Translate

dilluns, 7 de gener del 2013

Adelaida - Muller de Guillem I de Santmartí


ADELAIDA

?, segle X — ?, segle XI

Muller de Guillem I de Santmartí, senyor del castell de Sant Martí Sarroca i de les terres i els estanys de Calders, sobre els quals mantenia plets amb el monestir de San Cugat.
Essent ja vídua (1010), una cèlebre sentència comtal partí aquelles terres entre els litigants (1013). Després, el plet fou resolt favorablement al monestir (1017) contra Adelaida. Però la lluita entre la família vescomtal barcelonina i els Santmartí durà encara anys. 


Un dels personatges femenins més atractius vinculats al clan dels vescomtes de Barcelona és Adelaida, vídua de Guillem, vicarius de Sant Martí Sarroca. El poc que sabem de la seva vida és una història extraordinària que ens parla a bastament dels obstacles a què s’enfrontaven les dames de l’alta societat quan topaven contra el poder dels monjos i també sobre els usos i costums de les dones aristocràtiques.

Adelaida es va enfrontar amb l’abat Guitard de Sant Cugat del Vallès per l’herència del seu sogre Galí de Santmartí i del seu marit Guillem de Santmartí que, segons ella, havia de pertànyer al seu fill i no al monestir que la reclamava en nom d'una suposada donació imperial. El plet la va fer famosa per la fermesa i l’elegància a l’hora de defensar el que considerava legítims drets de la família. En aquesta difícil prova va aprendre molt sobre el destí que la cultura monàstica tenia reservat a les dones de la seva condició. Des d'aleshores sempre va tenir prou motius per sentir-se orgullosa, tot i que la causa la tenia perduda abans de començar. L’error de l’abat de Sant Cugat, tanmateix, va ser carregar contra ella.

La família va emparar Adelaida, no només perquè tenia raó, sobretot perquè la seva manera de ser la feia destacar per damunt de les altres dames de l’època. I, sens dubte, per damunt de l’altiva comtessa Ermessenda, que no va moure
ni un dit per evitar la humiliació d'aquesta gran dona. Però, al capdavall, els oficiants van retornar a la seva vida quotidiana i la víctima va continuar elevant-se fins a esdevenir el símbol d’una aspra resistència contra la casta sacerdotal.

Adelaida emergeix com la sacerdotessa a Tàurida, com un mite que no deixa tancar la punyent ferida provocada en el si de la família. El seu testimoni silenciós, però sobreentès, amb tot el valor dels vells mites de la fecunditat i la recreació, permet il·luminar una part d’aquell temps llunyà, les seves misèries i les seves grandeses.

Aquests són els fets.
El 31 de març de 1013, Adelaida es presenta en el palatium Barchinone civitatis, davant d'un tribunal presidit pels comtes Ramon Borrell i Ermessenda i del qual formen part els bisbes Deudat de Barcelona, Ermengol d’Urgell, Borrell de Vic i Oliba d’Elna, i un selecte (obtimatum) grup d’homes de la cort i de la ciutat, per tal de defensar la causa del seu fill Bernat, menor d’edat (que havia de tenir entre tretze i catorze anys), sobre els drets de propietat de les terres ermes i dels estanys de Calders, entre el castell d’Albinyana i el mar. Els arguments a favor de la seva causa eren els següents.

Galí, el vell vicarius del castell de Sant Martí de Sarroca, situat al nord-oest de Vilafranca del Penedès, va ocupar i rompre les terres de l’altre costat de la riera de la Bisbal o del Vendrell, terres baixes, pantanoses, que van obligar a un esforç considerable de rompuda de terres per part dels nous pobladors que s’hi van instal•lar. Va marcar el recinte del que considerava seu amb l’arada per vomerum aracionis cultro circumquaque obduxerat signo, un gest que demostrava que el vell Galí coneixia la tradició romana, ja que era el mateix que havia fet Ròmul quan fundà Roma.

Enfront d’Adelaida hi havia l’adust abat Guitard de Sant Cugat del Vallès, un home que mai no donava res per perdut i que utilitzava tot el seu talent i el talent dels seus monjos sota el seu govern per augmentar les propietats del cenobi. L’argument legal que va presentar al tribunal de justícia era tan senzill com contundent. Segons l’abat aquelles terres havien estat concedides al monestir per l’emperador Lluís el Pietós. Ningú no es va molestar a rebatre’l, ja que si era certa aquella donació l’havia feta Lluís d’Ultramar, però era ben bé igual, el precepte imperial, segons ell, s’havia perdut en el saqueig de Barcelona fet per Almansor.

Un altre fet que es va passar per alt va ser que els monjos no havien reclamat aquest suposat dret durant els anys en què es va treballar dur, que coincideixen amb la mort de Galí el 981, amb Guillem de Santmartí al capdavant. La rompuda va anar a bon ritme, fins al punt que Guillem va comprar unes terres ermes als comtes Ramon Borrell i Ermessenda en 1009 per tal d’ampliar el senyoriu amb nous pobladors. Però tot es va transformar després de la mort de Guillem en l’expedició a Còrdova de1010. Aleshores, els monjos de Sant Cugat van creure que havia arribat el moment de reclamar els seus suposats drets; a més a més, les terres ja no eren uns erms pantanosos sinó unes bones terres riques i conreades.

El tribunal no va saber què fer. Va resoldre el cas en forma de consell i no de sentència judicial. S’enfrontava amb la complexitat dels drets de propietat, però també amb una qüestió d’índole moral, ja que, en el cas que els monjos tinguessin raó (cosa que no tots els membres del tribunal pensaven), s’havia de tenir en compte l’esforç de rompuda fet per la família Santmartí, un aspecte que la vídua feia valer en la seva defensa. Aquells erms havien esdevingut bones terres de conreu, amb camperols atrets per la seguretat d’una torre de defensa que havia estat encomanada a alguns fidels de la família. Potser el més adient era una decisió salomònica: migpartir aquelles terres en litigi.

Els monjos de Sant Cugat van acceptar a contracor i cinc anys més tard, el 26 d’abril de 1017, van tornar a dur la qüestió davant d’un tribunal presidit, aquesta vegada, pel comte Ramon Borrell (seria una de les seves darreres intervencions públiques), que va comptar amb l’ajut del bisbe Deudat, el vescomte Udalard, el jutge Ponç Bonfill Marc i d’altres magnats. Les delegacions d’ambdues parts van ser les mateixes, els drets dels preceptes carolingis contra els drets de l’aprisio. El tribunal, en aquella ocasió, va adoptar un criteri diferent i va determinar que aquelles terres pertanyien al comte, ja que havien romàs ermes durant massa anys. I un cop obtingut el dret, el comte va decidir atorgar-les al monestir.

En aquella decisió favorable a l’abat i contrària a la declaració d’Adelaida es va fer palès que col•lidien dues maneres diferents de concebre els drets de propietat i de l’herència: la que procedia de les lleis carolíngies i la que residia en els usos socials vigents. L’oposició dels guerrers a aquella sentència no provenia, com els bisbes i els abats fingien creure, d’una indolència maligna d’uns homes educats en la guerra, és a dir, en el desordre. Procedia d’un altre conjunt de regles socials i de principis, la formulació dels quals s’estava gestant en silenci mitjançant accions concretes i es fonamentava més en gests i en paraules que en escrits legals. Ramon Borrell estava convençut en el darrer any de la seva vida, qui sap per què, que la societat necessitava destruir alguna cosa per posar ordre. I ha de destruir-ho a través de la llei perquè ningú no pugui acusar-lo de dur a terme un acte il•legítim.

La idea marxista de revolució reconeix aquest procediment que imposa l’ordre mitjançant una adaptació de la llei al principi de dominació. És per això que Georges Duby va suggerir que, sota el conflicte entre la classe sacerdotal i l’aristocràcia laica, el que realment passava, el que s’estava instal•lant, el que es revelava, era el feudalisme. Una revolució. L’argument, molt crític avui dia, es basa en el fet que, en els grans debats sobre els drets de propietat la llei antiga no podia ocupar-se del problema de fons que bategava en aquella època, l’excedent. I és per això que els usos d’aquesta part invisible de la propietat, que amb el temps originaria la plusvàlua i el capital, esdevé l’objecte d’una disputa que només pot ser resolta a través de la violència revolucionària, un cop s’accepta, com fa Ramon Borrell en 1016, la impotència de la llei davant el fenomen de l’excedent.

Aquesta lectura dels esdeveniments citats ha tingut un enorme èxit i continua vigent en la majoria de les interpretacions de la formació de la societat nobiliària a començaments del segle XI. No debatre-rem aquí els detalls d’aquesta lectura del passat, però cal assenyalar que els actuals historiadors marxistes coincideixen amb els eclesiàstics d’aleshores quan neguen que la disputa es produeixi a l’entorn del sacrifici d’una dama. Es nega que la principal encartada d’aquest procés tingui alguna cosa a dir, potser perquè pensen que com tots els perdedors forma part de l’abocador de la història. Però ens interessa la visió dels vençuts, i més encara quan aquests vençuts són dones de la bona societat que s’oposen amb raó i altivesa a la manipulació de la llei gòtica que havia fet possible la propietat privada i el dret públic en aquella regió d’Europa durant segles.

La decisió del tribunal va esdevenir tema de conversa a la ciutat i els comentaris van pujar de to coincidint amb la mort del comte Ramon Borrell en 1018, un cop retornat d’una campanya militar. Les seves dues germanes, Riquilda i Ermengarda, van discrepar de la decisió que havia pres, sense respectar la inconveniència del moment, les exèquies fúnebres. El vescomte Udalard va rebre més pressió, perquè mai no va saber estar a l’alçada de les circumstàncies i no va saber contrarestar els arguments dels jutges. Però encara havia d’arribar el pitjor. La comtessa regent, Ermessenda, es va vantar en públic del tracte donat a Adelaida i al seu fill; aquesta desmesura va provocar la reacció del clan. Riquilda i Ermengarda no estaven disposades a suportar l’altiva i arrogant actitud de la seva cunyada, al cap i a la fi elles eren
filles de Borrell II, les darreres hereves vives del patriarca de la família, del venerable Guifré el Pilós que en aquells moments de confusió semblava l’única referència d’estabilitat.

La família vescomtal va actuar de pressa i alhora: tots dos germans i les seves irades mullers es van posar d’acord per ajudar la vídua del vicarius i els seus dos fills, i ajudar-se ells mateixos també. Riquilda i Udalard van pensar en el jove Bernat com a possible marit per a la seva filla Ermengarda, ja que ¿on trobarien una solució millor que la que consistia a continuar en la següent generació el model creat pels seus pares, el qual va consistir en el doble matrimoni de les dues filles del comte Borrell amb els dos fills del comte Guitard? Però hi havia un problema, la vídua Adelaida només tenia un fill i una filla i, per tant, el doble matrimoni es va fer amb aquestes limitacions. Ermengarda va casar-se amb Bernat de Santmartí i, paral•lelament, el seu cosí Mir va fer el mateix amb Dispòsia, germana de Bernat. En aquest cas, la família vescomtal es guia per un anhel de seguretat, ja que a través d’aquesta doble unió es protegia davant l’empenta del casal de Barcelona, que en aquells anys dirigia amb puny de ferro la comtessa vídua Ermessenda.

Tot i que van haver de realitzar un matrimoni hipergàmic (un dels seus fills amb una dona no noble) i un d’hipogàmic (una de les seves filles amb un home no noble), aquest doble matrimoni els va permetre compensar les pèrdues infligides per les assemblees de bisbes, que actuaven en contra dels drets de propietat de la família. Una forma atenuada d’endogàmia que, d’una banda, evita el matrimoni entre la filla d’Udalard i el fill de Geribert, una opció que esdevé impossible perquè són cosins paral•lels i és un tipus d’unió aliena als costums d’aquest territori; i, de l’altra, consolidava línies col•laterals amb famílies de la frontera i això els va permetre de fer aliances matrimonials amb els castlans i els milites dels castells.

La causa oberta per Adelaida ens mostra el món de les dones dels guerrers: aquestes dames van marcar el camí que havien de seguir els marits i els fills. Gairebé no tenim notícies d’aquells consells, tret d’algun cas concret. Un silenci que afecta fins i tot dues dones importants de la família vescomtal de Barcelona, les dues filles del comte Borrell II. El poc que en sabem apareix al testament d’una i en les prescripcions hereditàries de l’altra. Dues germanes que recorden els vells temps en els quals els monjos i els bisbes estaven sotmesos al poder del comte Borrell II, el seu pare. Però eren els temps d’abans de l’arribada d’Ermessenda, de la reforma cluniacenca i de les relacions amb el Papa de Roma; abans dels temps foscos de les assemblees de pau i treva de Déu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada