LLegendA TRADICIONAL DE BEATRIU DE MONTCADA
Autor:
José Carrers Vals.
Editorial:
Libsa.
ISBN:
84-662-0188-2 Beatriu de Montcada.
Fa
molt, molt, molt temps, el comte de Barcelona, En Ramon Berenguer IV, estava en
guerra amb un dels més poderosos nobles de Catalunya: Don Guillem de Montcada.
En va el comte tractava d’assossegar l’ambició del senyor Guillem, perquè la
supèrbia del noble no tenia límits i, es diu, fins i tot que va arribar a
pretendre el poder absolut a Barcelona. [...] El senyor Guillem vivia al seu
castell de Montcada amb la seva dona, Beatriu,
una de les joves més belles i més dolces de Catalunya, la bellesa havia fet
parlar.
El
poder de Don Guillem havia aconseguit que Beatriu
li donés el sí a l’església [...] Però el cor de Beatriu tenia un amo i ni tan sols la força bruta del seu espòs
havia aconseguit dominar aquesta passió: des de molt jove, la preciosa donzella
havia estimat a Guillem de Santmartí,
un cavaller ben plantat i gentil, més donat a les cançons amoroses que a
l’espasa. El trobador havia cortejat a Beatriu
des de molt jove i la noia havia quedat enamorada de la seva cortesia i
galanura [...]
Tots
dos amants seguien veient-se en secret i el poeta anava al castell de Montcada
quan el senyor es trobava fora. Una tendra cançó d’amor servia perquè Beatriu obrís la seva finestra i el
trobador escalés fins l’alcova del seu fidel estimada. Aquests amors eren
coneguts per tothom a Catalunya, excepte pel iracund senyor Guillem, més ocupat
en destronar al seu enemic que en desar la casa pròpia. El senyor de Montcada
havia reunit, una vegada, a tots els cavallers al castell. Hi havia també
nobles, guerrers i soldats de fortuna arribats des de França, Aragó i Castella.
Era a la idea de Don Guillem donar
l’assalt definitiu a Barcelona i desterrar al comte Berenguer IV. Per a això
havia disposat una gran tall a la que cadascú donaria la seva opinió i es
disposaria per a la guerra oberta. Però era Don Guillem qui portava la veu
cantant i tot el que ell deia s’acceptava immediatament.[...]
En
els conclaves bèl·lics estava també Guillem
de Santmartí, a qui tots - excepte el senyor de Montcada - veien com a
amant de la senyora Beatriu, més que
com un guerrer disposat a donar la vida. [...] No és costum, el senyor de
Montcada va celebrar un festí en el qual s’hauria de decidir qui seria el
senescal de l’exèrcit, és a dir: el capità de totes les tropes. No és privilegi
de les dames assenyalar aquest honor, tots van estar d’acord que la pròpia Beatriu de Montcada designés al cabdill
que tindria la glòria d’enderrocar al comte de Barcelona. [...] A la cerimònia,
la dama en qüestió hauria de lliurar una copa de plata al futur cabdill, i amb
aquest gest quedava certificada la validesa del càrrec de capità. Però Beatriu va actuar de manera imprevist.
Acompanyada per set donzelles bellíssimes, la senyora de Montcada abocar vi i
mel a la copa cerimonial i, després de beure el dolç nèctar, va oferir la copa
de plata ... ¡A Guillem de Santmartí!
