Guisla de Besora

GUISLA DE BESORA

Era filla de Gombau I de Besora que fou un conseller i amic de la comtessa de Barcelona Ermessenda de Carcassona que va tenir una influència molt gran als afers polítics de l’època.

Fou la segona muller de Mir Geribert. Tingueren diversos fills: Bernat, que fou Clergue, Arnau I de Santmartí, Gombau Mir II de Besora i Ramon Mir.

Bernat de Santmartí

BERNAT DE SANTMARTÍ

Mort jove

Fill de Guillem I de Santmartí i d’Adelaida, es va casar amb Ermengarda, filla de Riquilda i Udalard I, tingueren dos fills Udalard II, vescompte de Barcelona (+ v 1077), i Adelaida.

Mir Geribert, Príncep d'Olèrdola

MIR GERIBERT. PRÍNCEP D’OLÈRDOLA

Mir Geribert (?- Tortosa 1060) va ser un important noble català  que va ser capaç de posar en entredit l’hegemonia comtal barcelonina. La seva revolta nobiliària hagués pogut canviar la història si hagués tingut èxit en la seva empresa. Possiblement Catalunya hagués tingut una història molt diferent si aquest noble de frontera hagués aconseguit els seus propòsits.

EL PENEDÈS DE L'ANY MIL I LES NOVES FRONTERES

El Penedès era un país fronterer dels cristians front els sarraïns  Els musulmans de l’època tenien com a posicions avencades l’arc format per Lleida-Tortosa. Al 985 va haver-hi un important fet que va fer trontollar la delicada pau d'aquesta turbulenta terra, el cabdill musulmà  Al-Mansur va començar una invasió i, Olèrdola, una població altament fortificada, va caure juntament amb altres castells penedesencs, cosa que va deixar la via lliure perquè els sarrains arribessin a Barcelona el 6 de juliol del mateix any.

Després de la invasió del cabdill musulmà ,Olèrdola va quedar devastada i deserta. Els atacs dels musulmans (ràtzies) es caracteritzaven perquè només pretenien rapinyar, assaltar, destruir o rebre pagues de submissió, tot sense imposar guarnicions permanents ni càrregues tributàries perennes. No és fins el 992 que començà  a fer-se alguna cosa quan l’ardiaca Seniofred restaura l’església de Sant Miquel i de Sant Pere tot repoblant la ciutat.

Cal destacar també l’aparició de nobles valents disposats a lluitar per preservar aquelles terres que podien caure en mans de l’enemic natural. Galí, governador i veguer de les fronteres del Penedès, havia emprés des del seu castell de Sant Martí Sarroca sobre el riu Foix, la colonització dels erms i els estanys de Calders ocupant terres del Baix Penedès.

Unes noves fronteres es perfilaven als volts de l'any mil. La mateixa Barcelona havia estat ciutat fronterera on el seu poder just arribava a la riba esquerra del Llobregat, davant els sarrains ocupaven l’arc Tortosa-Lleida, emparada Tortosa per les muntanyes de Cardó, Tivissa i Vandellòs i Lleida per les de la Segarra. Així­ doncs entre les dues forces quedaven, com a vasta terra de ningú, les valls de l'Anoia, del Gaià  i el Penedès, amb l’espai que, després del massís del Garraf arriba fins el marge dret del Llobregat.

Es en aquesta terra de ningú on es feien trobades entre musulmans i cristians amb uns importants intercanvis comercials. Poc a poc aquesta terra va començar a deixar de ser de ningú i, gràcies a la fortalesa d'Olèrdola, la casa comtal de Barcelona va estendre el seu poder fins el marge esquerra del Gaià ja que es veia clar que la capital no podia quedar tant a prop de la frontera.

ELS NOBLES DE LA MARCA

 El vescomte Guitard I del casal de Barcelona (+ vers 985) estava casat amb Geriberga (+ v 1010) i sembla que la parella va tenir quatre fills. El primer va ser Udalard I (+ v 1014), posteriorment nomenat vescomte com el seu pare, que es va casar amb Riquilda de Barcelona i varen tenir com a fill en Guislabert que primer va ser vescomte i desprès va aconseguir el bisbat de Barcelona, el segon va ser Adalbert (+ 1010) el tercer fill va ser Geribert que es va casar amb Ermengarda que era germana del compte Ramon Borrell i l’últim de tots els fulls va ser en Folc.

Del matrimoni de Geribert (fill del vescomte) i de Ermengarda (germana del comte) va néixer en Mir Geribert un personatge que era net del vescompte Guitard I, cosí del bisbe de Barcelona i nebot per part de mare del mateix comte Ramon Borrell, la família doncs que estava emparentada amb el Casal de Barcelona que era el poder hegemònic i per altre banda hi tenien un alt dignatari eclesiàstic.

A més a més aquest noble Penedesenc havia aconseguit, part per herència i part pels seus dos matrimonis, una bona part de l'Alt Penedès: Olèrdola, Robes, Subirats, Sant Martí Sarroca, Cezina, Lavit... El seu poder era important, un dels grans dins del comtat de Barcelona i, com a tal, la màxima personalitat dins del territori de la marca. Segons comenta en Ramon Planes en el seu petit llibre Un príncep per Olèrdola (L’aventura de Mir Geribert) “Tenia aquest poder a les mans i era home altiu i esquerp i amb l’esperit ben sadollat de l’ambient turbulent de la seva època”.

MIR GERIBERT CONTRA L’ESGLÉSIA

En l’ambient de conquesta i repoblació de terres despoblades hi havia vàries tensions. Els nobles que s’ocupaven de guerrejar amb l’enemic tenien la necessitat d’ocupar aquelles terres que amb suor i sang havien aconseguit però l’església també hi volia part del seu pastís i el poder comtal veia amb més bons ulls que les terres conquerides quedessin en mans de la santa mare església que en mans de nobles guerrers amb ganes de grandesa i poder.

