El pagesos al castell de Sant Martí Sarroca, segle X

ELS PAGESOS.- (Per Josep Domènech)

Quan començà el sistema feudatari, després de l'any 966, les terres foren més ben treballades, principalment les que posseïa o dominava aquest castell.

Hi havia en aquell temps tres classes de pagesos, uns que posseïen terres d'arrendament perpetu i hereditari, uns altres que no estaven lligats per cap vincle de subjecció personal al propulari i els que estaven subjectes al Senyor, només com a homes propis i vassalls, la qual aquesta condició els unia a la d'estar adscrits a la gleva, és a dir que no podien deixar el prendi sense consentiment del Senyor, que per aquest consentiment cobrava un preu de redempció o rescat; aquests últims, eren els remences.

La major part de les terres conreades pel pagesos, no eren propietat d'ells, sinó que pertanyien a instituts eclesiàstics, esglésies,  monestirs o a un establiment benèfic, hospital o asil.

Els pagesos també rebien terres laborables en arrendament perpetu i hereditari i mitjançant un cànon anual fix en espècie, o en diners o bé una part del fruit o bé certes prestacions en serveis o treballs agrícoles.

Tanmateix la situació dels remences eren conjunt deplorable, la subjecció al Senyor directe del prendi, era molt estricta; posava el pagès enterament a mercè del Senyor i molt més quan s'ajuntava com succeïa moltes vegades, amb les qualitats del senyor directe d'un castell termal, per la concessió especial de la corona de jurisdicció civil i criminal del territori.

E. de Hinojosa: en el llibre del <Regiment 

senyorial de Catalunya>.

Qualitat del castell de Sant Martí Sarroca

QUALITAT DEL CASTELL.- (Per Josep Domènech)

Aquest castell des de la seva fundació fins el seu derrumbament sempre fou tingut per Burg.

La paraula Burg, significa lloc fortificat, tant si es tracta d'un suburbi, com d'un barri voltat de muralles com d'un castell, vila o plaça.

El que manava la part fortificada era anomenat Burgès, nom que avui encara és popular i es conserva.

A conseqüència d'ésser burg o castell fortificat, quan s'inventà la pólvora en el segles XIV fou rearmat amb canons, que la gent d'aquella època els anomenava trons de ferro o ballestes de tro, i més endavant bombardes.

Aquestes armes o canons eren de tamany petit i potser tenien quelcom de fusta, segons uns documents de l'any 1467 es troba la cèlebre Bombarda de les Drassanes de Barcelona traslladada a Puigcerdà lloc de lluita, aquesta era tota de ferro i de major calibre, cada vegada per carregar-la es necessitaven dotze quintes entre projectils i pólvora.

Els Tribunals - Castell de Sant Martí Sarroca

ELS TRIBUNALS,-  Per Josep Domènech

Des de l'ant 986 al 1010 que foren propietaris  del castell els vescomtes Galí i el seu fill Guillem, pel títol de veguer que posseïen administraven justícia a tota la comarca, tots els judicis ordinaris de la qual eren celebrats en aquest castell, més endavant quan s'acabaren els veguers, sols s'hi celebraren els judicis de la jurisdicció. o sigui, de les terres o pobles que el castell manava

Diu la història del dret de Catalunya, que allí on no hi havia castell, se celebraven a les esglésies o en llurs pòrtics i fins a l'aire lliure.

Si el cas era greu, es podia acudir al tribunal de la cúria del comte, la qual al segle XII rebé el nom de Mall, Audiència i Plet.

Aquest tribunal tenia un gran prestigi, estava constituït per prínceps, bisbes, abat, comtes, vescomtes, comdors, varvassors, filòsofs, savis i jutges i el qui  volia oposar-se a les decisions de la cúria o sigui aquest tribunal, era tingut per foll o boig i en la seva persona i bens, era castigat a discreció del príncep.

També hi havia el judici de Déu, que s'hi acudia quan els litigants no havia manera d'avenir-se.

Aquest judici tenia diverses proves, la primera era un combat o desafio a camp clos, amb escut i bastó i si es tractava de gent noble, era amb cavall, escut i llança.

El camp on es feia la prova tenia d'ésser quadrat, medint per cada costat vint-i-cinc destres, cada destre dotze pams.

No valia guarnir els cavalls amb pells d'esquirol o cues d'altres animals, per espantar el cavall del contrari..

Els cavallers, que prenien part en la lluita, eren pagats per la part vençuda, el vencedor s'indemnitzava el dany que havia rebut en la lluita.

També hi havia la prova de foc, l'aigua bullent, la els albats i altres, però les que hem dit eren las més freqüents.

El judici de Déu era copiat dels francs.

El temps godo no era autoritzat i en temps de la marca hispana tingué poca acceptació, pels homicidis l'usatge homicidium prohibia aquestes coses.

Unsatge Judicium in curia datum.

La noblesa del castell de Sant Martí Sarroca

NOBLESA AL CASTELL.- (Per Josep Domènech)

Quan el castell es trobava en propietat d'un comte, la jerarquia feudal es componia de la següent manera: primer el Compte, després el Vescomte, i seguia el Comdor, que era l'ajudant directe del comte en l'administració.

Quan el castell passava a propietat d'un simple Senyor, aquest adquiria el títol de Vasvassor,  nom que designava gran feudatari, que era considerat vassall respecte al comte i senyor respecte els vassalls.

També es fundà en la mateixa època la noblesa inferior, amb motiu d'éssers cridats al braç militar, els homes de paratge i caps de cases pairals que descendien dels primers homes de la terra.

Aquests formaven la noblesa de segon grau.

Quan el Senyor havia d'indemnitzar el dany d'algun dels seus vassalls, com el pagès o l'home d'armes que estava al seu servei la composició que havia d'esmenar era la següent, un pagès era valorat en sis unces, un cavaller com dos pagesos, un vasvassor com tants cavallers tenia a les seves ordres,  amb un mínim de cinc, un comdor com dos vasvassors i un vescomte com dos comdors.

De l'usatge 118 de Guillem Mª de Brogà;

Les Institucions - Castell de Sant Martí Sarroca

LES INSTITUCIONS.-   (Per Josep Domènech)

A últims del segle X o a primers del XI quan aquest castell començava una rama vescomtal s'hi troben dues institucions, la primera anomenada Somatent i la segona Via-fora, això és, sortien al carrer.

L'historiador E. de Hinojosa diu, que el somatent era la prestació de les armes dins un territori senyorial i que ni era purament catalana i que existia en diferents comtats, diferents formes i noms.

Els que servien aquesta institució eren cridats per un  corn o una campana, d'aquí els ve el nom que prengueren  Só metent i estava instituïda per la persecució de criminals i pertorbadors.

La Via fora era instituïda per les obres benèfiques o sigui anar a apagar foc, prestar un auxili, o altres necessitats pel estil i eren cridats per una autoritat o per un crit d'alarma o d'auxili.

Tots aquest serveis els prestaven els homes lliures quan no eren a ala guerra, els que no acudien a la crida, eren castigats amb una pena pecuariana.

Aquestes institucions van precisar o continuar en període vinent.

E. de Hinojosa

L'exèrcit al castell de Sant Martí Sarroca

L'EXERCIT  (Per Josep Domènech)

El feudatari, en virtut del feu, que posseïa. tenia l'obligació d'ajudar al seu senyor en la guerra, aquest compromís era fet per jurament.

Si el feudatari no podia complir-lo per sí mateix, procurava que un altre complís aquest servei al seu lloc.

Si el feu era d'alguna importància, el feudatari s'obligava més, a proporcionar al senyor, un cert número de cavallers que l'acompanyessin en la guerra, llavors moltes vegades es recorria a soldats mercenaris.

La companyia de gent d'armes rebia el nom de mainada.

Hi havia dues classes d'expedicions, la host i la cavalcada, la host era una expedició que durava diversos dies o mesos si convenia, la cavalcada era per un simple dia i per un sol terme.

Per anar a la host o a la cavalcada la gent eren cridats per lletres o missatgers.

Hi  havia un altre sistema per cridar-los al servei, anomenat Príncep namque, això és  si el príncep estava assetjat o si ell assetjava els seus enemics, o si sabia que algun sobirà anava contra ell per combatre'l, llavors cridava la gent, encenent focs, aleshores tots els homes tant cavallers com peons que tinguessin l'edat i es trobaven en situació de dur les armes, havien d'anar al seu auxili.

El servei militar obligatori es feia per convocatòria del sobirà o senyor del castell hi anaven compresos els bagatges, que en aquella època, aquest servei no estava pròpiament organitzat, d'aquí ve que d'alguns documents pot deduir-se que els pobles estaven obligats a prestar-los.

El homes i cavalls anaven armats o guarnits a la guerra, l'armadura completa era anomenada asberg o alsberg o guarniment, les armadures eren generalment de ferro, els grans personatges les tenien adornades amb peces de metall preciosos i aplicacions d'or i argent.

L'armadura que cobria el cap en deien la còfia, la que defensava el rostre barbadora, la que defensava els braços braonera i la que defensava la mà guant, el cos era cobert amb la cuirassa o lloriga.

Com a defensa mòbil per a reguardar-se del cops, els guerrers tenien l'escut i la daga, l'escut era de cuiro, en forma de cor.

Com a armes ofensives, tenien l'espasa i la llança, el dard i la guasarma eren llançadisses, les sagetes i ballestes eren disparades a l'arc.

Els cavallers expedicionaris, prenien a més de les vitualles una aljub, que era una galleda.

També hi havia màquines de guerra, que en català  eren anomenades enginys, eren totes de fusta, n'hi havia de tres classes, que els rústics o pagesos les anomenaven fenèvols, gosses i gates, els fenévols servien per tirar grosses pedres i les gosses i gates venien a ésser com arriets.

Els manejadors d'aquestes màquines de guerra havien de prestar jurament de fidelitat i obediència al Senyor.

J. Balari:  

pàg. 352.

La petita propietat durant part del segle X, XI i XII a Sant Martí Sarroca

LA FORMACIÓ DE LA PETITA PROPIETAT (Per Josep Domènech)

Durant part del segle X, XI i XII, es volgué formar per segona vegada la petita propietat, en aquest castell de Sant Martí Sarroca, d'aquesta decisió se'n deia a títol a precari.

La llei era la següent: un feudal o propietari cedia un troç de terra a un pagès a títol de Precari per tal que la plantés de vinya i la conreés durant set anys, el fruits eren partits per la meitat en tot aquest temps

Acabat el termini, la terra era també partida per la meitat de les quals una pel propietari i l'altra pel pagès, amb la condició que homes experts certifiquessin que la vinya estava ben plantada i conreada.

El pagès i els seus descendents la posseïen en propietat, però no podien donar aquesta meitat, ni alinear-la de cap manera a no ésser als donants, a llurs parents o a llurs posteritats, que podien comprar-la segon valoració dels experts.

Aquell que infringís el contracte havia de pagar a l'altre deu sous.