ADELAIDA
?,
segle X — ?, segle XI
Muller
de Guillem I de Santmartí, senyor
del castell de Sant Martí Sarroca i
de les terres i els estanys de Calders, sobre els quals mantenia plets amb el
monestir de San Cugat.
Essent
ja vídua (1010), una cèlebre sentència comtal partí aquelles terres entre els
litigants (1013). Després, el plet fou resolt favorablement al monestir (1017)
contra Adelaida. Però la lluita
entre la família vescomtal barcelonina i els Santmartí durà encara anys.
Un
dels personatges femenins més atractius vinculats al clan dels vescomtes de
Barcelona és Adelaida, vídua de Guillem, vicarius de Sant Martí Sarroca. El poc
que sabem de la seva vida és una història extraordinària que ens parla a
bastament dels obstacles a què s’enfrontaven les dames de l’alta societat quan
topaven contra el poder dels monjos i també sobre els usos i costums de les
dones aristocràtiques.
Adelaida
es va enfrontar amb l’abat Guitard de Sant Cugat del Vallès per l’herència del
seu sogre Galí de Santmartí i del seu marit Guillem de Santmartí que, segons
ella, havia de pertànyer al seu fill i no al monestir que la reclamava en nom d'una suposada donació imperial. El plet la va fer famosa per la fermesa i
l’elegància a l’hora de defensar el que considerava legítims drets de la
família. En aquesta difícil prova va aprendre molt sobre el destí que la
cultura monàstica tenia reservat a les dones de la seva condició. Des d'aleshores sempre va tenir prou motius per sentir-se orgullosa, tot i que la
causa la tenia perduda abans de començar. L’error de l’abat de Sant Cugat,
tanmateix, va ser carregar contra ella.
La
família va emparar Adelaida, no només perquè tenia raó, sobretot perquè la seva
manera de ser la feia destacar per damunt de les altres dames de l’època. I,
sens dubte, per damunt de l’altiva comtessa Ermessenda, que no va moure
ni
un dit per evitar la humiliació d'aquesta gran dona. Però, al capdavall, els
oficiants van retornar a la seva vida quotidiana i la víctima va continuar
elevant-se fins a esdevenir el símbol d’una aspra resistència contra la casta
sacerdotal.
Adelaida
emergeix com la sacerdotessa a Tàurida, com un mite que no deixa tancar la
punyent ferida provocada en el si de la família. El seu testimoni silenciós,
però sobreentès, amb tot el valor dels vells mites de la fecunditat i la
recreació, permet il·luminar una part d’aquell temps llunyà, les seves misèries
i les seves grandeses.
Aquests
són els fets.
El
31 de març de 1013, Adelaida es presenta en el palatium Barchinone civitatis,
davant d'un tribunal presidit pels comtes Ramon Borrell i Ermessenda i del qual
formen part els bisbes Deudat de Barcelona, Ermengol d’Urgell, Borrell de Vic i
Oliba d’Elna, i un selecte (obtimatum) grup d’homes de la cort i de la ciutat,
per tal de defensar la causa del seu fill Bernat, menor d’edat (que havia de
tenir entre tretze i catorze anys), sobre els drets de propietat de les terres
ermes i dels estanys de Calders, entre el castell d’Albinyana i el mar. Els
arguments a favor de la seva causa eren els següents.
Galí,
el vell vicarius del castell de Sant Martí de Sarroca, situat al nord-oest de
Vilafranca del Penedès, va ocupar i rompre les terres de l’altre costat de la
riera de la Bisbal
o del Vendrell, terres baixes, pantanoses, que van obligar a un esforç
considerable de rompuda de terres per part dels nous pobladors que s’hi van
instal•lar. Va marcar el recinte del que considerava seu amb l’arada per
vomerum aracionis cultro circumquaque obduxerat signo, un gest que demostrava
que el vell Galí coneixia la tradició romana, ja que era el mateix que havia
fet Ròmul quan fundà Roma.
Enfront
d’Adelaida hi havia l’adust abat Guitard de Sant Cugat del Vallès, un home que
mai no donava res per perdut i que utilitzava tot el seu talent i el talent
dels seus monjos sota el seu govern per augmentar les propietats del cenobi.
L’argument legal que va presentar al tribunal de justícia era tan senzill com
contundent. Segons l’abat aquelles terres havien estat concedides al monestir
per l’emperador Lluís el Pietós. Ningú no es va molestar a rebatre’l, ja que si
era certa aquella donació l’havia feta Lluís d’Ultramar, però era ben bé igual,
el precepte imperial, segons ell, s’havia perdut en el saqueig de Barcelona fet
per Almansor.