L’aprisió era la forma que tenien els nobles de ocupar les terres conquerides. Galí de Santmartí governador i veguer de les terres del Penedès, va aconseguir unes terres a la marca habitada, a Calders. Amb la seva mort la seva dona Adelaida i el seu fill Guillem I de Santmartí varen construir una fortalesa i van fer conrear les terres. Però aquelles riques terres (es coneix que hi havia uns estanys on es podia pescar) van captar l’atenció d'un home ambiciós, l’abat del monestir de Sant Cugat, en Guitard. 

El monestir de Sant Cugat s’havia convertit en referència per la repoblació cristiana de les terres conquerides als sarraïns i tenien el beneplàcit de la família comtal Barcelonina. Amb la necessitat que hi havia en aquells temps de reconstruir i fer créixer el mateix monestir (segons sembla molt deteriorat per l’atac d’Almasur) era necessari aconseguir terres que donessin beneficis. l’abat Guitard va protestar davant del compte dient que no sabia res de l’aprisió i que la possessió de Calders feia molt de temps que estava confirmada a favor de la seva església per decret reial i privilegis dels romans pontífex.

Podem imaginar la cara que van posar els membres de la família dels Santmartí al descobrir que l’abat els hi volia treure aquelles terres que amb grans despeses, treballs fatigosos i perills havien tret de l’erm, hi havien cultivat i construït fortaleses. El compte Ramon Borrell va repel·lir l’aprisió per mitjà  d'un ordre tot declarant Calders com a propietat de l’església de Sant Cugat.

Tot hagués quedat tranquil si no fos que al 1032 un altre noble tornava a reclamar aquelles terres com a seves. Aquesta vegada en Guitard no s’enfrontava a una petita família de la marca formada per un hereu i una vídua sinó que s’enfrontava a un dels grans magnats del Penedès, en Mir Geribert. Aquest noble s’havia casat amb Dispòsia, filla de Guillem I de Santmartí i ara reclamava el que el pertanyia pel seu matrimoni.

El plet organitzat per en Mir va fer molt de soroll, els jutges van escoltar totes dues parts. En Guitard va parlar d'un decret del rei franc Lotari on s’indicava que concedia i confirmava que l’església de Sant Cugat havia de ser propietària de tots els bens concedits i que actualment tenia el monestir, aquest decret era confirmat pel seu pare Ludovic. Malauradament aquells documents havien estat destruïts per la invasió dels pagans que van ocupar Barcelona (atac d'Al-Mansur al 985).

Els jutges al no tenir els documents van decidir prendre testimonis, més aviat de la banda de l’abat que del mateix Mir ja que, segons semblava, el desaparegut decret d’en Ludovic era anterior a l’aprisio que Galí havia fet sobre aquelles terres. Així doncs l’abat va demanar vuit dies per poder presentar els testimonis.

Llegir els fets ocorreguts durant aquest fets un no pot evitar tenir la sensació que hi ha una lluita entre dos poders importants i que dins d'aquesta lluita hi ha certa corrupció que implica que l’únic guanyador es aquell amb una estratègia més acurada i uns aliats poderosos.

El jutge Bonfill Marc va rebre com a testimonis hàbils en Gomar i Guillara que, segons en Ramon Planes en l’obra citada anteriorment, eren “decrèpits i malalts”, aquests van dir que coneixien de l’existència de l’esmenta’t decret de Ludovic i com aquest va ser destruït per l’atac dels musulmans.

Al cap d'uns dies es varen reunir de nou els jutges Bonfill Marc, Guifred Guillem i Vives a l’església de Santa Maria al costat de Martorell per tenir en consideració els testimonis de l’abat i desprès d'un debat força llarg es va veure que l’abat tenia raó i que si els testimonis deien la veritat estava clar que el decret era anterior a l’aprisió de Galí i que, per tant, no era necessari prendre declaració dels testimonis de Mir Geribert, s’argumentava que l’aprisio era una apropiació de coses que eren de la Santa Església de Déu i que aquesta era la primera ocupant.

Tornava aquí a sorgir la tensió que hi havia a la terra de frontera, en opinió dels jutges era molt millor que a terres de la marca, per lluitar contra els pagans, hi fes acte de presència l’església, més de fiar que un noble arrauxat i rude. En Mir va esclatar davant d'aquella injustícia i va declarar en veu alta que era injust el dret de l’església de Sant Cugat i just el dret dels seus fills, dit això va marxar sense el permís del tribunal tot tancant la porta amb gran estrèpit darrera seu.

Es important parar un moment i reflexionar sobre les accions del noble penedesenc. En Mir Geribert tenia raó? o potser la seva ambició era massa elevada? Sense saber-ho el nostre protagonista estava posant sobre la taula un problema jurídic que s’arrossegava des de l’època del reis francs. El fet que una llei feta per un rei carolingi tingués validesa en un moment en que els comtes ja no tenien cap relació amb els monarques francs ja inexistents. Perquè servir l’antiga llei visigoda que era una llegat d'un passat allunyat de les realitats de l’època? Certament es evident la necessitat d'una legislació nacional pròpia que, més endavant, es formaria amb la redacció dels Usatges que, curiosament, van ser fets pel mateix jutge Ponç Bonfill Marc.

La màquina administrativa ja estava en marxa, desprès del plet es va establir per escrit que el monestir de Sant Cugat es quedaria amb les terres dels Santmartí i que, per tant, ningú podria remoure aquell plet per reclamar-lo de nou, per allò que disposaven les lleis contra les peticions injustes i s’establia que es pagaria dotze lliures d'or puríssim a aquell que fos feta injustícia. Aquesta sentència la firma el jutge Bonfill Marc, clergue jutge i paborde de la Seu de Barcelona i juntament amb ells comtes, bisbes, altres jutges i homes bons.