Un
murmuri de desaprovació va recórrer la volta de la sala, i fins i tot alguns
reien obertament. - Com vols disposar les tropes, poeta? - Es burlaven - En
versos d’art major? No obstant això, tots van beure de la copa de plata, ja que
així havia de consolidar l’aliança. Però quan la copa va arribar a mans del
senyor de Montcada, aquest la va llançar violentament i es va aixecar de la
taula mostrant el seu enuig: - Demà parlarem, senyors. I va tancar la sessió de
mala manera. L’endemà, Don Guillem de Montcada va creuar el pati del castell
seguit de quatre guàrdies armats fins a les dents. Va pujar a grans gambades a
la seva cambra i allí va trobar a Beatriu,
la seva dona. Ella va advertir que la ira es reflectia en el rostre del seu
marit. - Maleïda guineu! - Va dir - Ets la vergonya de la meva casa! ¡Lleváosla
i encerradla a les masmorres! Els guàrdies van capturar a Beatriu i li van col·locar fortes cadenes al coll, les mans i els
peus. Després, la van traslladar per les galeries del castell i van baixar una
escala de quatre-cents esglaons: allà baix, en les profunditats sinistres de
Montcada, s’obria una profunda balma, utilitzada des de temps immemorables per
donar suplici als reus. Els ossos dels morts s’apilaven en les cantonades i un
fangar de fang i sang era el sòl sobre el que caminava Beatriu.
Va
ser llançada a una cel•la i allà, enmig de la terrible foscor, va ser oblidada
per sempre. Així ho havia ordenat el senyor de Montcada: << Echadla a les
coves i que ningú baixi a visitar-la: que es mengi les rates o que les rates se
la mengin a ella, tant me fa >>.
No
es va aturar aquí la terrible venjança de Montcada: a les tres de la matinada, quan
encara no havia cantat el gall i tot el castell estava adormit, va entrar en
l’alcova on descansava el cavaller Guillem
de Santmartí. No obstant això, no ho va trobar al llit, sinó despert i
escrivint un apassionat poema a la llum d’una candela. - Ara podràs llegir
aquests versos al teu estimada, traïdor. Amb aquestes paraules, el senyor de
Montcada va ordenar als seus soldats que el apressessin i que el baixessin a la
terrible presó. Mentre baixava per l’escala, carregat de cadenes i sacsejat
pels guàrdies, Guillem de Santmartí
va sentir al senyor Guillem que, amb grans riallades, deia: - ¡Obre bé els
ulls, poeta, o no podràs distingir les lletres!
Va
ser llançat de mala manera en el fang d’ona cel•la i quan es va fer el silenci
a penes podia escoltar el discórrer de l’aigua sobre les parets i algunes
feristeles que es movien en les esquerdes de la presó. Tot romania en la més
lúgubre foscor. Tot d’una, en un extrem de la galeria va sentir un feble
murmuri ... ¡Una dona sanglotava, morta de fred! No podia veure el seu rostre,
però el cor li deia que era la seva estimada Beatriu i que els seus amors havien estat descoberts. El infame
senyor de Montcada els havia tancat en aquelles presons, don ningú va poder
sortir mai.
Guillem de Santmartí va avançar al costat de la paret i va poder notar
que encara hi havia cadàvers en el fang: a penes va poder sortejar-hi espantar
les rates que se’ls estaven menjant. Va arribar finalment a prop de Beatriu i tots dos van poder abraçar:
al cap, fins i tot en la mort romandrien units. Allà van passar set dies,
encara que per a ells tot era nit i penombres. Ja les rates i colobres
començaven a acaçar-los, impacients per la tardança de la seva mort, quan van
sentir que l’aigua es lliscava per una obertura en un extrem de la cel•la. Si
l’aigua corria per allà, significava que un pou o riu subterrani acollia el
cabal i aquesta era l'única sortida possible. Només armats amb les seves ungles
i amb els còdols despresos pel mur van excavar i van excavar fins que es van
fer sang a les mans, però per fi van poder obrir un forat pel qual internar-se
en la immensa caverna perforada sota el castell de Montcada.
Per
fi lliures , van anar al palau del Comte de Barcelona. Allà, Beatriu i el seu amant, van informar
al comte de les traïcions que se li preparaven. Berenguer IV els va acollir en
la seva cort i va enviar correus al Papa perquè anul·lés el matrimoni de Beatriu, ja que la jove s’havia esposat
contra la seva voluntat i només per la tirania del senyor de Montcada. Les
noves noces de Guillem i Beatriu van
ser presidides per el propi comte en Ramon Berenguer, i es van celebrar grans
festes a Barcelona, on es recorda amb emoció la fidelitat i la passió dels dos
amants.