Un
altre fet que es va passar per alt va ser que els monjos no havien reclamat
aquest suposat dret durant els anys en què es va treballar dur, que
coincideixen amb la mort de Galí el 981, amb Guillem de Santmartí al capdavant.
La rompuda va anar a bon ritme, fins al punt que Guillem va comprar unes terres
ermes als comtes Ramon Borrell i Ermessenda en 1009 per tal d’ampliar el
senyoriu amb nous pobladors. Però tot es va transformar després de la mort de
Guillem en l’expedició a Còrdova de1010. Aleshores, els monjos de Sant Cugat
van creure que havia arribat el moment de reclamar els seus suposats drets; a
més a més, les terres ja no eren uns erms pantanosos sinó unes bones terres
riques i conreades.
El
tribunal no va saber què fer. Va resoldre el cas en forma de consell i no de
sentència judicial. S’enfrontava amb la complexitat dels drets de propietat,
però també amb una qüestió d’índole moral, ja que, en el cas que els monjos
tinguessin raó (cosa que no tots els membres del tribunal pensaven), s’havia de
tenir en compte l’esforç de rompuda fet per la família Santmartí, un aspecte
que la vídua feia valer en la seva defensa. Aquells erms havien esdevingut
bones terres de conreu, amb camperols atrets per la seguretat d’una torre de
defensa que havia estat encomanada a alguns fidels de la família. Potser el més
adient era una decisió salomònica: migpartir aquelles terres en litigi.
Els
monjos de Sant Cugat van acceptar a contracor i cinc anys més tard, el 26
d’abril de 1017, van tornar a dur la qüestió davant d’un tribunal presidit,
aquesta vegada, pel comte Ramon Borrell (seria una de les seves darreres
intervencions públiques), que va comptar amb l’ajut del bisbe Deudat, el
vescomte Udalard, el jutge Ponç Bonfill Marc i d’altres magnats. Les
delegacions d’ambdues parts van ser les mateixes, els drets dels preceptes
carolingis contra els drets de l’aprisio. El tribunal, en aquella ocasió, va
adoptar un criteri diferent i va determinar que aquelles terres pertanyien al
comte, ja que havien romàs ermes durant massa anys. I un cop obtingut el dret,
el comte va decidir atorgar-les al monestir.
En
aquella decisió favorable a l’abat i contrària a la declaració d’Adelaida es va
fer palès que col•lidien dues maneres diferents de concebre els drets de
propietat i de l’herència: la que procedia de les lleis carolíngies i la que
residia en els usos socials vigents. L’oposició dels guerrers a aquella
sentència no provenia, com els bisbes i els abats fingien creure, d’una
indolència maligna d’uns homes educats en la guerra, és a dir, en el desordre.
Procedia d’un altre conjunt de regles socials i de principis, la formulació
dels quals s’estava gestant en silenci mitjançant accions concretes i es
fonamentava més en gests i en paraules que en escrits legals. Ramon Borrell
estava convençut en el darrer any de la seva vida, qui sap per què, que la
societat necessitava destruir alguna cosa per posar ordre. I ha de destruir-ho
a través de la llei perquè ningú no pugui acusar-lo de dur a terme un acte
il•legítim.
La
idea marxista de revolució reconeix aquest procediment que imposa l’ordre
mitjançant una adaptació de la llei al principi de dominació. És per això que
Georges Duby va suggerir que, sota el conflicte entre la classe sacerdotal i
l’aristocràcia laica, el que realment passava, el que s’estava instal•lant, el
que es revelava, era el feudalisme. Una revolució. L’argument, molt crític avui
dia, es basa en el fet que, en els grans debats sobre els drets de propietat la
llei antiga no podia ocupar-se del problema de fons que bategava en aquella
època, l’excedent. I és per això que els usos d’aquesta part invisible de la
propietat, que amb el temps originaria la plusvàlua i el capital, esdevé
l’objecte d’una disputa que només pot ser resolta a través de la violència
revolucionària, un cop s’accepta, com fa Ramon Borrell en 1016, la impotència
de la llei davant el fenomen de l’excedent.
