Sibil.la de Fortià - Reina de Catalunya i Aragò

SIBIL·LA DE FORTIÀ

Reina de Catalunya i Aragó

Anomenada la Fortiana (o Forciana) (Fortià?, vers 1350 – Barcelona 24 novembre de 1406), fou reina consort d’Aragó, de València, de Mallorca, de Sardenya i de Còrsega (nominal), duquessa consort d’Atenes i de Neopàtria i comtessa de Barcelona, Roselló, de Cerdanya i d’Empúries (1377 -1387). Als textos medievals el seu nom és escrit sovint Sibília de Forcià.

Sibil·la pertanyia al llinatge dels Fortià, filla de Berenguer de Fortià i de Francesca Vilamarí, de la baixa noblesa, amb possessions al medi rural empordanès, dins el comtat d’Empúries, del qual eren feudataris.

Era llavors una jove de gran bellesa però sense cap formació, entrà al servei de la reina Elionor de Sicília, que l’admeté entre les seves dames possiblement arran d’algun viatge reial a l’Empordà. A la cort s’arranjà el seu matrimoni, el 1371, amb Artal de Foces, noble aragonès llavors ja d’edat avançada protegit per Pere IV. Artal, de qui no va tenir descendència, mori el 1374 i la reina Elionor el 1375. Aviat la jove vídua va atreure l’atenció del monarca, aleshores amb 56 anys, i n’esdevingué l’amant, del que tingué una filla, Isabel, el 1376.

Els infants fills d’Elionor, Martí i sobretot el Joan, duc de Girona, van veure amb bons ulls que el pare mantingués aquest lligam, que evitava un nou matrimoni i i els problemes dinàstics que podria comportar. Però Pere III tenia uns altres plans, que desplagueren profundament el seu hereu quan es van fer realitat.

Efectivament, l’anunci del matrimoni dels amants reials, en el moment que esperava el segon fill, Pere, que morí de petit, conduí a unes tenses relacions entre el rei i el seu hereu, que aviat empitjorarien, implicarien Sibil·la i les esposes successives de Joan (Marta d’Armanyac i Violant de Bar), i facilitarien el perillós alineament de poderosos sector socials i polítics rere cadascun d’ells.

L’11 d’octubre de 1377, a Barcelona, Sibil·la es casà amb el rei Pere III el Cerimoniós, convertint-se així en la quarta muller del sobirà catalanoaragonès.

Fou coronada a Saragossa el 1381, cap del seus fillastres assistí a la coronació

Fou una de les tres reines catalanes que va tenir la Corona d’Aragó (amb Elisenda de Montcada i Margarida de Prades) i, sobretot, un cas excepcional entre les consorts dels seus monarques, ja que no procedia i d’una família reial ni de l’alta noblesa.

Del matrimoni de Sibil·la amb Pere III nasqueren:

• L’Infant Alfons d’Aragó (1376-1377). Comte de Morella, nascut abans del matrimoni i legitimitat el 1377. L’existència real d’aquest infant, però ha estat discutida, ja que no ha pogut ser documentat i només apareix citat a l’apèndix tardà de la Crònica de Pere el Cerimoniós.
• La infanta Isabel d’Aragó (1377-1424) casada el 1407 amb el comte Jaume II d’Urgell i àvia dels conestable Pere de Portugal.
• L’Infant Pere d’Aragó (1378-1379).
• Joan ?

De tots els de la seva família, el predilecte, el dilectíssim, el que tenia més a prop del cor, era el seu germà Bernat. Per ell són totes les preferències i atencions, concessions i jerarquies. Ho fa a mans partides de diners i robes de tota mena per a vestir com a germà de la Reina: li paga una taula de junyen que havia tingut a Barcelona, la casa que tenia llogada, les despeses i la provisió de la casa, un parament de cambra de tela vermella amb senyals, fet per en Pere Traver, perpunter de Barcelona, peces de Venècia, diverses cavalleries  pel seus us i per atzembles; àdhuc li manté els falcons .

Gestiona a prop del Rei perquè la donació feta al seu germà de les rendes, emoluments i drets adquirits de l’església de Saragossa siguin sense restriccions ni excepcions. Així mateix s’interessa amb un marmessor del seu primer marit, perquè faci remissió a  Bernat de lo que deu a N’Artal de Foçes.

Als començaments del seu regnat lo que primer procura es el pagament a jueus prestamistes de deutes del seu germà i després empenyorar objectes pertanyents a la mare Madona Francescha, agraint a Bernat Senesterra les gestions fetes. Tenia en tractes la compra per en Bernat, del castell de la Geltrú, però se’n desdiu.

El Rei, com a bon enamorat, compartia aquest afecte i ja a l’abril de 1376 el tenia al seu servei. Li concedeix 66.000 sous jaquesos, procedents en part de la venda a perpetuïtat feta amb els síndics i procuradors de la Universitat de la vila de Sarinyena, i comunitats dels seus llocs, de Granyen i altres pobles, situats a l’Aragó.

A petició de la Reina, en Pere, dóna al seu cunyat , 800 florins d’or, procedents de les composicions fetes per En Bernat de Fortià a Tarragona. Però ho concedeix amb la condició que se’n convertís en lo que el Rei devia de pagar per descarregar al Castell de Sant Martí Sarroca. Interinament els 800 florins seran portat a la Taula de canvi d’en Pere Pasqual, junt amb les 9.000 lliures que ja hi té per ell, en tal forma que n’ols pugi treure, ni uns ni altres, sense voluntat de la Reina . Així mateix ho escriu el Rei amb la ,mateixa data a en Pere Pasqual.