No obstant la sentència no va ser ferma ja que, en consideració del jutge, es va reservar legalment el dret de Mir a reclamar-la. Aquell noble que no desemparava en el camp de batalla no es rendiria fàcilment. Va comparèixer davant del jutge Bonfill Marc a Barcelona i va dir-li que podia acusar racionalment els testimonis que havien declarat a favor del monestir. El jutge va escoltar pacientment el que el noble li havia d'explicar  El sacerdot que va ser nomenat per prendre els testimonis era un tal Gelmir, aquest personatge havia estat primer monjo, després sacerdot per acabar apostatant i passar a l’estat laic i se’l coneixia per la seva afició a les concubines de les quals havia tingut fills. De Guillara, un dels testimonis, va comentar que havia comés adulteri i que ho havia reconegut en l’audiència de l’abat Guitatd i de Gomar, que s’havia fet circumcidar, desviant-se així­ de la fe cristina i imitant la dels muslims. 

Els càrrecs contra els seus enemics eren considerables i demostra que la corrupció dels costums ve de lluny. El jutge va preguntar si per mitjà  de testimonis idonis i en número suficient podia provar les seves acusacions, el noble va dir que cercaria els testimonis i demanava al jutge que fes un manament a les persones idònies per a que s’encarreguessin del testimoni de l’aprisió o presa de possessió del mateix Galí­ ja que eren dos homes (Guiscafred i Llobató) molt grans i en un pobre estat de salut.

En Bonfill Marc li va dir que abans de fer aquest manament per tal d'acceptar els seus testimonis primer havia de provar que els testimonis de l’abat eren falsos, sembla que en Mir Geribert va acceptar. Seguidament el jutge va avisar sobre aquest fet a l’abat Guitard i al vescomte Guislabert (cosí de Mir Geribert i que ocupava el càrrec de vescomte temporalment). Els avisats van dir que se'ls obligava injustament a reprendre l’audiència perquè havien passat els sis mesos donats per poder motejar d'infàmia els testimonis. Amb tot, l’un i l’altre van comparèixer el dia i en el lloc assenyalats que era l’església de Santa Maria de Cornellà, del territori de Barcelona.

Però en Mir Geribert no es va presentar i el jutge va quedar convençut que el noble no podia ni legal ni racionalment motejar d'infàmia els testimonis i provar que havien donat fals testimoni, es va confirmar la sentència a favor del monestir de Sant Cugat. No obstant, per assegurar-se de que aquesta sentència fos definitivament ferma, el jutge va esperar al Mir durant onze dies desprès del termini assenyalat perquè comparegués, per si tenia res a dir. Com sigui que no va comparèixer el jutge va confirmar el dret de domini de l’antiga possessió. Varen firmar la sentència Ponç Bonfill Marc, segueixen quaranta-set signatures de testimonis, entre els quals hi ha el compte Berenguer Ramon I "el Corbat" (1018-1035), el vescomte Guislabert, el bisbe Guadall, levites i altres jutges.

EL PRÍNCEP D’OLÈRDOLA I LA SEVA REVOLTA

En Mir Geribert era rancorós i, per descomptat, que tornaria a guerrejar per defensar els seus interessos enfront del poder establert de comptes i eclesiàstics. Davant d'ell, com ja hem dit, hi havia una terra de ningú entre la frontera cristiana y musulmana. Aquell home audaç va pensar que aquell territori que dominava des de la seva fortalesa a Olèrdola podia convertir-se en un Estat-tampó entre cristians i sarraïns  Un Estat dirigit per cristians capaços de col·laborar amb l’enemic tradicional trencant d'aquesta manera amb l’idea de Reconquesta que es començava a perfilar i tot pensant que l’arc Lleida-Tortosa romandria sempre en mans sarraïnes.

La situació permetia pensar en tot això. Les lluites entre els cabdills invasors, la pugna a la mateixa Casa de Barcelona i els altres comtats de la Catalunya Vella, tot feia pensar que aquella terra de ningú podia ser una terra d'algú que reeixís un enclau comercial entre dos Estats poderosos. Mir Geribert devia tenir que Olèrdola era el pany i la clau del pas de la Catalunya Vella a la Nova i ell pensa  en apoderar-se d'aquesta clau.

Les idees d'aquell noble de frontera sembla que van agradar a cert personatge important a Barcelona. L’hem vist de passada en l'anterior judici on en Mir va perdre terres en favor del monestir de Sant Cugat, en Guislabert, el cosí del nostre protagonista, havia estat vescompte durant la minoria d’edat del seu nebot Udalard i al 1034 va esdevenir bisbe de Barcelona. Aquest home, culte i intrigant, que va posar-se al costat de l’abat Guitard ara es posava al costat del seu cosí per anar en contra del compte Ramon Berenguer (el Vell) i van iniciar un pla ambiciós amb gran diplomàcia per assestar un fort cop desprès de tenir lligats tots els fils.

Així­ doncs en Mir tenia importants recolzaments a Barcelona (el bisbe Guislabert i el vescomte Udalard II), a les seves terres molts eren els nobles que li feien costat (Bernat Senred i Ramon de Mediona entre altres) i va aprofitar la tivantor que hi havia a la Casa Comtal Barcelonina entre la comtessa avia Ermessenda i el comte Ramon Berenguer posant-se a favor d’un o d’altre segons els seus interessos.

Va començar una guerra encoberta amb petits conflictes a les terres frontereres i dins de la mateixa ciutat de Barcelona. Mir Geribert va aliar-se amb alguns dels cabdills musulmans per iniciar certs atacs puntuals en terres cristianes i va convidar als enemics tradicionals a deixar de pagar les /paries/ un impost que suposava uns importants ingressos pels comtes. Dins la ciutat el fill de Mir, Bernat, que era clergue de la catedral dirigia els atacs que es feien des del Castell de Montjuic propietat de Mir.

Mentre els seus aliats promovien aldarulls dins de la ciutat, Mir Geribert es revoltà  obertament. Al 1041 es va proclamar com a Príncep d'Olèrdola i prengué actituds de sobirà  com hereu del patrimoni del veguer de Santmartí amb un important poder sobre el Penedès i una part del Baix Llobregat. Aquella acció va molestar en sobre manera al comte que possiblement no podia suportar que aquell noble de frontera li fes ombra.

La lluita entre les dues potències estava servida, el nou Príncep d'Olèrdola va continuar amb els seus atacs i aviat va arribar als dominis de Ramon Berenguer i, per aquest fet, el comte de Barcelona va atacar la mateixa capital d'Olèrdola, el turó fortificat va tornar a rebre la fúria de les armes. Mir Geribert no devia ésser-hi, més aviat romania en el seu castell de Lavid o de Sant Martí­ Sarroca.

Però Ramon Berenguer era pacient i més donat a resoldre els conflictes per la via diplomàtica que no pas per la força de les armes, va esperar el moment de la submissió o de pacte. L'any 1044 el Comte de Barcelona i el Príncep d'Olèrdola van presentar-se en un tribunal presidit pel bisbe Oliba de Vic i allí  es van exposar els greuges que en Mir Geribert i els seus fills Bernat i Gombau havien fet contra els interessos de la Casa Comtal Barcelonina, el fet de que el noble penedesenc hagués pactat amb els sarrains que aquests últims refusessin la paga de les /pàries /confirmava una relació entre els enemics infidels i el titulat príncep. Davant d’aquesta acusació, suposem que aliar-se amb l’enemic era una afronta molt greu, el bisbe Guislabert i el vescomte es reconcilien amb el comte, però en Mir Geribert no s’avingué a la sentència donada, la considerà  nul·la i tornà a les seves accions bèl·liques contra les terres del comtat barceloní.

Podem imaginar que desprès de tot això el comte va rumiar molt el seu següent pas i va demostrar, una vegada més, que era un gran diplomàtic. Les terres del Penedès eren del seu germà Sanç Berenguer aquest va renunciar a la titularitat d’aquell territori a favor de Ramon Berenguer, aquest gest polí­tic volia cercar la pau en reunir les terres d’un i altre territori sota una sobirania única, així­ el comte anomenat el Vell aconseguia posar contra l’espasa i la paret a en Mir Geribert que ara s’engrutava el cap de l'Estat.

Parem un moment per veure la importància de la revolta d’en Mir Geribert que, poc a poc, va arribant a la seva fi. Si el príncep d'Olèrdola hagués tingut èxit en la seva empresa no s’hagués format una nació catalana amb Barcelona com a nucli central, el nostre destí com a catalans hagués estat molt diferent. Així­ doncs Mir Geribert que ara el veiem tant insignificant en el conjunt de la nostra història hauria pogut enterbolir el nostre caminar com a poble català. Creant un estat entre les dues fronteres hagués impedit el procés de Reconquesta que va ser el segell de glòria dels nostres comptes-reis, els comtes no haguessin estat capaços d’establir la seva frontera al Llobregat, els sobirans de la Casa de Barcelona no haguessin prestat ajuda a altres monarques peninsulars o potser els francs haguessin tingut la temptació de tornar a conquerir les terres fins el Llobregat o fins l'Ebre i tot.

Al 1052 el Príncep d'Olèrdola torna a presentar-se a un tribunal presidit per l’arquebisbe Guifred de Narbona, amb els bisbes de Barcelona, Girona i Vic on l’obliguen a tornar les franqueses d'Olèrdola i condemnat a multes. En aquell moment el comte no passa per un bon moment, el seu nou matrimoni amb Almodis de la Marca endut per una veritable passió amorosa l’ha portat a enemistar-se de nou amb la seva avia Ermessenda això provoca que en Mir Geribert es torni a revoltar i aquesta revolta s’estengués pels comtat d'Ausona, pel Vallès, a Caldes de Montbui etc.

Varen passar els anys i en Ramon Berenguer rep un missatge mentre està  a Camarasa on està  resolent uns litigis amb el rei Almudéjar de Lleida. El missatge es de Mir Geribert que li demana la reconciliació a la desesperada, el Príncep d'Olèrdola ja havia perdut tot el Penedès mentre que el comte de Barcelona s’havia afermat políticament i tenia un gran prestigi i només li havia calgut algunes demostracions de força que, amb l’ajuda dels mateixos penedesencs cansats de tanta revolta, el van ajudar a recuperar el territori.

Al 1059 el comte va enviar dos negociadors a Tortosa, l’abat Berenguer i Guillem Bernat ja que Mir Geribert es trobava exiliat a mans del rei Muqtàdir a qui havia demanat ajut, cosa que deixava palès, ara si a cara descoberta, els seus pactes amb els sarrains. El rei musulmà  no es va voler embolicar i la trobada va arribar a bon fi, en Mir Geribert es presentà  desprès a Barcelona i pactà .

La sentència va ser pronunciada per un “magne tribunal” constituït pels bisbes de Barcelona, Girona i Vic, pels vescomtes Ramon Folc de Cardona, Ponç Gerau de Girona i el vescomte Dalmau, pels magnats i jutges Umbert Ot, Ramon Ademar, Ramon Arnau i Artau Guadald. El castell del Port de Montjuic va passar a mans de la casa comtal i el Príncep d'Olèrdola reconeixia no poder establir-se mai més a les terres d'Olèrdola sense donar-ne l’homenatge necessari el comte sobirà , els castells d'Eramprunyà  i d'Olèrdola foren encomanats a la seva muller Guisla amb facultat per deixar-los als seus fills, en Mir ja no farà  servir el títol d'Olèrdola sinó el de Sant Martí Sarroca.

Despullat dels seus honors i glòries ens trobem un Mir Geribert possiblement envellit i realment penedit (no sabem si per obligació) tot i així no es un home de mitges tintes: o rebel o donar-ho tot pel comte, l'any 1060 forma part d’una expedició contra el castell de Mora d'Ebre, allí  serà  on trobarà  la mort. "Fou mort pels sarrains de la ciutat de Tortosa amb els seus fills i els seus homes" precisa Rovira i Virgili, havia mort l’home que havia estat capaç de enfrontar-se a un poder naixent aliant-se amb els seus propis enemics, uns aliats que eren els mateixos que li havien tret la vida. Allunyat de la seva terra en una de les ribes del riu Ebre potser l’últim pensament d’en Mir Geribert va ser el record d’haver estat el Príncep d'Olèrdola, senyor del migdia català .

Font: HISTOJOVE

Dispòsia de Santmartí

 DISPÒSIA DE SANTMARTÍ

(Dospòsia de Santos Martí)

Heretà el castell del seu pare Guillem I, (morta abans de 1033),  primera muller del magnat Mir Geribert, senyor d’Olèrdola, tingueren dos fills, Guillem II i Bernat, que fou clergue, mort el 1060.

Guillem I de Santmartí

GUILLEM (I) DE SANTMARTÍ

Guillem, que fou veguer de Sant Martí Sarroca, se’n parla ja el 1002 i sembla que morí en l’expedició de catalans a Còrdova del 1010. Adelaida, la seva vídua, pledejava el 1013 amb el monestir de Sant Cugat per la possessió dels estanys de Calders. Dispòsia, la seva filla, fou la primera muller de Mir Geribert, i així la casa de Santmartí passà a la descendència del qui s’anomenà príncep d'Olèrdola.

Adelaida - Muller de Guillem I de Santmartí

ADELAIDA

?, segle X — ?, segle XI

Muller de Guillem I de Santmartí, senyor del castell de Sant Martí Sarroca i de les terres i els estanys de Calders, sobre els quals mantenia plets amb el monestir de San Cugat.

Essent ja vídua (1010), una cèlebre sentència comtal partí aquelles terres entre els litigants (1013). Després, el plet fou resolt favorablement al monestir (1017) contra Adelaida. Però la lluita entre la família vescomtal barcelonina i els Santmartí durà encara anys. 

Un dels personatges femenins més atractius vinculats al clan dels vescomtes de Barcelona és Adelaida, vídua de Guillem, vicarius de Sant Martí Sarroca. El poc que sabem de la seva vida és una història extraordinària que ens parla a bastament dels obstacles a què s’enfrontaven les dames de l’alta societat quan topaven contra el poder dels monjos i també sobre els usos i costums de les dones aristocràtiques.

Adelaida es va enfrontar amb l’abat Guitard de Sant Cugat del Vallès per l’herència del seu sogre Galí de Santmartí i del seu marit Guillem de Santmartí que, segons ella, havia de pertànyer al seu fill i no al monestir que la reclamava en nom d'una suposada donació imperial. El plet la va fer famosa per la fermesa i l’elegància a l’hora de defensar el que considerava legítims drets de la família. En aquesta difícil prova va aprendre molt sobre el destí que la cultura monàstica tenia reservat a les dones de la seva condició. Des d'aleshores sempre va tenir prou motius per sentir-se orgullosa, tot i que la causa la tenia perduda abans de començar. L’error de l’abat de Sant Cugat, tanmateix, va ser carregar contra ella.

La família va emparar Adelaida, no només perquè tenia raó, sobretot perquè la seva manera de ser la feia destacar per damunt de les altres dames de l’època. I, sens dubte, per damunt de l’altiva comtessa Ermessenda, que no va moure

ni un dit per evitar la humiliació d'aquesta gran dona. Però, al capdavall, els oficiants van retornar a la seva vida quotidiana i la víctima va continuar elevant-se fins a esdevenir el símbol d’una aspra resistència contra la casta sacerdotal.

Adelaida emergeix com la sacerdotessa a Tàurida, com un mite que no deixa tancar la punyent ferida provocada en el si de la família. El seu testimoni silenciós, però sobreentès, amb tot el valor dels vells mites de la fecunditat i la recreació, permet il·luminar una part d’aquell temps llunyà, les seves misèries i les seves grandeses.

Aquests són els fets.

El 31 de març de 1013, Adelaida es presenta en el palatium Barchinone civitatis, davant d'un tribunal presidit pels comtes Ramon Borrell i Ermessenda i del qual formen part els bisbes Deudat de Barcelona, Ermengol d’Urgell, Borrell de Vic i Oliba d’Elna, i un selecte (obtimatum) grup d’homes de la cort i de la ciutat, per tal de defensar la causa del seu fill Bernat, menor d’edat (que havia de tenir entre tretze i catorze anys), sobre els drets de propietat de les terres ermes i dels estanys de Calders, entre el castell d’Albinyana i el mar. Els arguments a favor de la seva causa eren els següents.

Galí, el vell vicarius del castell de Sant Martí de Sarroca, situat al nord-oest de Vilafranca del Penedès, va ocupar i rompre les terres de l’altre costat de la riera de la Bisbal o del Vendrell, terres baixes, pantanoses, que van obligar a un esforç considerable de rompuda de terres per part dels nous pobladors que s’hi van instal•lar. Va marcar el recinte del que considerava seu amb l’arada per vomerum aracionis cultro circumquaque obduxerat signo, un gest que demostrava que el vell Galí coneixia la tradició romana, ja que era el mateix que havia fet Ròmul quan fundà Roma.

Enfront d’Adelaida hi havia l’adust abat Guitard de Sant Cugat del Vallès, un home que mai no donava res per perdut i que utilitzava tot el seu talent i el talent dels seus monjos sota el seu govern per augmentar les propietats del cenobi. L’argument legal que va presentar al tribunal de justícia era tan senzill com contundent. Segons l’abat aquelles terres havien estat concedides al monestir per l’emperador Lluís el Pietós. Ningú no es va molestar a rebatre’l, ja que si era certa aquella donació l’havia feta Lluís d’Ultramar, però era ben bé igual, el precepte imperial, segons ell, s’havia perdut en el saqueig de Barcelona fet per Almansor.

Un altre fet que es va passar per alt va ser que els monjos no havien reclamat aquest suposat dret durant els anys en què es va treballar dur, que coincideixen amb la mort de Galí el 981, amb Guillem de Santmartí al capdavant. La rompuda va anar a bon ritme, fins al punt que Guillem va comprar unes terres ermes als comtes Ramon Borrell i Ermessenda en 1009 per tal d’ampliar el senyoriu amb nous pobladors. Però tot es va transformar després de la mort de Guillem en l’expedició a Còrdova de1010. Aleshores, els monjos de Sant Cugat van creure que havia arribat el moment de reclamar els seus suposats drets; a més a més, les terres ja no eren uns erms pantanosos sinó unes bones terres riques i conreades.

El tribunal no va saber què fer. Va resoldre el cas en forma de consell i no de sentència judicial. S’enfrontava amb la complexitat dels drets de propietat, però també amb una qüestió d’índole moral, ja que, en el cas que els monjos tinguessin raó (cosa que no tots els membres del tribunal pensaven), s’havia de tenir en compte l’esforç de rompuda fet per la família Santmartí, un aspecte que la vídua feia valer en la seva defensa. Aquells erms havien esdevingut bones terres de conreu, amb camperols atrets per la seguretat d’una torre de defensa que havia estat encomanada a alguns fidels de la família. Potser el més adient era una decisió salomònica: migpartir aquelles terres en litigi.

Els monjos de Sant Cugat van acceptar a contracor i cinc anys més tard, el 26 d’abril de 1017, van tornar a dur la qüestió davant d’un tribunal presidit, aquesta vegada, pel comte Ramon Borrell (seria una de les seves darreres intervencions públiques), que va comptar amb l’ajut del bisbe Deudat, el vescomte Udalard, el jutge Ponç Bonfill Marc i d’altres magnats. Les delegacions d’ambdues parts van ser les mateixes, els drets dels preceptes carolingis contra els drets de l’aprisio. El tribunal, en aquella ocasió, va adoptar un criteri diferent i va determinar que aquelles terres pertanyien al comte, ja que havien romàs ermes durant massa anys. I un cop obtingut el dret, el comte va decidir atorgar-les al monestir.

En aquella decisió favorable a l’abat i contrària a la declaració d’Adelaida es va fer palès que col•lidien dues maneres diferents de concebre els drets de propietat i de l’herència: la que procedia de les lleis carolíngies i la que residia en els usos socials vigents. L’oposició dels guerrers a aquella sentència no provenia, com els bisbes i els abats fingien creure, d’una indolència maligna d’uns homes educats en la guerra, és a dir, en el desordre. Procedia d’un altre conjunt de regles socials i de principis, la formulació dels quals s’estava gestant en silenci mitjançant accions concretes i es fonamentava més en gests i en paraules que en escrits legals. Ramon Borrell estava convençut en el darrer any de la seva vida, qui sap per què, que la societat necessitava destruir alguna cosa per posar ordre. I ha de destruir-ho a través de la llei perquè ningú no pugui acusar-lo de dur a terme un acte il•legítim.

La idea marxista de revolució reconeix aquest procediment que imposa l’ordre mitjançant una adaptació de la llei al principi de dominació. És per això que Georges Duby va suggerir que, sota el conflicte entre la classe sacerdotal i l’aristocràcia laica, el que realment passava, el que s’estava instal•lant, el que es revelava, era el feudalisme. Una revolució. L’argument, molt crític avui dia, es basa en el fet que, en els grans debats sobre els drets de propietat la llei antiga no podia ocupar-se del problema de fons que bategava en aquella època, l’excedent. I és per això que els usos d’aquesta part invisible de la propietat, que amb el temps originaria la plusvàlua i el capital, esdevé l’objecte d’una disputa que només pot ser resolta a través de la violència revolucionària, un cop s’accepta, com fa Ramon Borrell en 1016, la impotència de la llei davant el fenomen de l’excedent.

Aquesta lectura dels esdeveniments citats ha tingut un enorme èxit i continua vigent en la majoria de les interpretacions de la formació de la societat nobiliària a començaments del segle XI. No debatre-rem aquí els detalls d’aquesta lectura del passat, però cal assenyalar que els actuals historiadors marxistes coincideixen amb els eclesiàstics d’aleshores quan neguen que la disputa es produeixi a l’entorn del sacrifici d’una dama. Es nega que la principal encartada d’aquest procés tingui alguna cosa a dir, potser perquè pensen que com tots els perdedors forma part de l’abocador de la història. Però ens interessa la visió dels vençuts, i més encara quan aquests vençuts són dones de la bona societat que s’oposen amb raó i altivesa a la manipulació de la llei gòtica que havia fet possible la propietat privada i el dret públic en aquella regió d’Europa durant segles.

