que va ser el segell de glòria dels nostres comptes-reis, els comtes no haguessin estat capaços d’establir la seva frontera al Llobregat, els sobirans de la Casa de Barcelona no haguessin prestat ajuda a altres monarques peninsulars o potser els francs haguessin tingut la temptació de tornar a conquerir les terres fins el Llobregat o fins l'Ebre i tot.

Al 1052 el Príncep d'Olèrdola torna a presentar-se a un tribunal presidit per l’arquebisbe Guifred de Narbona, amb els bisbes de Barcelona, Girona i Vic on l’obliguen a tornar les franqueses d'Olèrdola i condemnat a multes. En aquell moment el comte no passa per un bon moment, el seu nou matrimoni amb Almodis de la Marca endut per una veritable passió amorosa l’ha portat a enemistar-se de nou amb la seva avia Ermessenda això provoca que en Mir Geribert es torni a revoltar i aquesta revolta s’estengués pels comtat d'Ausona, pel Vallès, a Caldes de Montbui etc.

Varen passar els anys i en Ramon Berenguer rep un missatge mentre està  a Camarasa on està  resolent uns litigis amb el rei Almudéjar de Lleida. El missatge es de Mir Geribert que li demana la reconciliació a la desesperada, el Príncep d'Olèrdola ja havia perdut tot el Penedès mentre que el comte de Barcelona s’havia afermat políticament i tenia un gran prestigi i només li havia calgut algunes demostracions de força que, amb l’ajuda dels mateixos penedesencs cansats de tanta revolta, el van ajudar a recuperar el territori.

Al 1059 el comte va enviar dos negociadors a Tortosa, l’abat Berenguer i Guillem Bernat ja que Mir Geribert es trobava exiliat a mans del rei Muqtàdir a qui havia demanat ajut, cosa que deixava palès, ara si a cara descoberta, els seus pactes amb els sarrains. El rei musulmà  no es va voler embolicar i la trobada va arribar a bon fi, en Mir Geribert es presentà  desprès a Barcelona i pactà .

La sentència va ser pronunciada per un “magne tribunal” constituït pels bisbes de Barcelona, Girona i Vic, pels vescomtes Ramon Folc de Cardona, Ponç Gerau de Girona i el vescomte Dalmau, pels magnats i jutges Umbert Ot, Ramon Ademar, Ramon Arnau i Artau Guadald. El castell del Port de Montjuic va passar a mans de la casa comtal i el Príncep d'Olèrdola reconeixia no poder establir-se mai més a les terres d'Olèrdola sense donar-ne l’homenatge necessari el comte sobirà , els castells d'Eramprunyà  i d'Olèrdola foren encomanats a la seva muller Guisla amb facultat per deixar-los als seus fills, en Mir ja no farà  servir el títol d'Olèrdola sinó el de Sant Martí Sarroca.

Despullat dels seus honors i glòries ens trobem un Mir Geribert possiblement envellit i realment penedit (no sabem si per obligació) tot i així no es un home de mitges tintes: o rebel o donar-ho tot pel comte, l'any 1060 forma part d’una expedició contra el castell de Mora d'Ebre, allí  serà  on trobarà  la mort. "Fou mort pels sarrains de la ciutat de Tortosa amb els seus fills i els seus homes" precisa Rovira i Virgili, havia mort l’home que havia estat capaç de enfrontar-se a un poder naixent aliant-se amb els seus propis enemics, uns aliats que eren els mateixos que li havien tret la vida. Allunyat de la seva terra en una de les ribes del riu Ebre potser l’últim pensament d’en Mir Geribert va ser el record d’haver estat el Príncep d'Olèrdola, senyor del migdia català .

Font: HISTOJOVE