El Castell de Sant Martí Sarroca que l’Infant del mateix nom havia heretat de la seva mare, aquest se’l ven perpetualment a Mossèn Bernat de Fortià; i com per raó de la successió o vincle que hi te el primogènit ha de firmar dita venda, el Rei. També li escriu la madrastra amb el mateix objectiu. Joan; en el Monestir de Predicadors de Saragossa, dóna el seu beneplàcit a la vendició feta per l’Infant Martí, del castell de Sant Martí Sarroca, a Mossèn Bernat de Fortià. L’Infant Martí mana, a 15 de novembre de 1381, a Bartomeu de Vilafranca, que n’hi doni possessori.

Per la gestió d’en Bernat a Guissona, li concedeix 4.000 florins, dels que el Tresor del general d’Aragó ha de donar a l’arquebisbe de Saragossa, per lo que la Reina demana a Miquel Capella que vulgui facilitar l’operació, i lo mateix fa amb la Justícia aragonesa. El Rei fa donació de 300 florins per contribuir a pagar un fermall d’or que Sibil·la regala al seu germà, en el que hi ha encastades diverses perles i altres pedres precioses, que costà 600 florins d’or d’Aragó.

També concedeix a Bernat, i l’Infant Joan ho confirma, el lliure i franc alou de mer i mixta imperi, amb totes les jurisdiccions civils i criminals, alta i baixa, i altres qualsevol existents i tot lo que posseeixi i pugi posseir en el lloc i castell de la Geltrú, amb tot lo pertanyent a ell i el lloc del Palmarar (Montsó 26  de juliol 1383). Li fa donació del castell i vila de Borja (castell de Torrente, 21 de juny 1384), del castell i vila de Magallona del Regne d’Aragó. Les viles i llocs i castells de Cubelles, de Vilanova i de Fontrubía, confirmada per l’Infant Joan, en la vicaria de Vilafranca del Penedès, amb les quadres de Gallifa, de Rocacrespa, de Vilaseca, de Cunit, de Segur, de Puitart, de San Pere i d’Arro, amb tots llurs feus pertinències, molins, rèdits i drets.

Per poder tenir el castell i lloc de Borja, pertanyent a  donya Toda Pérez de Luna per donació del seu germà l’arquebisbe de Saragossa, el Rei ho compra i, en canvi, ven a dita noble els castell d’Aranda i de ‘Alagó, francs i quitis de totes cavalleries i altres càrrecs.

Amb la mort del rei l’any 1387 Sibil·la tement la represàlia dels seus fillastres, es va refugiar al castell de Sant Martí Sarroca. Sense resistència, la reina vídua s’entregà a la nova parella reial, Joan (futur Joan I) i la seva segona esposa, la francesa Violant de Bar. Dos del seus acompanyants, Berenguer d’Abella i Bartomeu Llunes, foren executats el 1387.

El suport de la petita noblesa i de la burgesia (sobretot del Consell de Cent de Barcelona, que Pere III li havia procurat), d’alguns nobles destacats com el comte Hug Roger II de Pallars Sobirà o del cardenal d’Aragó Pedro de Luna en nom del papa d’Avinyó Climent VII, impedí que Joan i Violant, i l’alta noblesa, poguessin anar massa lluny en la seva venjança.

Hagueren de renunciar, però ambdós a les donacions que els havia fet el rei Pere (les de Sibil·la passaren totes a la reina Violant), en canvi de pensions anuals, una de 25.000 sous per Sibil·la i una altra de 12.000 per Bernat de Fortià.

Joan I la reclogué durant un temps al castell de Montcada i finalment va poder residir, sota vigilància, a Barcelona. Martí l’Humà millorà les seves condicions de vida i la tractà amb més respecte. Sibil·la de Fortià morí a Barcelona el 24 de novembre de 1406.

Per ordre del rei Martí, fou enterrada, amb funerals d’estat, al convent de Sant Francesc (framenors) de Barcelona, lloc tradicional d’enterrament dels reis i reines de la Corona d’Aragó a la ciutat. Sibil·la hi ocupà el sepulcre que havia deixat lliura Alfons el Benigne en ser traslladat el 1396 al convent de Sant Francesc de Lleida. Mai no fou traslladada al panteó oficial de Poblet.

Quan el convent de Framenors fou enderrocat, el segle XIX, les seves despulles, com les dels altres personatges reials enterrats allí, foren traslladades, el 20 d’abril de 1852, a la catedral de Barcelona i dipositades primer en una urna encastada en el mur de la capella dels Màrtirs del claustre, sufragada per Isabel II, i, el 13 d’octubre de 1998, traslladades a l’interior del temple, en una altra urna col·locada sobre el mur esquerra de l’altar major..

Fins fa pocs anys s’ha pensat que la figura jacent d’una reina procedent de Framenors i actualment conservada al Museu Nacional d’Art de Catalunya corresponia a la tomba de la reina Sibil·la. S’ha pogut demostrar, però, que pertany a la tomba de Maria de Xipre.

L’oposició de la parella reial, Joan I i Violant de Bar, i de l’alta noblesa, triomfants amb l’entronització del primer el 1387, i el duríssim procés que va seguir a continuació contra Sibil·la i els seus familiars i aliats, van posar en circulació, ja des d’aquell moment, una imatge de Sibil·la de Fortià com a madrastra malvada, intrigant, dotada de poders malèfics, en última instància d’intrusa que ascendeix només gràcies als seus dot sexuals. Una imatge òbviament interessada i que no es correspon amb la veritat històrica, però que ha gaudit, ja des de l’Edat Mitjana, de poderosos altaveus.