La decisió del tribunal va esdevenir tema de conversa a la ciutat i els comentaris van pujar de to coincidint amb la mort del comte Ramon Borrell en 1018, un cop retornat d’una campanya militar. Les seves dues germanes, Riquilda i Ermengarda, van discrepar de la decisió que havia pres, sense respectar la inconveniència del moment, les exèquies fúnebres. El vescomte Udalard va rebre més pressió, perquè mai no va saber estar a l’alçada de les circumstàncies i no va saber contrarestar els arguments dels jutges. Però encara havia d’arribar el pitjor. La comtessa regent, Ermessenda, es va vantar en públic del tracte donat a Adelaida i al seu fill; aquesta desmesura va provocar la reacció del clan. Riquilda i Ermengarda no estaven disposades a suportar l’altiva i arrogant actitud de la seva cunyada, al cap i a la fi elles eren

filles de Borrell II, les darreres hereves vives del patriarca de la família, del venerable Guifré el Pilós que en aquells moments de confusió semblava l’única referència d’estabilitat.

La família vescomtal va actuar de pressa i alhora: tots dos germans i les seves irades mullers es van posar d’acord per ajudar la vídua del vicarius i els seus dos fills, i ajudar-se ells mateixos també. Riquilda i Udalard van pensar en el jove Bernat com a possible marit per a la seva filla Ermengarda, ja que ¿on trobarien una solució millor que la que consistia a continuar en la següent generació el model creat pels seus pares, el qual va consistir en el doble matrimoni de les dues filles del comte Borrell amb els dos fills del comte Guitard? Però hi havia un problema, la vídua Adelaida només tenia un fill i una filla i, per tant, el doble matrimoni es va fer amb aquestes limitacions. Ermengarda va casar-se amb Bernat de Santmartí i, paral•lelament, el seu cosí Mir va fer el mateix amb Dispòsia, germana de Bernat. En aquest cas, la família vescomtal es guia per un anhel de seguretat, ja que a través d’aquesta doble unió es protegia davant l’empenta del casal de Barcelona, que en aquells anys dirigia amb puny de ferro la comtessa vídua Ermessenda.

Tot i que van haver de realitzar un matrimoni hipergàmic (un dels seus fills amb una dona no noble) i un d’hipogàmic (una de les seves filles amb un home no noble), aquest doble matrimoni els va permetre compensar les pèrdues infligides per les assemblees de bisbes, que actuaven en contra dels drets de propietat de la família. Una forma atenuada d’endogàmia que, d’una banda, evita el matrimoni entre la filla d’Udalard i el fill de Geribert, una opció que esdevé impossible perquè són cosins paral•lels i és un tipus d’unió aliena als costums d’aquest territori; i, de l’altra, consolidava línies col•laterals amb famílies de la frontera i això els va permetre de fer aliances matrimonials amb els castlans i els milites dels castells.

La causa oberta per Adelaida ens mostra el món de les dones dels guerrers: aquestes dames van marcar el camí que havien de seguir els marits i els fills. Gairebé no tenim notícies d’aquells consells, tret d’algun cas concret. Un silenci que afecta fins i tot dues dones importants de la família vescomtal de Barcelona, les dues filles del comte Borrell II. El poc que en sabem apareix al testament d’una i en les prescripcions hereditàries de l’altra. Dues germanes que recorden els vells temps en els quals els monjos i els bisbes estaven sotmesos al poder del comte Borrell II, el seu pare. Però eren els temps d’abans de l’arribada d’Ermessenda, de la reforma cluniacenca i de les relacions amb el Papa de Roma; abans dels temps foscos de les assemblees de pau i treva de Déu.

Testament Sagramental de Galí de Santmartí

TESTAMENT SAGRAMENTAL DE GALlNDONl (GALÍ)

Es procedí a observar les condicions sagramentals, sota I'ordenació del sacerdot Vuadamirus i el jutge Proficiu, sacerdot, i en presencia d’Eldesindo, Ramio, Durandus, Sanlla, Dacco, Suniefredus, Marcucio, Abone, Guilafredus, Tassius levita, i altres molts homes bons, allí presents.

Testificaren els testimonis nomenats a qui els requeriren el seu testimoniatge Ermengarda dona, i Bardina, i Eizio, Suniefredus monjo, Auriolus i Senderedus preveres, i també Delane, en presencia del predit sacerdot o jutge, per comprovar la testamentaria causa del difunt Galindoni. I aquests són els noms dels testimonis que declaren i juren: Odone, Durandus i Els. Fem jurament en primer lloc per Déu Pare omnipotent i per Jesucrist el seu Fill i per I'Esperit Sant, qui és en Trinitat un sol i veritable Déu, i per aquest lloc on es venera Sant Miquel Arcàngel, en la seva basílica situada en el "pago" de Barcelona, en el "kastrum" Eraproniano, sobre de quin altar tenim en les nostre mans, "les condicions", o també toquem mentre jurem, que nosaltres els testimonis sabem i coneixem bé, i hi érem presents i beguérem amb els nostres ulls i ho escoltarem amb les nostres orelles de la seva boca, quan el difunt Galindoni ho establí en el seu testament amb ple ús de sa paraula i memòria íntegra. Llavors beguérem i oírem com confia i encomana les seves almoines a aquests marmessors seus ja dits, perquè les distribuïssin, i els mana veient-ho i escoltant-lo nosaltres que si la mort el sorprenia en el camí o en qualque lloc abans que fes altre testament o redactes un memorial, els marmessors tinguessin potestat de distribuir així, tot el que li semblava tenir segons ho trobarien establert en el seu testament.

En primer lloc concedí a la "domum" de Santa Maria situada a "Kastrum de Felix" el seu alou que tenia en el lloc anomenat Salte-Ilos, cases, corrals, terres, i vinyes, horts, molins, tot el que hi tenia tant per compra com per qualque dret: i també els concedeix cases, i corral i terres i vinyes i hort que va comprar a Suniario i la seva muller, en el lloc anomenat Corneliano, i les terres que compra a Seriberto i als seus fills en el pla del Lubricato, i una parellada de terra que esta en terme d’Erapruniano, en el lloc anomenat els Baccarones que vaig comprar a Laudesindo i a Adala o als seus hereus; i concedeix a "domum" de sant Miquel situada en el mateix Iloc, la terra que vaig comprar a Nitrando; i la terra que compra a Argemir o a Gimara, la concedeixo a la "domum" de sant Pere que hi ha en dit Iloc; i a la "domum" de sant Pau, aixecada en dit Iloc, li concedeix la seva terra comprada a Laudesindo; i la terra comprada a Ennego, la concedeix a la "domum" de sant Joan situada allà mateix, i la meitat de les seves eugues i de les seves vaques.

Tot el dit ho concedeix a la predita "domum" de santa Maria o a les altres "domos" allí edificades, pel monestir que s’hi ha d’edificar; i a la "domum" de sant Cugat màrtir, li concedeix I'alou que fou de Segulfo, prop la torre de Daniel, com també I'altre que hi ha tocant aquest, fins al camí; i a la "domum" de santa Eulalia "sede Barchinona" (catedral de Barcelona) li concedeix la terra que compra a Teuderico o  als seus hereus. A la "domum" de sant Pere "sedis Vico", el seu mas que tenia a Terradellas i les terres i vinyes que pertanyen a dit mas; i I'altre mas que tenia en la plana sota Terradelles, que va comprar, i les terres i vinyes que pertanyen aquest mas; del seu pa i vi tant vell com nou, que en facin prendre’n la tercera part i la facin donar per la seva anima tal com els ho mana; i a més que facin comprar sendes "checovas" per "domum" de sant Miquel d’Erapruniano i de sant Pere; i una "checova" per "domum" de sant Esteve de "Kastrum Cervilione"; i una "checova" per "domum" de sant Vicenc situat a Garrosa; i una "checova" per "domum" de sant Climent.

El que quedi de la dita tercera part que ho facin donar per misses als sacerdots i per almoines pels pobres; els seus alou, el que compra a Luvila, i el que fou d'Adila, i el mateix que fou del Galindo anomenat Mocone, que esta a la Madrigera, i el que fou de Gelmiro, els concedeix a la seva muller Ermengarda, perquè els posseeixi i tingui tots els dies de la seva vida, sense cap limitació i quan mori el faci donar per l’anima del dit marit seu Galindoni per la seva anima. I de la seva terra comprada a Vidale, mana que es fes escriptura per Sunigelle fill d'Aizo.

Els seus alous del terme d’Olèrdola o de Cegoniolas en aquell terme, terres i vinyes, treballat i erm i també la seva torre i I'edifici que hi ha, que els tingui sa muller Ermengarda  i els seus fills nascuts del seu matrimoni si es manté honestament en la seva viduetat, i després de la seva mort, que quedi pel seu fiII Miro anomenat Lobeto si la sobreviu; i si abans Déu li hagués trames la mort, que quedi pels fills per ells procreats.

Els altres alous que tenia en el comtat de Barcelona, és a dir a "Kastrum Cervilione", i el seu alou anomenat Pauliniano, o bé en el comtat d’Ausona, en els llocs anomenats Castaniola i Schiros i a Terradelles, i el seu alou que tenia a "Villare de Adraldo", i I'altre alou de Pugo Foradado i el seu alou que tenia a vita Gerile, o bé a I'Spina, i en el comtat de Minorisa, el seu alou que tenia a vila D’Ordeos, i el seu alou que esta prop la "domum" de sant Feliu que va comprar a Goltredo i a Rocero, i I'alou que tenia en el lloc anomenat Montefredo i també I'alou que tenia en el lloc anomenat Segalarios, o també en el lloc dit Pusticos, o en el lloc que en diuen Clariana, i I'alou que tenia a Panicarios, com també els altres alous que tenia en els predits comtats en qualsevol Iloc, que li pervingueren del seu pare o de la seva mare, o per compra o per altres drets, tots els concedeix a la seva muller i marmessora Ermengarda ja anomenada, perquè mantenint-se sincerament en la seva viduetat, ho tingui i posseeixi junt amb els seus fills per ambdós procreats. I si no es manté vídua, o prengués altre marit que quedin dits alous pels fills que ells engendraren.

De I'alou que tenia a Villa Nova, mana es fes com dels altres. Concedeix a la seva muller el seu cavall bai. I entre el seu cavall i el seu ausberg i altres coses seves mana entregar a Bono Filio 50 mancosos cuits i 5 cacminos, i mana pagar els altres deutes seus. Concedí a la "domum" de sant Cristofol I'alou que tenia Begues.

Després d’haver ordenat aquestes coses, paga el deute que tenia amb Bonofilio que ja s’ha dit i canvia en algunes coses la seva voluntat sobre els dits alous i promeses, i visqué encara 4 anys menys 20 dies. I morí el mes d’agost proppassat.

Nosaltres Ermengarda, Bardina i Aizo Sunifredus monjo, Auriolus i Senderedus preveres i també Delane, que som marmessors, ho jurem en tot i per tot, que és veritat el que els dits testimonis digueren en el present judici, i no hi ha engany ni mala fe en el que aquí es manifesta, i s’ha fet segons la voluntat de I'atorgant i segons el nostre recte saber ho testifiquem i jurem pel sobredit jurament en el Senyor. Complertes les condicions a non. sept. a XXVll reg. Leutario reg.