Aquesta
lectura dels esdeveniments citats ha tingut un enorme èxit i continua vigent en
la majoria de les interpretacions de la formació de la societat nobiliària a
començaments del segle XI. No debatre-rem aquí els detalls d’aquesta lectura
del passat, però cal assenyalar que els actuals historiadors marxistes
coincideixen amb els eclesiàstics d’aleshores quan neguen que la disputa es
produeixi a l’entorn del sacrifici d’una dama. Es nega que la principal
encartada d’aquest procés tingui alguna cosa a dir, potser perquè pensen que
com tots els perdedors forma part de l’abocador de la història. Però ens
interessa la visió dels vençuts, i més encara quan aquests vençuts són dones de
la bona societat que s’oposen amb raó i altivesa a la manipulació de la llei
gòtica que havia fet possible la propietat privada i el dret públic en aquella
regió d’Europa durant segles.
La
decisió del tribunal va esdevenir tema de conversa a la ciutat i els comentaris
van pujar de to coincidint amb la mort del comte Ramon Borrell en 1018, un cop
retornat d’una campanya militar. Les seves dues germanes, Riquilda i
Ermengarda, van discrepar de la decisió que havia pres, sense respectar la
inconveniència del moment, les exèquies fúnebres. El vescomte Udalard va rebre
més pressió, perquè mai no va saber estar a l’alçada de les circumstàncies i no
va saber contrarestar els arguments dels jutges. Però encara havia d’arribar el
pitjor. La comtessa regent, Ermessenda, es va vantar en públic del tracte donat
a Adelaida i al seu fill; aquesta desmesura va provocar la reacció del clan.
Riquilda i Ermengarda no estaven disposades a suportar l’altiva i arrogant
actitud de la seva cunyada, al cap i a la fi elles eren
filles
de Borrell II, les darreres hereves vives del patriarca de la família, del
venerable Guifré el Pilós que en aquells moments de confusió semblava l’única
referència d’estabilitat.
La
família vescomtal va actuar de pressa i alhora: tots dos germans i les seves
irades mullers es van posar d’acord per ajudar la vídua del vicarius i els seus
dos fills, i ajudar-se ells mateixos també. Riquilda i Udalard van pensar en el
jove Bernat com a possible marit per a la seva filla Ermengarda, ja que ¿on
trobarien una solució millor que la que consistia a continuar en la següent
generació el model creat pels seus pares, el qual va consistir en el doble
matrimoni de les dues filles del comte Borrell amb els dos fills del comte
Guitard? Però hi havia un problema, la vídua Adelaida només tenia un fill i una
filla i, per tant, el doble matrimoni es va fer amb aquestes limitacions.
Ermengarda va casar-se amb Bernat de Santmartí i, paral•lelament, el seu cosí
Mir va fer el mateix amb Dispòsia, germana de Bernat. En aquest cas, la família
vescomtal es guia per un anhel de seguretat, ja que a través d’aquesta doble
unió es protegia davant l’empenta del casal de Barcelona, que en aquells anys
dirigia amb puny de ferro la comtessa vídua Ermessenda.
Tot
i que van haver de realitzar un matrimoni hipergàmic (un dels seus fills amb
una dona no noble) i un d’hipogàmic (una de les seves filles amb un home no
noble), aquest doble matrimoni els va permetre compensar les pèrdues infligides
per les assemblees de bisbes, que actuaven en contra dels drets de propietat de
la família. Una forma atenuada d’endogàmia que, d’una banda, evita el matrimoni
entre la filla d’Udalard i el fill de Geribert, una opció que esdevé impossible
perquè són cosins paral•lels i és un tipus d’unió aliena als costums d’aquest
territori; i, de l’altra, consolidava línies col•laterals amb famílies de la
frontera i això els va permetre de fer aliances matrimonials amb els castlans i
els milites dels castells.
La
causa oberta per Adelaida ens mostra el món de les dones dels guerrers:
aquestes dames van marcar el camí que havien de seguir els marits i els fills.
Gairebé no tenim notícies d’aquells consells, tret d’algun cas concret. Un
silenci que afecta fins i tot dues dones importants de la família vescomtal de
Barcelona, les dues filles del comte Borrell II. El poc que en sabem apareix al
testament d’una i en les prescripcions hereditàries de l’altra. Dues germanes
que recorden els vells temps en els quals els monjos i els bisbes estaven
sotmesos al poder del comte Borrell II, el seu pare. Però eren els temps
d’abans de l’arribada d’Ermessenda, de la reforma cluniacenca i de les
relacions amb el Papa de Roma; abans dels temps foscos de les assemblees de pau
i treva de Déu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada