SO
Llinatge
noble originari del castell de So, al Donasà (LLenguadoc), la castellania del
qual tenia pel vescomtes de Cerdanya.
Una
línia romangué al Donasà, que senyorejà fins el 1711, quan Lluís XIV l’incorporà
a la corona per cessió de Louis d'Usson (forma francesa de So), marquès
de Bonac. A una altra línia pertangué Estefania
de So, filla d'Arnau (I) de So i
germana d'Arnau (II) de So,
castlans de So i de Queragut, els quals succeí. Fou casada amb Bernat de Llo (o
d'Alió) i foren pares d'Arnau (III) de
So (mort el 1308), que el 1260 rebé del rei Jaume I les senyories
d'Évol, Saorra, Estavar i Eus i la castlania de Puigbaladó i el 1266 en
propietat, però sota la senyoria dels vescomtes de Castellbò, So i Queragut.
Tenia també Font-rabiosa i Sautó. Amb la seva muller Geralda de Cortsaví fou pare
de Bernat (IV) de So i de Cortsaví (mort
vers el 1337), que heretà d'un oncle matern la baronia de Cortsaví. Fou un
magnat del rei Sanç I de Mallorca, i el 1320 ell i el vescomte Jaspert V de
Castellnou lluitaren a favor del vescomte Eimeric V de Narbona, nebot de Bernat
(V), contra Pere (VII) de Fenollet, vescomte d’illa, i el baró Guillem (III) de
Canet. Tot seguit s’alià amb aquest darrer per lluitar contra el baró Ademar
(IV) de Mosset. El 1335 el rei Jaume III de Mallorca li donà les castlanies de
Llívia i So i el creà vescomte d'Évol. Deixà dos fills: Joan (I) i Bernat de So (mort després del 1358),
que heretà en vida del pare la baronia de Cortsaví i la Bastida , que permutà
(1335) amb el rei per les senyories de Calça i Millars. Fou un dels magnats de
Jaume III de Mallorca, però acabà reconeixent Pere III de Catalunya-Aragó, que
el féu conseller i majordom seu. (Del seu fill Joan de So i de Bulteró, casat amb Margarida, senyora de Talavera
i Pavia, descendiren els So senyors de Talavera, extingits al s XV.) Joan (I) de So (mort el 1347), segon
vescomte d'Évol, romangué fidel a Jaume III de Mallorca, del qual fou
conseller. El 1345 Pere III li confiscà els béns, malgrat que li havia retut
homenatge el 1344. Uns quants anys abans el sobirà mallorquí li havia venut els
llocs de Jújols, Aiguatèbia i Ralleu de Conflent. Més tard Pere III l’indemnitzà
amb els castells de Sant Martí Sarroca
i Subirats, pertanyents a la família de la seva muller Elisabet de Vilaragut; des d’aleshores sembla que s’intitulà vescomte
de Santmartí o de Subirats. El vescomtat
d'Évol fou restituït el 1352 al seu fill Berenguer (I) de So i de Vilaragut, que morí jove, i l’heretà el
seu germà Bernat (V) de So i de Vilaragut, que es casà amb la pubilla Blanca
d'Aragall, la qual li aportà les senyories de Miralles, Queralt, Ansovell i
Arànser, i foren succeïts per llur fill Bernat
(VI) de So i d'Aragall (mort el 1413), capità general de Conflent i
Cerdanya, el qual assistí a l'expedició de Sardenya (1409) i fou governador del
palau papal d'Avinyó quan Benet XIII es trobava assetjat, i hagué de capitular
el 1411. La seva néta Blanca de So i de
Sagarriga aportà el vescomtat d'Évol al seu marit Pere Galceran de
Castre-Pinós i de Tramaced, i llurs descendents empraren algunes vegades com a primer
cognom el de So, bé sol, bé unit al de Castre-Pinó
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada